Subscriu-te

Una cortina de fons

GRANS CONCERTS VIC. Anaïs Oliveras, soprano. Conjunt instrumental: Elisabeth Bataller (violí barroc), Ricart Renart (violí barroc), Jordi Armengol (viola), Oleguer Aymamí (violoncel) i Xavier Puertas (contrabaix). Luigi Bocherini: Minuet per a quintet de corda en Mi major, op. 13 núm. 5. Ària acadèmica II, G 545. “La ritirata” de la Musica notturna delle strade di Madrid, op. 30 núm. 6. Stabat Mater, op. 61, G 532. L’ATLÀNTIDA DE VIC. 20 DE DESEMBRE DE 2019.

La música és extremadament concreta i, precisament, en això rau la seva universalitat. La preocupació musicològica pel context històric d’una obra, per les circumstàncies particulars que n’envolten el naixement, no és una qüestió purament erudita, intel·lectual, científica; és, més aviat, una condició per tal que els executants puguin manifestar el missatge de l’autor a través de la seva vida personal. Com més gran sigui la relació d’intimitat de l’executant amb l’obra, com més hi hagi aprofundit (vivencialment i intel·lectualment), com més hi hagi esdevingut un sol esperit i una sola carn, més gran en serà la virtualitat de la interpretació per fer participar tothom, tot el seu públic, d’aquella grandesa contemplativa que, en l’ànima del compositor, va donar lloc a la formació de l’obra. La contemplació concreta i interior de l’autor, gràcies a la contemplació concreta i interior de l’intèrpret, permet suscitar en l’oient una contemplació concreta i interior. En tota aquesta cadena de transmissió contemplativa, la universalitat de la música està en estricta proporció amb la seva capacitat de transparentar una experiència contemplativa íntima i personal. Com més profunda i, per tant, concreta, sigui una versió, més gran serà la capacitat de difondre el missatge de l’autor o, en altres paraules, més gran en serà la universalitat.

Quan desarrelem una obra del context litúrgic originari i la trasplantem a l’ambient esterilitzat d’una sala de concerts, la concreció es veu afectada i la cadena de transmissió contemplativa que va del compositor a l’oient queda interrompuda. Aquesta dificultat, en el panorama actual, probablement és insalvable. Ara bé, hi ha una sèrie d’elements circumstancials que poden contribuir a accentuar-la o bé a mitigar-la. En aquest sentit, voldríem fer algunes preguntes: ¿ens ajuda a situar-nos en l’estat d’esperit que exigeix un Stabat Mater el fet d’escoltar-lo a les portes de Nadal?, ¿i escoltar-lo immediatament després d’obres de caràcter cortesà i popular, com ara el cèlebre Minuet per a quintet de corda en Mi major o bé l’últim moviment, “La ritirata” del quintet la Musica notturna delle strade di Madrid?

El quintet de corda funcionava molt correctament: expressiu, capaç de generar atmosferes d’una gran delicadesa –el “Quando corpus morietur” fou autènticament deliciós–, i de cantar els temes de manera imaginativa i lliure, temes que anaven passant pels diversos instruments amb una gran naturalitat, fins a l’extrem que hom no sabia on acabava l’un i on començava l’altre.

En la soprano, Anaïs Oliveras, convé destacar la bellesa del timbre: és transparent, brillant, clar. Deixant l’instrument de banda, que com hem dit és bell, la seva lectura de l’Stabat Mater potser va quedar presa, en alguns moments, de la facilitat melòdica, de l’aparent claredat de la partitura.

Boccherini compon la peça un any després de la mort del seu cinquè fill, i fou estrenada per la seva esposa, Clementina Pellicia. Francisco Delgado Montero, en la biografia novel·lada de Luigi Boccherini –Boccherini en España. La vida de un músico italiano bajo el reinado de Carlos III–, posa en boca de l’infant Lluís Antoni de Borbó aquesta consideració respecte de l’Stabat Mater del seu amic i protegit: “Vaig preguntar-me pels pensaments que hauria tingut Boccherini component aquest bell i esquinçador cant: ¿hauria pensat en la seva mare, «Santina», que havia mort lluny d’ell, a Ontígola, malgrat haver vingut a Espanya per viure al costat del seu fill? La seva esposa Clementina segur que estava sentint l’ànima de la Verge Maria, al peu de la creu del seu estimat Fill, mort per tots nosaltres; la seva veu estava tan plena de sentiments que no hi havia distància entre la seva veu i l’ànima d’aquesta Mater Dolorosa, que acabava de perdre el seu Fill, com ella havia perdut el seu l’any anterior”.

L’elegància, el lirisme i el caràcter dramàtic de la partitura no exclouen el misteri, el clarobscur, el duende. Tot això hi és present, però de manera subtil, com una cortina de fons. De fet, com la cortina que hi ha al darrere del quadre de Goya La família de l’infant don Lluís. Aquí apareixen representats els membres de la família de l’infant juntament amb els servents més propers, entre els quals el propi Boccherini. L’elegància i el protocol governen l’escena, però darrere de tot això hi ha una cortina amenaçadora, disposada a caure sobre tots aquests personatges i sumir-los en l’obscuritat. En la interpretació d’Anaïs Oliveras, les figures que apareixien en primer pla estaven molt ben definides; però, per al nostre gust, a l’escena mancava una cortina de fons que la dotés de profunditat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *