Subscriu-te

Crítica

Una deliciosa nit vienesa

L’Orquestra Simfònica de Viena a l’Auditori © Erich Maier-www.facebook.com/viulaclassica
L’Orquestra Simfònica de Viena a l’Auditori © Erich Maier-www.facebook.com/viulaclassica

IBERCAMERA. Orquestra Simfònica de Viena. Maria João Pires, piano. Dir: Ádám Fischer. Haydn: Simfonia núm. 101, “el Rellotge”. Beethoven: Concert per a piano i orquestra núm. 2. Mozart: Simfonia núm. 41, “Júpiter”. L’AUDITORI. 5 DE DESEMBRE DE 2014.

Per Lluís Trullén

La 30a temporada d’Ibercamera iniciava el cicle dedicat a grans orquestres simfòniques amb un concert que ja a priori posseïa totes les qualitats per convertir-se en un esdeveniment musical de primer ordre. Fer confluir la Simfònica de Viena, Maria João Pires i Ádám Fischer en un mateix programa dedicat a tres de les figures emblemàtiques vinculades al Classicisme vienès com Haydn, Beethoven i Mozart suposa un feliç encontre musical.

Si bé l’Orquestra dirigida per Ádám Fischer no va trobar en un primer moment la sublimitat desitjada en l’inici de l’arxiconeguda Simfonia 101 de Haydn, en els deliciosos “Andante” i “Menuetto” la maquinària orquestral va començar a funcionar a ple rendiment. Ádám Fischer (que ha enregistrat la integral de les simfonies de Haydn amb l’Austro-Hungarian Haydn Orchestra) és un especialista en el treball meticulós que exigeix cadascuna de les obres de qui fou el pare de la simfonia. I certament el detallisme, l’entramat expressiu, el joc de colors, tot amb la placidesa del classicisme més pur, obtenien com a resposta el resultat sonor d’una orquestra que ha interpretat la música de Haydn en centenars d’ocasions. Seguint aquesta nit clàssica, Maria João Pires era la solista de luxe per interpretar el més clàssic dels concerts beethovenians. Seguint la petja de Haydn, el Concert per a piano núm. 2 (primer, però, en ordre cronològic dels que va escriure), és una delícia per a tot pianista, gràcies a la claredat formal i lírica, al refinament i unes melodies captivadores. Una habitual de les temporades d’Ibercamera com Maria João Pires –per fi podíem tornar-la a escoltar a Barcelona com a solista d’un concert per a piano i orquestra– era l’encarregada de transmetre amb la seva clarividència musical, la seva elegància i equilibri, el refinament i la calidesa concentrada en aquesta obra. Una coordinació musical deliciosa entre orquestra, director i solista ens feien reviure un Beethoven lluminós i ple de filigranes meravelloses. La professionalitat d’una orquestra plenament identificada amb l’obra que interpretava, una Pires que controlava perfectament els nivells de sonoritat (modèlic el control que en va fer amb els pedals), l’elegància interpretativa (només torbada per una sonoritat excessivament cridanera del registre agut del piano que va utilitzar per al concert), van fer reviure un Beethoven encisador per tota la seva màgia clàssica. I en un programa tan vienès no podia faltar la música de Schubert, i l’Impromptu núm. 2 de l’opus 142, va culminar amb tota la serenitat i sensibilitat que va concentrar la nova actuació de Pires a Barcelona.

L’actuació de Maria João Pires. © Erich Maier-www.facebook.com/viulaclassica
L’actuació de Maria João Pires. © Erich Maier-www.facebook.com/viulaclassica

La nit del 5 de desembre es commemoraven els dos-cents vint-i-dos anys de la mort de Mozart. I coincidint amb aquesta efemèride, el concert acabava amb la interpretació de la Simfonia Júpiter, l’obra que posa cloenda a les composicions que Mozart va dedicar a aquest gènere. Aquí l’orquestra va mostrar tot el seu potencial, tota la seva capacitat per trobar uns equilibris deliciosos. La direcció de Fischer, aparentment discreta en la realització del gest, però tan i tan valuosa per la seva capacitat de transmetre el més mínim detall expressiu, no donà lloc a cap tipus de fissura en el discurs. La Simfònica de Viena coneix fins al més mínim detall de la Júpiter i escoltar-la com realitzava la fuga final, la profunditat assolida en el temps lent, i en general la força musical que emana de tota l’obra, va ser un model de com una gran orquestra i un gran director uneixen el treball en benefici d’extreure tota la riquesa d’una música prodigiosa. Ja fora de programa van posar el punt final del concert l’obertura de Les noces de Fígaro i la Polca Pizzicato de Johann Strauss, el darrer i imprescindible toc vienès final per al concert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *