Subscriu-te

Crítica

Una ‘Bohème’ tan ‘Bohème’ com es podia preveure

Fiorenza Cedolins i Ramón Vargas. © Antoni Bofill

La Bohème de Giacomo Puccini. Llibret: Giseppe Giacosa i Luigi Illica. Fiorenza Cedolins. Ramón Vargas. Ainhoa Arteta. Christopher Maltman. Carlo Colombara. Gabriel Bermúdez. Valeriano Lanchas. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Cor Savina del Conservatori de Cervera. Dramatúrgia: Giancarlo del Monaco. Director musical: Víctor Pablo Pérez. Producció: Teatro Real de Madrid. Liceu. 27 de febrer de 2012.

Per Jaume Comellas

Programar una obra com La Bohème, d’antuvi presenta dues consideracions de signe contraposat. Per una part, en ser una obra tan rodona, tan agraïda, tan estimada per tothom i tan coneguda, sempre té una acceptació incondicional en les formes en què sigui oferta. Per l’altra, aquestes mateixes característiques impliquen la dificultat d’oferir nous al·licients, d’aconseguir que una nova versió d’aquesta òpera no sigui “una més”; que contingui elements diferenciadors i atractius renovats del tipus i en el grau que siguin.

La Bohème que acabem de veure al Liceu ha participat indiscutiblement molt més del primer supòsit que acabem d’exposar que del segon. I això ha estat així, d’antuvi perquè segurament no s’ha pretès que fos altrament i perquè, en justa conseqüència, hi ha un acord “social” tàcit que així sigui. I també, perquè la segona part suposa un esforç, un afegit d’ingredients creatius que a més es corre el risc que no arribin a formar part de l’esmentat acord social. I això, és obvi, val de manera particular per a la lectura dramatúrgica, l’enfant terrible de la moderna creació operística. Parcel·la en la qual, per altra part, una obra com aquesta, tan ben quadrada en la seva estructura i context argumental, no ofereix escletxes gaire fàcils.

Hom ha assegurat el tret amb la mateixa proposta amb què es va oferir en la darrera versió –fa 10 temporades– convencional i figurativa, sense geni, com són gairebé totes les del fill del gran tenor que va ser Mario del Monaco.

L’afegit podia venir pel costat de les veus i de la direcció musical; i també per aquí s’ha jugat a la segura. Víctor Pablo Pérez és un director de gran ofici, que sempre domina molt bé els límits del terreny en què es mou, i que per tant sap conduir amb còmoda fluïdesa els trajectes com va ser molt exactament en aquest cas. Tot en aquest director és clar, començant pel seu gest, i tot està sota un control no gens emfàtic però sòlid que és d’agrair; posats a cercar algun però, en alguns moments l’orquestra va tapar un pèl els cantants.

Un repartiment de plenes garanties va arrodonir la festa que, això indiscutible, va ser una vegada més la representació de l’obra de Puccini al nostre teatre; repartiment de plenes garanties, sí, però també sense tampoc gaire marge a l’al·licient afegit. Fiorenza Cedolins, Ainhoa Arteta i Ramón Vargas són tres grans cantants, tres capolaboro per a qualsevol teatre important, però tampoc van aportar aquell plus d’inesperable positiu que permetés fer d’aquesta una versió de referència. Va faltar el geni, en part potser perquè va faltar química entre Mimì i Rodolfo i en aquesta obra això és fonamental. Hi va haver més “cantar bé”, per descomptat cantar molt bé, que capacitat expressiva; i això va comportar una certa fredor en la traducció del clímax tràgic de l’obra. L’inesperable agraïdíssim va ser el Marcello de Christopher Maltman, una aportació, aquesta sí, per guardar a la memòria. I per esperonar gaudir de l’art d’aquest cantant en compromisos més elevats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *