Subscriu-te

Un Vivaldi molt íntim de la mà de Jean-Guihen Queyras

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU CAMBRA. Jean-Guihen Queyras, violoncel. Michael Behringer, clavicèmbal i orgue. Sonates per a violoncel i baix continu, op. 14 d’Antonio Vivaldi. PALAU DE LA MÚSICA. 28 DE NOVEMBRE DE 2016.

Per Francesc Xavier Alern

Antonio Vivaldi és un compositor conegut sobretot pels seus Concerts, tot i que va orientar bona part dels seus esforços també a la música operística. El seu càrrec de professor de violí de l’Ospedalle della Pietà li va oferir la possibilitat de produir una gran quantitat de música concertística i de cambra per ser interpretada per les noies de la institució. Això ha fet que sovint la resta de la seva producció, incloent-hi la música per al teatre, hagi quedat en segon terme. El que vam poder sentir al Palau de la Música és un repertori realment poc conegut d’Il Prete Rosso. Vivaldi va escriure algunes peces per a instruments solistes i baix continu en què va explorar territoris íntims, allunyats de l’alegria i el moviment a què ens té acostumats amb els seus Concerts.

Les sis Sonates van ser publicades a París el 1740 i responen a una moda veneciana de concerts domèstics i introvertits del primer terç del segle XVIII. Les Sonates de Vivaldi són en aquest sentit exemplars, cerquen en tot moment l’expressió d’emocions i afectes d’una manera que a voltes recorda més la música francesa que no pas la italiana. Fins i tot diríem que hom pot intuir l’ésser més íntim de l’autor a partir d’aquestes miniatures musicals en les quals també, tants cops, s’endevina l’orquestra de corda subjacent darrere el continu. És curiós com sovint la música consisteix més en el que s’oculta que en el que efectivament es mostra.

Si repassem puntualment el concert de dilluns, la Sonata núm. 1 RV 47 va ser interpretada com una sonata da chiesa, amb el continu realitzat amb orgue portatiu. Dividida, com les altres sonates, en quatre moviments: “Largo”, “Allegro”, “Largo” i “Allegro”, explota el contrast i la simetria mètrica (quaternària, ternària, ternària, binària), procediment en general clàssic d’aquesta música. La Sonata núm. 2 RV 41 comença amb un tema més aviat viril al primer temps, però té moments de força humor. Amb la Sonata núm. 3 RV 43, però, es va assolir un altre nivell, car Queyras no semblava haver acabat d’“entrar” al concert fins en aquell moment. Aquesta darrera obra de la primera part va ser interpretada amb molta més passió i concentració que no les anteriors. I no és estrany, ja que la Sonata núm. 3 és més dramàtica, amb un primer temps en què apareixen dos temes musicals molt vius, amb personalitats i psicologies diferents, però sempre en diàleg. Potser en alguns moments ens hauria agradat sentir un llaüt realitzant el continu.

La segona part del concert es presentava incerta. Queyras és un violoncel·lista versàtil que tan aviat interpreta música barroca o romàntica com contemporània. No ens atrevim a afirmar si aquesta versatilitat és gaire real, car les maneres, les sonoritats i els llenguatges canvien amb els estils i l’eclecticisme sovint acaba amb interpretacions que no són ni carn ni peix. En la primera part ens va fer la impressió que el violoncel·lista havia treballat més els passatges rudes, heroics o pirotècnics que no pas els poètics. També vam trobar-hi a faltar més contrast entre els plans sonors en un repertori que beu de la veu humana i que, per tant, requereix un tractament del fraseig molt subtil. Per tot plegat és important saber que Queyras disposa d’un excel·lent instrument: un violoncel històric construït per Gioffredo Cappa el 1696.

Malgrat tot el que s’ha dit, a la segona part (en què es van interpretar les Sonates 4, 5 i 6), la realització de Queyras-Behringer ens va semblar de molta major profunditat. La cirereta va ser la Sonata núm. 6 RV 46, en realitat una suite, que consta d’un “Preludio (Largo)” molt emotiu, amb les típiques progressions per quartes i girs melòdics “marca de la casa”. Es tracta segurament de la peça més elaborada quant a caràcters, impregnada del geni de Vivaldi fins i tot en els motius més senzills.

En resum, un bon concert a càrrec de dos intèrprets molt professionals que ens va permetre gaudir d’un repertori poc interpretat que mereix ser revisitat en les pròximes i fredes nits de l’hivern.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *