Subscriu-te

Un ‘Winterreise’ ple de dramatisme

CICLE SCHUBERT. Matthias Goerne, baríton. Leif Ove Andsnes, piano. Viatge d’hivern de Franz Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 5 DE MARÇ DE 2019.

Hi ha veus que pel color, el timbre, la projecció, la dicció, semblen predestinades a copsar tota l’essència que porta intrínsecament el complexíssim mon del lied. Fischer-Dieskau, Quasthoff, Goerne…, només tots ells són indissociables d’un gènere que en la figura de Schubert i en el seu Winterreise assoleixen la més elevada de les dimensions musicals i poètiques. Matthias Goerne actuava dimarts passat al Palau per cantar aquest cicle emblemàtic acompanyat pel pianista Leif Ove Andsnes, en el marc del Cicle Schubert que l’ha convocat per interpretar els tres grans cicles del compositor austríac.

Veu i piano units per recrear la poesia de Müller i la música de Schubert i apropar-nos a l’univers on el destí del protagonista, el retrat de situacions angoixants, desesperades en què les tonalitats menors esdevenen, com defineix Luis Gago –autor dels comentaris del programa–, un itinerari per “la mort en vida”. I Goerne, amb una veu plena de registres sonors, de matisos, de colors propensos a les dinàmiques, capaç de produir el pianissimo més subtil i projectar amb majestuositat uns forte poderosos, va plantejar un Winterreise intens i punyent, amb moments plens d’intimitat, però per sobre de tot colpidor per la seva dramatúrgia quasi operística. La seva veu meravellosa, inconfusible, es congeniava amb el piano de Leif Ove Andsnes, s’integrava confegint un sol cos musical que semblava inclús respirar a l’uníson. El pianista noruec entrava dins les harmonies schubertianes creant una atmosfera que per si sola ja creava tota la contenció implícita dins el lied “Les llàgrimes gelades” o la naturalitat expressiva d’“El somni de primavera”. Com Gerald More, com Alfred Brendel (que precisament va enregistrar el cicle amb Goerne), com Paul Lewis…, Andsnes emfatitza tots els detalls de la complexitat harmònica schubertiana fent-la emergir amb tota la seva càrrega musical. I aquesta comunió veu-piano explica el clima màgic que des de les inoblidables primeres notes del “Gute Nacht” fins al dramatisme contingut del “Leiermann” va crear-se en el decurs de la interpretació. Goerne estava lliurat a una música que estima, que la sent seva i que la tracta amb un intens sentit emotiu. La naturalitat amb què va cantar “El correu”, l’extrema lentitud amb què s’endinsava als punyents primers versos de “L’hostal” –“Al clos d’un cementiri em duia el meu camí”–, la frescor que atorgava a la “Cançó de primavera” o l’expressió desolada, trista, íntimament desesperada que emergeix de la música amb què es tanca el cicle, “L’home amb la viola de roda”, van fer del viatge de Göerne una visió emocionant, dramàtica i colpidora. Un Palau que presentava una gran entrada tractant-se d’un concert lied –gènere que curiosament mai no acaba d’atreure un públic nombrós– va acomiadar amb grans aplaudiments els dos artistes que durant una llarga hora de música van fer-nos reviure en tota la seva essència i viatjar per aquesta inoblidable música de Scubert sobre les paraules de Müller.

Imatge destacada: © Antoni Bofill (corresponent al concert del dia 4 de març)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *