Subscriu-te

Crítica

Un Sónar que conversa amb Vivaldi

El conjunt BCN216 amb Max Richter. © Oscar García
El conjunt BCN216 amb Max Richter. © Oscar García

FESTIVAL SÓNAR. Programa doble de cloenda. Max Richter i BCN216. Four season recomposed de Max Richter. TEATRE CCCB. Lorenzo Senni, Oracle. ATRI DEL MACBA. 16 DE JUNY DE 2013.

Per Mila Rodríguez Medina

De vegades en la vida quotidiana es produeixen trobades entre persones que tot i que mai abans no s’han trobat, en certa manera es coneixen. Amics d’amics, familiars llunyans desconeguts o alumnes avantatjats que volen retre homenatge a mestres que ignoren la seva existència. I és aleshores quan es donen les converses més interessants, en les quals es comparteix el mateix llenguatge i en què el resultat, sigui el que sigui, ha estat construït per totes dues parts. Una experiència així ha estat el desig del Festival Sónar com a “autoregal” pel seu vintè aniversari, en forma de concert de cloenda al Teatre CCCB de bracet del BCN216 i la interpretació de l’obra Four seasons recomposed del compositor anglès Max Richter.

És ben cert que Les quatre estacions de Vivaldi pot semblar una obra tancada, massa coneguda com perquè sigui possible apropar-s’hi si no és per desmuntar-la, donar-hi la volta i bastir una altra cosa que pot ser interessant, però que no serà l’obra de Vivaldi. No obstant això, Richter no desmunta o destrueix Les quatre estacions, sinó que la recompon, tal com es diu al títol que es pot llegir a la gravació que Deutsche Grammophon va fer de l’obra l’any passat. Hi diu “recomposed” perquè el compositor anglès desconstrueix en peces la famosíssima obra barroca i torna a donar-hi una nova forma segons les seves eines, pròpies del postminimalisme, les quals impregnen tots els passatges d’una dolça malenconia. Però Vivaldi hi és present i Richter conversa amb ell: li dóna la paraula constantment i li respon modificant les seves ressonàncies, robant-li notes i jugant amb la seva memòria. Fins i tot es podria dir que juga encara més amb la nostra memòria, ens proposa un joc de reconeixement del nostre bagatge cultural i sembra al cap de tots els oients la mateixa pregunta: quina participació tenim en aquesta reconstrucció d’una obra d’art que, en certa manera, ja ens pertany, i fins on se’n poden reconèixer els límits? Mentrestant, Four seasons recomposed és una obra sorprenentment fàcil de gaudir, potser perquè, a més de la seva actualització als nous sentits del segle XXI, són innegables les referències harmòniques i les estructures rítmiques més pròpies d’una certa cultura pop que del que a vegades es manifesta a les actuals creacions del que es vol anomenar “música culta” (i que ens portaria a parlar novament de l’etern clixé del divorci amb el públic).

El compositor anglès Max Richter. © Oscar García
El compositor anglès Max Richter. © Oscar García

Com tota bona conversa de què parlàvem abans, el temps va creant el caliu i la confiança necessàries i el desenvolupament del concert va anar evolucionant. Després de l’original introducció de llunyans ressons de l’obra de Richter (el qual controlava també sobre l’escenari els elements d’electrònica i teclat digital), l’obra s’enfrontava a la tan coneguda “Primavera” de Vivaldi i la relació es va presentar molt freda. El cos sonor del BCN216 va estar pesat, massa dens per a la delicadesa que exigia l’execució i amb certs problemes d’afinació, però molt aviat l’ensemble es va sentir còmode dirigit des del teclat situat al centre de Max Richter, a l’estil de cambra barroc. “L’estiu” va ser  d’una bellesa extraordinària, especialment el tercer moviment, el qual va deixar a una banda el caràcter vigorós de Vivaldi per tornar-se més greu i compacte amb matisos d’electrònica però mantenint la força i l’esperit de l’obra original. “La tardor” és el millor exemple de com Richter redueix a la mínima expressió les estructures de Vivaldi i es diverteix gràcies a la nostra memòria. “L’hivern” suposa la reconciliació d’aquesta conversa i demostra que, si bé és una arma de doble tall, enfrontar-se a una obra molt coneguda pot donar una nova creació indubtablement interessant si es fa des del prisma correcte.

L’audiovisual ‘Oracle’ de Lorenzo Senni. © Oscar García
L’audiovisual ‘Oracle’ de Lorenzo Senni. © Oscar García

Els aplaudiments van ser nombrosos i el públic va sortir entusiasmat d’aquesta primera part del programa doble de cloenda del Sónar, que va continuar a l’Atri del MACBA amb la proposta audiovisual del jove italià Lorenzo Senni, que va convertir el blanc entorn del Museu d’Art Contemporani de Barcelona en una preciosa manifestació lumínica i de sons electrònics d’aquesta proposta de desconstrucció de la cultura rave que el museu impulsa des del cicle Audiopantalla, una festa que va obrir un nou parèntesi en aquesta altra conversa tan interessant, la que el festival Sónar manté amb la ciutat de Barcelona des de ja fa vint anys i que, segur, es mantindrà durant molts més.