TEMPORADA OSCM. Orquestra Simfònica Camera Musicae. Orfeó Català. Marta Mathéu, soprano. Tànit Bono, mezzosoprano. Marc Sala, tenor. Josep-Ramon Olivé, baríton. Tomàs Grau, director. Beethoven: Simfonia núm. 9, “Coral” . PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE SETEMBRE DE 2020.
La commemoració de l’Any Beethoven no podia mancar dins la programació de l’OCM, que en el seu quinzè aniversari tenia en la Novena el punt final i culminant de la integral que ha anat oferint els darrers anys. El concert comptava amb la presència de l’Orfeó Català i esdevenia, tal com explicava Mariona Carulla al públic del Palau, l’homenatge de la institució al 250è aniversari del compositor alemany. Si tres dies enrere, part de l’Orfeó Català era protagonista de la versió dirigida per Gustavo Dudamel, ara altres cantaires de l’Orfeó ocupaven part de les butaques laterals de l’amfiteatre, el primer pis i les galeries de l’orgue per encarar novament la seva part coral –que, recordem-ho, esdevé des del 1972 himne del Consell d’Europa i des del 1985, després de l’adaptació de Herbert von Karajan, himne oficial de la Unió Europea– en un concert que mesos enrere havia de commemorar també el Dia d’Europa.
Un Palau que, una vegada més seguia escrupolosament les normes de seguretat, tornava a ser seu d’una Novena en què músics i cantaires –tots amb mascareta– ens van endinsar en una versió molt detallista, però que sobretot va ser afrontada amb entusiasme, entrega i un treball molt rigorós per tots els intèrprets. Tomàs Grau ha fet d’aquest rigor un repte ineludible del seu enfocament, fet que ajuda a explicar l’èxit tan complex d’aconseguir per una orquestra que, amb quinze anys de trajectòria, ja ha esdevingut una realitat dins el nostre panorama musical. I un dels secrets de l’OCM cal buscar-lo en l’equilibri aconseguit entre les seves seccions: les cordes configuren un corpus capaç de crear sonoritats summament cohesionades, les fustes transmeten calidesa, el metall afronta els passatges amb total seguretat i la percussió proporciona l’equilibri rítmic, aspectes que resulten del tot imprescindibles per interpretar la darrera Simfonia beethoveniana amb garanties.
La decisió mostrada en la interpretació del primer moviment, amb moments exuberants, brillants, canvis de dinàmica molt atractius i un control dels volums perfectament regulats per Tomàs Grau ja ens transportaven a una versió que es va caracteritzar per ser emfàtica, brillant, però sense mai oblidar el matís maestoso que Beethoven explicita a la partitura. De l’“Scherzo”, en brollava dinamisme, vitalitat, una energia que creava absoluta empatia, essent del tot d’acord amb el contingut expressiu beethovenià, i de l’“Adagio”, l’OCM ens en va mostrar la faceta més refinada, amb una versió molt curosa en el detall, subtil, i en què les cordes van brillar a un gran nivell. El darrer moviment va veure’s afectat ineludiblement per motius tècnics provocats per la COVID-19, però que malgrat tot van ser superats amb escreix. Mèrit absolut el de l’Orfeó Català –al cinquanta per cent de cantaires–, que, cantant amb mascareta, va transmetre l’entusiasme i la qualitat de les paraules de Schiller. Perfectament cohesionats, amb relleus i matisos de vistosa precisió, les veus van posar de nou de manifest l’entrega i empatia que senten amb aquesta pàgina beethoveniana. La compenetració amb l’OCM –en què, recalquem-ho, la secció de cordes i de percussió van tocar en tot moment amb mascareta, amb la incomoditat que això suposa– va ser absoluta, tot contagiant-se del dinamisme i la vivacitat que Tomàs Grau cercava en la seva idea interpretativa.
Cal destacar així mateix el treball dels solistes –Marta Mathéu, Tànit Bono, Marc Sala i Josep-Ramon Olivé–, que malgrat cantar des del fons de l’escenari van afrontar les seves complexes intervencions amb absoluta solvència. Un Beethoven que serà recordat –a més de les circumstàncies esdevingudes per la pandèmia, amb tot el que això afecta a nivell interpretatiu i de logística– per l’entusiasme i lliurament de la versió, pels relleus en els matisos i pels moments de gran emotivitat expressiva aconseguits per una OCM sempre efectiva i per un Orfeó Català que, mancat d’efectius, va superar també la incomoditat de cantar amb mascareta.
Puc dir que em va posar “la gallina de piel”