Subscriu-te

Crítica

Un viatge amb Kaufmann

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

RECITAL JONAS KAUFMANN, tenor. Helmut Deutsch, piano. Winterreise de Franz Schubert. LICEU. 28 DE MARÇ DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

La diferència entre un recital de lied íntim com el que demana el cicle Winterreise (El viatge d’hivern) de Franz Schubert i l’espectacle de masses en què es va convertir el retorn al Liceu d’un fenomen com és el tenor alemany Jonas Kaufmann, és abismal. Al Gran Teatre del Liceu s’aplegaven defensors d’un i altre esdeveniments o, més aviat, espectadors amb expectatives ben diferents. Segurament, hi havia també qui es considerava un dels pocs privilegiats i afortunats de gaudir de l’art del tenor de moda, fos quin fos el format, l’obra, la durada, el lloc, la data… proposats. I també hi havia qui sabia què i a qui anava a sentir i les condicions que aquest fet imposava.

Prerrogatives i condicions a banda, el fet és que el recital de divendres passat comptava amb un dels cantants lírics més potents –en l’amplitud a què el terme convida– de l’actualitat internacional i amb una de les obres del gènere íntim del lied més punyents, commovedores i introspectives que existeixen. I el recital, que suplia en certa manera el buit que va deixar la cancel·lació al Liceu del tenor tres anys i mig enrere, a més, era també el tret de sortida de la gira europea de presentació del nou disc del tenor amb el segell Sony Classical. Un nou disc, naturalment, amb la seva primera –i desitgem que no darrera– versió del cicle schubertià per antonomàsia: El viatge d’hivern.

Jonas Kaufmann, com era de preveure, no defraudà. I si ho va fer, va ser a un tant per cent del públic assistent que, o bé no coneixia el programa del concert, o bé tenia expectatives sense base sòlida del que suposa interpretar un cicle de lied i, més concretament, aquest punyent Winterreise.

Però, com deia, en realitat Jonas Kaufmann no només no defraudà sinó que, als que anaven lliures d’expectatives, prejudicis i limitacions extramusicals, els commogué i els convidà a passejar acompanyats del jove i melancòlic poeta romàntic protagonista del cicle pel camí del desamor, la desil·lusió, la nostàlgia… fins al (seu) final.

Basat en el cicle de poemes de Wilhelm Müller, Winterreise pren una altra dimensió en la música de Franz Schubert. Els poemes es dibuixen, s’acoloreixen i agafen cos en una narració que porta cantant, pianista i oient al parany dels sentiments i les emocions més recòndites de l’ésser humà. Aquelles emocions que la nostra cultura més aviat amaga amb un cert pudor, però que en l’època romàntica eren el caldo de cultiu d’una estètica fosca i tanmateix plena de clarobscurs encisadors.

Jonas Kaufmann apareixia seriós i elegant a l’escenari, encisador a primera vista –i és que el tenor, tot s’ha de dir, té la fortuna de combinar una veu portentosa i una aparença física de gran atractiu–, però d’aire circumspecte just abans d’entrar en matèria. L’acompanyava Helmut Deutsch, mestre de mestres al piano i, comparatives al marge, l’equivalent al que el pianista Gerald Moore va ser els anys cinquanta i seixanta del segle passat en companyia de grans veus com Victoria de los Ángeles, Elisabeth Schwarzkopf o Dietrich Fischer-Dieskau. Potser el públic que omplia el Liceu, empès –en un percentatge considerable– per l’aura de sensacionalisme que el concepte tenor sex symbol provoca, considerà aquesta actitud poc adequada o poc generosa. En tals paràmetres, la desil·lusió degué ser considerable. I és que la desinformació sol ser molt defraudant.

Considerar un recital majúscul com el de divendres un esdeveniment musical poc generós o poc lluït és un pecat contra el gust i l’Art que no fa cap bé a la cultura. Banalitzar el fet musical per la quantitat de “lluïment pinyolaire” a què el tenor s’aboca és un gest de poca sensibilitat i de manca de respecte a l’acte artístic.

I és que potser només mig aforament del Liceu sabia que després d’Un viatge d’hivern no es pot fer cap bis, no només per convenció (que també), sinó perquè la desolació a què aboca el desenllaç de les sis darreres cançons i, sobretot, la darrera –“Der Leiermann”– fins i tot treu les ganes d’aplaudir i, possiblement, també de cantar. A qui se li acudiria demanar un bis al final de la Passió segons sant Mateu de Bach? Winterreise no és una òpera, no és un drama, no és un espectacle; és poesia feta música, és un acte d’intimitat artística d’alt compromís, un peregrinatge col·lectiu a través de l’ànima humana i el silenci a què convida la música de Schubert, que, al capdavall, esdevé gairebé meditació.

I tot això, ho traslladà Jonas Kaufmann en la seva interpretació, continguda, íntima, al límit de la sonoritat –l’ús de la veu de cap apuntada amb pianíssims encoixinats pel piano, el control del legato en favor de l’expressió– i posada, sempre, al servei del text i de la música. Kaufmann posà la seva veu al servei dels requeriments musicals de Schubert i, això, evidencià un cop més que el Liceu queda gran per a manifestacions musicals d’aquestes característiques, malgrat que sigui petit per a artistes d’aquesta magnitud (també mediàtica).

I tot i això, Kaufmann jugà fort. Per a un cantant que pot sobradament amb Verdi i Wagner com ell, cantar Schubert amb el rang de matisos que oferí és una empresa encara més compromesa. Però és que no es pot fer d’una altra manera… Perquè Schubert i Müller, el poeta i Jonas Kaufmann, que són tots quatre un mateix individu en la recreació del llarg poema que condensa els vint-i-quatre que integren aquest Viatge d’hivern, posen a la palestra alguns dels temes més delicats de la condició humana: la temptació del final, el dolor i el buit del desamor, la desesperança, la solitud.  El record dolorós del passat: “Cada vegada que aquell dia em visita / voldria mirar enrere / voldria tornar per quedar-m’hi / davant de casa seva, en silenci” (“Rückblick”); la noció de final:  “Tots els rius donen al mar / tota pena a la tomba” (“Irrlicht”) i el desenllaç: “Vine a mi, company / aquí trobaràs repòs”, li diu el til·ler al caminant errant, abans de trobar-se amb el vell, abandonat i ignorat tocador d’orguenet  i demanar-li si el vol acompanyar…

Deixar-se perdre un recital magnífic, un moment d’eternitat com el que comporta l’escolta d’Un viatge d’hivern, guiat per un cantant magnífic com és Jonas Kaufmann, esperant la suposada recompensa en forma de bisos, és un delicte contra la mateixa integritat que només convida a la commiseració. Afortunadament, però, molts van ser els presents que van agrair el silenci de Kaufmann després del darrer vers i van entendre la genuflexió de Kaufmann al terra de l’escenari del Liceu com un acte de coherència, sinceritat i lliurament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *