Subscriu-te

Una Biennal a l’altura de les expectatives

BIENNAL DE QUARTETS DE BARCELONA. Obres de Mochizuki i Kurtág. Aris Quartet. / Obres de Schubert, Xostakóvitx i Beethoven. Belcea Quartet. AUDITORI DE BARCELONA – SALA ORIOL MARTORELL. 16 DE SETEMBRE DE 2022. Obres de Romitelli, Giménez Comas, Apodaka i Scelsi. Quartetto Maurice. / Obres d’Adams, Wubbels, Pàmies i Xenakis. Jack Quartet. AUDITORI DE BARCELONA – SALA ORIOL MARTORELL. 17 DE SETEMBRE DE 2022. Obres de Mozart. Cuarteto Quiroga. Isabel Charisius, viola. AUDITORI DE BARCELONA – SALA ORIOL MARTORELL. 17 DE SETEMBRE DE 2022.

En commemoració dels vint-i-cinc anys d’activitat del Quartet Casals, L’Auditori va iniciar la temporada de concerts amb un cicle magnífic dedicat als quartets de corda, gràcies a l’organització d’una biennal com a gran exposició d’art contemporani. Així explotava un model de festival molt més atractiu, exigent i de clara ascendència hereva de programacions normalitzades en grans centres internacionals. En aquest sentit, sembla que sota la direcció artística de Robert Brufau L’Auditori va sabent projectar-se en la direcció que hauria de representar per pressupost, ambició, infraestructura i responsabilitat que li corresponen dins l’ecosistema català –i espanyol. Hi ajuden abonaments a preus francament quasi regalats per a joves de 35 anys i de 25 anys que fan envejar unes facilitats que no per inhòspites eren menys enyorades entre els qui avui dia sobrepassem per no gaire la franja d’aquest target. D’aquesta manera, al llarg de cinc dies, la Sala Oriol Martorell va acollir una desena de conjunts instrumentals i nombroses obres del repertori, però atenent també una quantitat més que estimable d’estrenes a Espanya i d’estrenes mundials. Tot plegat parla molt bé de l’organització i, sobretot, de l’èxit: tant pel nivell interpretatiu com per l’ambició artística i, encara més destacable, l’alta assistència de públic, fins i tot en sessions llargues i esgotadores –també per a l’espectador– amb obres estrictament contemporànies.

Per aquesta raó, cal fixar-se en el primer dels concerts del dia 17 a la tarda, que va presentar vuit obres en una sessió plenament experimental. Entre les quals: una estrena nacional d’Eric Wubbles, batejada segons el programa de mà com Nova obra –en realitat es diu Phren– i dues estrenes mundials: la del Quartet núm. 3, “Forma Infinita”, del reusenc Joan Arnau Pàmies, amb línies independents i una rarefacció sonora sorprenent, però abstrusa i saturada d’efectes a la primera audició; i el Quartet per a cordes núm. 1, del basc Daniel Apodaka, que és una obra de fluctuació abstracta ancorada en la repetició d’una cèl·lula que progressa amb un tractament minimalista i un desenvolupament immòbil, de caire obsessiu i més suggestiu per l’efecte psicològic que busca provocar en l’espectador que per l’elaboració matèrica del so. De tintes minimalistes, però de retòrica més tradicional, The wind in high places d’Adams simulava el vent en les cordes agudes amb pedals del registre greu convertint-la en un oasi de preciosisme tímbric ben defensat pel Jack Quartet. No obstant això, no van salvar el principal defecte de la composició: que el que Addams ofereix en més d’un quart d’hora es pot condensar en menys.

Al marge de la composició d’Apodaka i del Quartet núm. 4 de Scelsi, el Quartet Maurice va obrir el concert amb la breu Von contrapunctus VI de la gironina Núria Giménez Comas, que deixava indiferent davant la desconstrucció –difícil de copsar– de les matrius bachianes en què s’inspira el seu exercici d’intertextualitat, més suggestiu pel procediment sobre el paper que pels resultats. Força al contrari, la Natura morta con fiamme de Fausto Romitelli juga amb un grau de representativitat evocativa que, a manera de natura morta pictòrica, emula el crepitar del foc. S’ajuda amb el reforç del surround i de l’electroacústica per bastir una composició que impulsivament s’associaria a la banda sonora musical d’un film de terror, amb diverses sonoritats crispants, abundància de trèmolos, glissandi i una successió d’efectes que s’alternen i superposen en una obra difícil de concertar, amb dues parts molt diferenciades en tempo i caràcter. En aquest sentit, és de justícia i una obvietat la necessària ponderació de la tasca d’estudi i preparació a tots els nivells, tant del Quartetto Maurice com del Jack Quartet, fent gala d’un virtuosisme que va més enllà de l’habilitat tècnica i expressiva. L’exigència d’executar obres com les esmentades requereix també un canvi de mentalitat, ja que molts d’aquests objectes sonors exigeixen el domini de noves tècniques que només les noves generacions han resolt. Perquè, a diferència del repertori clàssic-romàntic, moltes de les partitures contemporànies no sonen –en general– en una primera lectura a vista. En requereixen moltes més per copsar-ne la plasticitat.

