Subscriu-te

Una Billie Holiday barcelonina: Myriam Swanson

Myriam Swanson (foto d’arxiu)
Myriam Swanson (foto d’arxiu)

40è FESTIVAL GREC. Myriam Swanson i Magnolia. JAMBOREE. 1 DE JULIOL DE 2016.

Per Albert Suñé

La segona actuació musical del Festival Grec 2016 va tenir lloc al Jamboree el dia 1 de juliol, on actuà el grup Magnolia que lidera la cantant barcelonina Myriam Swanson, una cantant que, al mateix local, el dia 2 havia d’actuar amb el conjunt Flamingo Tours (rhythm and blues, soul, surf i rockabilly) i el dia 3 amb el combo Early Blues Moods. És a dir, Swanson canviava d’estil a cadascuna de les seves aparicions.

La del dia 1 va estar dedicada al jazz de tipus mainstream, ja que aparegueren una sèrie de cançons que havien fet famoses gent com Etta James, Ella Fitzgerald, Sarah Vaughan o Rosemary Clooney, barrejades amb èxits de Broadway deguts a compositors com Cole Porter.

Cal dir que Myriam Swanson no té una gran veu. Però se sap molt bé la lliçó. És a dir, la seva energia dalt l’escenari cobreix algunes mancances pel que fa a tonalitats i inflexions. Que també tapa amb diversos efectismes. I, quan no canta, amb una xerrameca entre tema i tema, en la qual utilitza uns monòlegs que no deixen de tenir la seva gràcia. El resultat és que es posa el públic a la butxaca ja d’entrada i això li serveix de molt a l’hora del còmput total.

Swanson canta amb un estil que ha heretat clarament de Billie Holiday. Però no se n’amaga pas. Són uns temes que es nota d’una hora lluny que han estat assajats a consciència per la gent del grup. O sigui, les entrades, les sortides i els finals no pateixen alteracions, a la vegada que es demostra que s’han cercat cançons bàsicament de tempo mitjà i ràpid, cosa que dóna ocasió a Myriam Swanson per vocalitzar força bé i mostrar la seva grapa especial. Una grapa que hauria pogut dedicar més a les balades, ja que la seva única interpretació d’un blues lent fou una de les millors de la nit.

La vocalista va estar agombolada per Artem Zhuliev, magnífic saxo tenor moscovita fincat a Barcelona, el fi i dúctil pianista Francesc Capella i per dos músics que no van desentonar gens: Paco Weth al contrabaix i Xavi Hinojosa a la bateria. Un quartet que sonà compacte i en què tots van estar excel·lents en els solos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *