NITS DE CLÀSSICA. Isabelle Faust, violí. Kristin von der Goltz, violoncel. Elizabeth Kenny, llaüt. Kristian Bezuidenhout, clavecí. Obres de Bach, Von Westhoff i Biber. MUSEU D’ART DE GIRONA. 30 DE JULIOL DE 2019.
Sota l’atenta mirada del Retaule de sant Pere de Púbol, obra de Bernat Martorell, que llueix al Museu d’Art de Girona, dimarts vam viure una clausura de les Nits de Clàssica de somni.
Isabelle Faust, la violinista aclamada per la crítica internacional, acompanyada d’intèrprets de qualitat indiscutible com són Kristin von der Goltz al violoncel, Elisabeth Kenny a la tiorba i Kristian Bezuidenhout al clavecí, van fer reviure els grans moments del violí barroc amb les obres de Johann Sebastian Bach, Johann Paul von Westhoff i Heinrich Ignaz Franz von Biber.
Una tímida Isabelle Faust va iniciar el concert amb la Sonata per a violí i clavicèmbal núm. 2, en La major, BWV 1015 de Bach i amb Bezuidenhout al clavecí que va fer emmudir la sala. Però el gran moment de la primera part del concert va arribar amb el virtuosisme i l’exigència dels allegros de la Sonata per a violí i baix continu, en Re menor, núm. 4 de Westhoff que el quartet va interpretar magistralment. La proximitat de l’espai permetia que traspassés la sintonia entre els quatre músics i era palpable la felicitat que emetien.
La guardonada Faust introduïa l’obra de Heinrich Ignaz Franz von Biber amb la Sonata per a violí i baix continu, en Mi menor, núm. 5, una explosió musical d’un dels compositors més importants del Barroc austríac. Precisament la música del mateix compositor va ser la protagonista del moment culminant de la nit quan, a la segona part i després de la Sonata per a violí i baix continu en Sol major, BWV 1021 de Bach, Faust es quedava sola al petit escenari de la sala per interpretar la Passacaglia per a violí en Sol menor, C. 105 de Biber. La peça forma part de les Rosenkranz Sonaten, un recull de quinze sonates on el compositor va introduir recursos polifònics per a violí, com l’ús de les dobles cordes. La violinista alemanya tancava els ulls per arrencar la hipnòtica Passacaglia. Amb una sensibilitat desbordant que es va instaurar al Museu d’Art, Faust interpretava la repetitiva estructura amb tota classe de dobles i triples cordes, arpegis, escales i acords fent desplegament de la seva inqüestionable tècnica. Un so que pot recordar les Partites de Bach.
Va clausurar la nit la Sonata per a violí i baix continu, en La menor, núm. 2 de Westhoff, amb el seu apoteòsic “Finale” que va provocar que el públic ovacionés durant minuts els intèrprets. En aquesta Sonata, igual que en la número 3, el violinista alemany va recrear la imitació del so del llaüt, i en la número 3, el de les campanes, moment en què es va poder gaudir del diàleg entre Faust i una excel·lent i sensible Kristin von der Goltz per recrear-les, i la tècnica d’Elizabeth Kenny a la tiorba per fer el mateix amb el so del llaüt.
Isabelle Faust va demostrar que, per molt que mostri la seva timidesa, és absolutament estratosfèrica i va posar el punt final a la programació excel·lent de les Nits de Clàssica de Girona d’enguany.