D’altra banda, el segon concert del mateix dia 17 va estar íntegrament centrat en Mozart i els seus Quintets KV 516 i KV 515 –reforçats per Isabel Charisius a la segona viola– i les Fugues per a quartet de cordes sobre J. S. Bach, KV 405, a partir de transcripcions del segon volum d’El clavecí ben temperat. El Cuarteto Quiroga hi va corroborar pertànyer al grup de les millors formacions d’arrel espanyola: lluminositat, brillantor i claredat textural com a primera impressió; rere d’una construcció i interrelació madures tècnicament i expressivament; ara, amb un grau de refinament més elevat, sense manllevar el matís de vivacitat necessari per atorgar la frescor necessària a unes pàgines com els Quintets referits, la densitat dels quals és exigent tant per a l’intèrpret com per a l’oient. Els Quiroga ja fa temps que aborden aquest repertori (els Quartets de maduresa, per exemple) amb una hàbil combinació d’elements agògics i dinàmics que sintetitzen la pròpia evolució del conjunt, a partir de la gran tradició i alguns criteris històricament informats, revisionistes, com el tractament del vibrato. Aquest era calibrat amb equidistància entre l’excés del passat i la depuració màxima de temps més recents, tot assolint uns resultats globals excel·lentíssims, de gran concert, dignes d’aquells cicles que viuen a cop de talonari –a vegades amb aportacions de diners públics– i que s’entesten a vendre el fum d’un star system i figures mediàtiques que entren més per l’ostentació de l’agència artística que no per la vàlua real de sessions realment antològiques.

El dia anterior, divendres 16 a la tarda, es van maridar propostes contemporànies i del segle XX amb obres de repertori gràcies als Aris Quartett i Belcea Quartet. Els primers van mantenir l’alt nivell tècnic en pàgines on la tímbrica i els jocs d’harmònics són hereus de la dispersió textural de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, com In-side de brains, composta el 2020 per la japonesa Misato Mochizuki i estrenada a Luxemburg. La peça s’iniciava sobre una base percussiva damunt el cos del violoncel –vertader agent motriu de l’obra– i s’abocava a un final de silenci i extinció entesos com un abisme en el qual també prenia cos la desfragmentació amarada de tensió discursiva expressionista de l’Officium breve in memoriam d’Andrae Szervánszky, op. 28 de Kurtág, que els Aris Quartet van modelar com si fossin un sol instrument amb unció i caràcter en els passatges unísons i homofònics i equilibri entre iguals en els de polifonia. Per la seva part, en el Belcea Quartet va predominar el so brillant i penetrant del primer violí com a conductor del Quartet núm. 12 de Schubert en una notable aproximació –tocat amb molt vibrato– que dramatitzava els punts de lleugeresa etèria de l’obra, tot convertint-la tímidament en una avantsala del lacònic i difícil Quartet núm. 14 de Xostakóvitx. El van recrear des d’un altíssim estàndard de pulcritud i profunditat analítica, a frec entre lirisme i dramatisme, amb passatges memorables plens de clarobscurs, d’angoixa i deliri, de confrontació del primer violí amb el violoncel i amb un inici del moviment lent corprenedor amb els dos instruments esmentats més la viola. Una altra de les qualitats dels Belcea va raure en la correlació del contrapunt dialògic amb què dotaven de fluència melòdica les veus i l’opció per un equilibri racional entre la melodia i el teixit acompanyant, com al Quartet núm. 7, el primer dels Razumovski de Beethoven.

En resum, va ser una altra mostra d’una formació que actua amb criteri i convicció en concepte, expressió i tècnica, tot reafirmant que aquesta Biennal va ser una aposta arriscada i superbament resolta, almenys en la vessant artística. No obstant això, posem-hi una pega: els programes de mà. Insuficients, els impresos en paper; i alguns –no tots, és clar–, amb notes i explicacions francament estèrils que no aportaven l’ajuda necessària per a l’audició ni de les estrenes ni de les obres del cànon. Tampoc hi figurava un breu currículum de les formacions que orientés l’espectador. No tothom ni vol ni pot estar pendent d’entrar a internet a buscar una informació gens sobrera abans d’asseure’s a la butaca o durant el concert. En aquest sentit L’Auditori també ha de redefinir la política a seguir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Molt contents 🤩 del 3r Premi del Concurs Internacional de Música Rising Stars de Berlin!!! @UniMozarteumSbg #musicacambra #trio 📸@sergipanizo

Catorze concerts integren la programació de Nadal del @palaumusicacat, que tindrà lloc entre l'11 de desembre i el 8 de gener. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/els-amics-de-les-arts-seran-els-convidats-especials-del-concert-de-sant-esteve-2022/

El músic, investigador i divulgador @Pepe_Reche guanya el II Premi @JMCatalunya - @FictaEdicions d'assaig musical català. L'obra premiada proposa la revisió crítica de la recepció a Barcelona de la música contemporània a l’època de l’Orquestra Pau Casals.

El compositor argentí Demian Rudel Rey és el guanyador del Premi Internacional Frederic Mompou per l'obra 'Uenia'. El jurat també atorga una menció honorífica a l’obra 'Joan Mitchell, 1992' del compositor sud-coreà June Young Kim. @FundacioMompou

Segueix-nos a Twitter