Subscriu-te

Una estrella fugaç?

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

CONCERT DMITRI HVOROSTOVSKY. Dmitri Hvorostovsky, baríton. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Mikhaïl Tatarnikov. Obres de Rubinstein, Glinka, Txaikovski, Rachmàninov, Borodín, Rossini, Verdi, Mascagni i Bizet. LICEU. 6 DE NOVEMBRE DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

Molta expectació davant el retorn del baríton rus Dmitri Hvorostovsky vint-i-cinc anys després del seu debut al Liceu. Aleshores un jove i prometedor baríton que va cantar el pròleg i el paper de Silvio de Pagliacci la temporada 1990-91, enguany un artista consagrat que viu moments delicats de salut, que sembla, però, tenir controlats. La de Dmitri Hvorostovsky és una d’aquelles veus inconfusibles que disposa, a més, d’una potència que li ha permès cantar alguns dels papers més densos i comprometedors del repertori operístic, tant rus com italià.

Demostrant la seva generositat envers el públic aplegat devotament al Gran Teatre del Liceu –una important comunitat russa i un gruix de fans incombustibles–, Hvorostovsky va idear un programa esplèndid, dedicat a l’òpera russa a la primera part i més enfocat a l’òpera italiana a la segona, amb una total concessió al públic en incloure el massa fressat “Toreador” de la Carmen de Bizet com a colofó del concert. Una llàstima que el concert anés de més a menys quant al rendiment i la qualitat interpretativa del cantant, que evidencià un progressiu cansament que derivà en un desgast estilístic en la interpretació de les dues darreres peces del concert. Tot i això, i tenint en compte les circumstàncies de salut que envolten l’estat actual del cantant, cal lloar el compromís i l’esforç demostrat tot al llarg del concert i, sobretot, el bon estat de forma vocal en què, malgrat tot, sembla trobar-se actualment el cantant.

Va iniciar el concert amb una onírica ària de l’òpera de The demon d’Anton Rubinstein, “En l’aeri oceà”. Una manera esplèndida de trencar el gel, que va petrificar el públic a les seves cadires amb la intensitat emotiva de la pàgina, la bellesa dels seus acords (aquesta no és una ària gaire coneguda) i, sobretot, la magistral interpretació de Hvorostovsky, que no semblava acusar la fredor dels primers instants vocals, més enllà d’una projecció que anà creixent al llarg de la interpretació. A la primera part, les àries s’intercalaren amb belles pàgines del repertori rus, com l’obertura de Ruslan i Liudmila, la dansa dels Skomorokh de La donzella de la neu de Txaikovski o la més coneguda polonesa del Ievgueni Onieguin, també de Txaikovski, òpera aquesta que ja fa massa anys que no es veu al Gran Teatre del Liceu i que mereix una presència habitual al repertori. Les pàgines orquestrals van ser interpretades amb entusiasme per una Orquestra Simfònica del Liceu que l’endemà estrenava Le nozze di Figaro de Mozart. Un canvi d’estil absolut que l’experimentat director en repertori rus Mikhaïl Tatarnikov va intentar traspuar en versions més de circumstàncies que prou convincents. Després del poètic inici, Hvorostovsky va atacar l’ària de les tres cartes del primer acte de La dama de piques de Txaikovski. Malgrat que hauríem agraït la interpretació de la inspiradíssima i commovedora “Ja vas lyublyu” del príncep Ieletski, el cert és que Hvorostovsky va deixar astorat el públic amb una versió impressionant d’aquest relat: “Una vegada a Versalles”, i posant de manifest els dots dramàtics en una versió lliurada i molt convincent. L’ària d’Aleko de Rachmàninov, en què el protagonista evoca el seu amor abans de la infidelitat de la seva dona, és una balada trista però absolutament colpidora, emotiva i romàntica, que el cantant va resoldre amb gran emotivitat. La primera part es va cloure amb l’ària del Príncep Igor de Borodín, de gran exigència, per la demanda d’una gran línia de cant i d’un fiato del qual Hvorostovsky fa gala de manera fefaent.

A la segona part, la recerca de la concessió al públic va jugar en detriment de la qualitat interpretativa. Si bé “Resta immobile” del Guillaume Tell de Rossini va ser prestada en una versió molt convincent, el cantant va anar al límit de la sobreactuació amb una versió força verista de l’ària “Io morro” del Don Carlo de Verdi, en la qual, per contra, cal lloar l’espectacular legato inextingible amb què va ser capaç de lligar fins a quatre frases seguides. En “Cortigiani, vil razza dannata” de Rigoletto, el cantant va aixecar els màxims aplaudiments, si bé començava a acusar un cansament evident. “Votre toast” de la Carmen de Bizet va agradar al gran públic, i sense exigir un gran compromís interpretatiu. Amb el públic a la butxaca i multitud de dones obsequiant-lo amb rams de flors, Hvorostvosky va arrencar una cançó de gran sentiment i significat per a la comunitat russa: “Ulls negres”, amb què el cantant va agrair la rebuda del públic. ¿Trigarem molt de temps a sentir de nou aquest cantant en viu o continuarà essent una figura absolutament fora de l’òrbita catalana?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *