Subscriu-te

Crítica

Un terme mitjà salvat per un extrem

El guitarrista Juan Manuel Cañizares (concert a Sabadell el dia anterior) © Juanma Peláez
El guitarrista Juan Manuel Cañizares (concert a Sabadell el dia anterior) © Juanma Peláez

CONCERTS SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Juan Manuel Cañizares, guitarra. Paula Domínguez, cantaora. Comediants, artista resident. Dir.: Rubén Gimeno. Obres d’Albéniz, Falla i Rodrigo. PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE GENER DE 2013.

Per Mila Rodríguez Medina

Hi ha tot un món de colors entre el blanc i el negre. En la majoria dels aspectes de la vida cal trobar un punt intermedi, un equilibri dels extrems per gaudir dels detalls. Però això, en l’art, serveix de ben poc i dissabte passat en vam tenir una bona mostra al concert de la Simfònica del Vallès amb la col·laboració de Comediants al Palau de la Música. No obstant això, el concert va ser tot un èxit. Cal anar per parts per explicar aquest concert, que va estar dedicat als grans noms del nacionalisme musical a Espanya.

La residència artística de Comediants amb la Simfònica del Vallès no ha estat exempta de polèmica en cap dels concerts en què ha participat directament. El dissabte es va presentar novament una proposta que volia arribar a comunicar alguna cosa, però es va quedar en no res. Un intent de dramatúrgia, però sense prou risc com per assolir una importància significant que assenyalés l’interès teatral que s’espera d’una residència així. Comediants i la Simfònica van presentar un mínim d’intervencions escèniques que van quedar en això, un terme mitjà no gens interessant. Aquesta residència artística, que posava una esperança d’innovació sobre la Simfònica molt original, ha d’agafar la força que necessita, ara que encara queda temporada, i respondre a l’encertat desig d’una nova posada en escena dels concerts simfònics.

Tot i que va mancar d’intermedi, el concert va tenir dues parts molt diferenciades. Després de la interpretació de Catalonia. Rapsòdia simfònica d’Albéniz amb què va començar el concert, el programa consistia, a tall de primera part, en El amor brujo de Manuel de Falla, per al qual la Simfònica del Vallès va comptar amb la cantaora Paula Domínguez. La interpretació de Falla va resultar novament un punt intermedi infructuós, especialment davant d’una obra tan coneguda i, per tant, mil vegades interpretada. El amor brujo requereix un so màgic però sobretot potent, i l’opció d’interpretar-la amb una veu flamenca s’ha de dur fins a l’extrem de la força que s’ha de suposar a aquesta elecció. A Paula Domínguez li va faltar el foc propi de Falla i la Simfònica del Vallès es va quedar darrere d’ella, fins i tot en els moviments exclusivament instrumentals. Ha de ser reconeguda l’eficient tasca de la batuta de Rubén Gimeno al capdavant de la Simfònica aquesta temporada amb un treball clarament productiu. No va ser un problema de la interpretació pròpiament dita, sinó d’una combinació de factors artístics que van deixar l’obra del compositor gadità en la porta del que pot arribar a ser.

Tot i així, ja s’ha dit que el concert va ser un èxit. El punt fort era la presència de Cañizares per al Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo, i així va resultar. El guitarrista en va oferir una interpretació impecable, i fins i tot va haver de sortir dues vegades com a bis a causa dels encesos aplaudiments del públic en finalitzar el programa. La seva concepció del’obra de Rodrigo és excel·lent; de fet, Cañizares ha estat el primer i únic guitarrista flamenc convidat per la Berliner Philharmoniker i amb aquesta va interpretar l’any 2011 el Concierto de Aranjuez sota la direcció de Simon Rattle al Teatro Real de Madrid. El guitarrista posseeix un so antic, producte del caràcter especial que distingeix els grans solistes, i la seva tècnica, en què la mà esquerra esquinça amb força el mànec, mentre que al mateix temps la dreta sura sobre la guitarra, sembla pura màgia. El Concierto de Aranjuez és una de les grans obres d’aquest nacionalisme que es va cultivar en la música espanyola a l’inici del segle XX i aquesta interpretació a les mans de Cañizares n’és, sense dubte, una de les millors que es poden veure.

El públic va sortir del Palau amb la sensació d’haver presenciat un gran concert i, de fet, va ser així. Però valorant-lo amb perspectiva, caldrà preguntar-se què passarà quan aquest terme mitjà no se salvi i un correcte gris no sigui suficient.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter