Subscriu-te

Un Verdi de llums i ombres

Leo Nucci. © Antoni Bofill
Leo Nucci. © Antoni Bofill

SIMON BOCCANEGRA de Giuseppe Verdi. Llibret de Francesco Maria Piave. Leo Nucci. Barbara Frittoli. Fabio Sartori. Vitalij Kowaljow. Àngel Òdena. Damián del Castillo. Francisco Vas. Elisabeth Maldonado. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Massimo Zanetti. Dir. escènic: José Luis Gómez. Coproducció del Gran Teatre del Liceu i Grand Théâtre de Ginebra. LICEU. 17 D’ABRIL DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

Simon Boccanegra no és una de les òperes més conegudes de Giuseppe Verdi i tanmateix s’ha vist al Liceu força vegades els darrers anys, l’última el 2009 amb aquesta mateixa producció. Boccanegra conté moments de gran inspiració i és indubtablement deutora de l’estil que Verdi eixampla en la seva etapa de maduresa, en la qual s’ha de situar aquest títol, després d’haver compost la seva magnífica trilogia popular, formada per Rigoletto, Il trovatore i La traviata. Simon Boccanegra, tanmateix, té més d’Il trovatore que no de La traviata, però apunta ja alguns efectes que Verdi portarà al paroxisme en Otello; per exemple, els cops d’efecte dramàtics, apuntats musicalment d’una manera austera, fins amb absència de coixí musical, o bé els moments de màxima inspiració –que sentirem també en Falstaff, per exemple–, en l’orquestració de l’ària d’Amelia al primer acte o bé l’ensomni de Boccanegra al tercer acte.

Sense ser una obra mestra del catàleg de Verdi, l’òpera té grans moments de conjunt, com la fi del primer acte, que fins i tot ens recorda lleument –per l’estructura– Don Carlo, per bé que sense ser una escena tan monumental, en què cor i solistes interpreten un concertant de grandíssima inspiració. Per aconseguir portar a bon port una òpera d’aquestes característiques cal un gran elenc vocal i un cor que faci un bon coixí sonor en els moments de més pes dramàtic i, naturalment, requereix sobretot un gran baríton per abordar la pàgina protagonista de Simon Boccanegra, el corsari convertit en dux de Gènova.

En les dues primeres funcions programades d’aquest títol s’ha pogut sentir el magnífic, històric i gairebé llegendari baríton italià Leo Nucci, que als setanta-quatre anys va fer un cop més una lliçó de cant verdià en la segona funció del Simon. Els propers dies serà el torn de Plácido Domingo, el cantant madrileny llargament vinculat al Gran Teatre del Liceu, que amb aquestes funcions celebrarà els seus cinquanta anys de carrera al Liceu. La seva primera funció com a Simon Boccanegra –en aquesta segona carrera que el cantant està vivint interpretant rols de baríton– s’esdevindrà el dissabte 23 d’abril, coincidint amb la diada de Sant Jordi. L’endemà, diumenge 24 d’abril, el Gran Teatre del Liceu ha organitzat un sopar de celebració en què es recolliran fons per a la restauració de la façana del Liceu en les activitats de micromecenatge engegades amb aquest objectiu.

L’accidentada primera funció del Simon Boccanegra, ressenyada en altres mitjans, va comportar una magnífica notícia, el debut inesperat i sobtat del tenor català Josep Bros com a Gabriele Adorno, un paper que havia estudiat però en què no havia debutat encara i, cosa insòlita, que tampoc no tenia en calendari de moment, cosa que afegeix mèrit a la seva valentia a l’hora de sortir a l’escenari sense cap assaig previ i sense la posada “en veu” del paper, més enllà de l’estudi particular. En ocasions d’aquestes és quan la previsió té la seva recompensa, com també la té la professionalitat i el bon fer del cantant català, que amb la seva línia de cant va triomfar en salvar la funció que, pel que sembla, va tenir alts i baixos musicals.

Barbara Frittoli i Fabio Sartori. © Antoni Bofill
Barbara Frittoli i Fabio Sartori. © Antoni Bofill

El debut de Bros va venir propiciat per la cancel·lació de Fabio Sartori, que, tanmateix, sí que va actuar en la segona funció, amb un gran èxit de públic. La veu de Sartori és generosa i potent, de timbre atractiu i brillant, i, passats certs dubtes a l’inici de la representació, el tenor va lluir instrument amb una bona actuació i seduint el públic amb l’ària “Angiol che dall’empireo”.

Accidentada havia estat l’actuació de Barbara Frittoli, que va acusar certes inseguretats inicials també en la segona funció, amb algun agut rascat i un mutis per manca de fiato que va neguitejar el públic. Tanmateix, la cantant, que en el registre mitjà llueix un molt bon instrument, va demostrar la seva línia de cant, amb moments de gran bellesa que van compensar relativament una actuació temorosa que pateix en l’emissió del registre agut.

Àngel Òdena i Damián del Castillo. © Antoni Bofill
Àngel Òdena i Damián del Castillo. © Antoni Bofill

Si l’actuació de Leo Nucci va resultar antològica pel que va suposar de lliçó canora, malgrat que el seu timbre mostra el pas dels anys, i pel que conserva d’una emissió i un registre agut impecables, no va ser menys destacat el malvat Paolo interpretat per Àngel Òdena, que sembla haver trobat en Verdi el seu compositor fetitxe. El cantant tarragoní va fer una interpretació molt convincent, amb una emissió potent, flexible i rodona. No va ser tan convincent el Fiesco de Vitalij Kowaljow, i no pas perquè la seva veu no sigui valuosa, que ho és, sinó perquè un cop més aquest no és el seu paper i li manca la rotunditat que exigeix aquest rol amb què Verdi vol disfressar el vell aristòcrata genovès. Compliren amb suficiència Damián del Castillo com a Pietro, Francisco Vas com a capità i Elisabeth Maldonado com a serventa en els rols respectius, breus però necessaris.

El Cor del Liceu lluí un cop més un timbre homogeni i ben empastat, amb elasticitat en els apianaments que Verdi demana en més d’una ocasió en els números de conjunt. Massimo Zanetti suà de valent per conjuntar orquestra i solistes, que de ben segur no sentien bé l’orquestra, atès el nombre d’ocasions en què es van desquadrar d’aquesta. L’escenografia insípida de Carl Fillion per a la producció de José Luis Gómez, que podria servir per a qualsevol títol operístic de dramatúrgia similar, no sempre ajudava a la correcta projecció de les veus. Així i tot, l’orquestra sonà prou bé, malgrat que Verdi tot sovint pot destapar les vergonyes de les diverses cordes.