Subscriu-te

Crítica

Un viatge poètic a redós de la mort mancat de vida

Josep Maria Flotats. © David Ruano/TNC
Josep Maria Flotats. © David Ruano/TNC

UN RÈQUIEM PER A SALVADOR ESPRIU. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Polifònica de Puig-reig. Coral Càrmina. Josep Maria Flotats, recitador. José Ferrero, tenor. Àlex Sanmartí, baríton. Maribel Ortega, soprano. Marisa Martins, mezzosoprano. Direcció dels cors: Jordi Casas. Direcció musical: Miquel Ortega. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i OBC-L’Auditori. TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA. 15 DE NOVEMBRE DE 2013.

Per Jaume Comellas

El títol constitueix una paradoxa deliberada jugant amb la tautologia evident dels conceptes que el presideixen. Però és que en això rau essencialment el que va acabar esdevenint la proposta presentada al TNC en la coproducció d’aquest ens amb l’OBC. Una proposta que a més, tal com s’havia presentat mediàticament, semblava que havia d’oferir una certa càrrega dramatúrgica –oimés tenint en compte el marc–, que, tanmateix, gairebé va passar desapercebuda; començant pel mateix programa on no figurava el nom del responsable… que algun n’hi havia d’haver. Un teló que s’aixeca i mostra tots els intèrprets ja ben instal·lats, i un altre que es depenja al fons de l’escenari en acabar els darrers compassos, solemnes, grandiloqüents i emotius de la imprecació final de l’obra enfosquint la seva blancor i emboirant el perfil dels coristes, i un discret però elegant joc d’il·luminació.

Dramatúrgia, que ultra pel que fa a aquest apartat escènic, sí que es manifestà en l’escapçada de part de l’obra de Benguerel i en la incorporació de talls poètics esparsos, molt breus, recitats per Josep Maria Flotats, amb els quals retornava a un escenari d’on havia desaparegut de manera vergonyosa i ignominiosa –per als que ho van fer possible– fa setze anys.

La mezzosoprano Marisa Martins. © David Ruano/TNC
La mezzosoprano Marisa Martins. © David Ruano/TNC

Tot plegat formà un tot amb regust d’híbrid una mica despersonalitzat i ambientalment fred, en el qual la suma de components no va alterar el resultat de manera positiva. I això sense que els protagonistes en tinguessin cap mena de culpa, ja que les seves aportacions en general van ser prou satisfactòries, i en particular –Josep Maria Flotats, Marisa Martins, Àlex Sanmartí i Miquel Ortega– molt més que això. L’obra de Benguerel té més de domini de la forma que de capacitat de crear autèntic pathos; i la dedicació a Salvador Espriu es fa present en una voluntat mística indefinida i en moments arravatats però no en l’assoliment d’una cosmovisió integradora del tot poeta de Sinera; per altra part, tasca molt i molt difícil d’aconseguir. Espriu finalment sí que va reviure en els recitats, ben escollits –no eren dels “hermètics”–, però només van poder ser tastets –de sabor espès, no cal dir-ho, però insuficients–, tant per contribuir a constituir un homenatge potent a ell, com, alhora, per justificar el retorn de l’actor, que esperem i desitgem que es confirmi en un producte que li permeti un superior protagonisme.