Subscriu-te

Crítica

Una “forza” sense ‘pathos’

Violeta Urmana. © Antoni Bofill

LA FORZA DEL DESTINO de Giuseppe Verdi. Violeta Urmana. Ludovic Tézier. Marcello Giordani. Marianne Cornetti. Vitalij Kowaljow. Abramo Rosalen. Bruno de Simone. Dir. musical: Renato Palumbo. Dir. d’escena: Jean-Claude Auvray. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Cor dels Amics de l’Òpera de Girona. Coproducció del Gran Teatre del Liceu i l’Opéra National de París. LICEU. 2 D’OCTUBRE DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

No són temps de catifes vermelles ni grans celebracions…, però ahir el Gran Teatre del Liceu obria les portes a la temporada “oficial” amb aires de solemnitat i moltes cares conegudes, potser amb ganes de fer al mal temps bona cara o potser fruit d’un atac d’orgull i dignitat… poc dissimulat. El cas és que mentre la catifa vermella i els flaixos donaven excessiu protagonisme a la circumstància política i econòmica d’un esdeveniment que hauria de ser purament artístic, al fossat de l’orquestra, aquesta s’enduia les ovacions més importants de la nit. Motivacions no hi faltaven, després dels darrers acomiadaments que ha patit la seva plantilla i després d’una funció molt notable gràcies, en gran part, a l’efectiva concertació de Renato Palumbo, que es va mostrar força accelerat en l’obertura –que no va obrir, però, l’òpera– i en alguna ocasió amb els cantants, però que va vetllar per la seva comoditat en una partitura i vocalitat especialment feixuga per als protagonistes. Llàstima, però, que la buidor espacial suggerida per l’escenografia d’Alain Chambon no ajudava gens els cantants, que patien com la veu desapareixia en nombroses ocasions en la immensitat de la caixa escènica.

Aquesta proposta escènica era fruit d’una coproducció del Liceu amb l’Opéra National de París, però a Barcelona l’escenografia no va lluir, bàsicament, per la buidor que suggeria l’escenari en massa escenes –només dominades per un immens Crist a la creu però sense creu– i la poca imaginació i la quantitat de tòpics en vestuari i decorat que es concentraven, que convidaven més al riure que no al compungiment. És clar que La forza del destino tampoc no dóna, argumentalment parlant, per a més. És increïble de quina manera l’anacronisme i el canvi de mentalitat dels nostres temps limiten l’efecte dramàtic d’aquesta òpera. Fins i tot en escenes profundament dramàtiques se sentia algun riure poc contingut entre el públic! Tanmateix, l’opció de recuperar la versió íntegra –original del 1862– de l’òpera no creiem que sigui la millor decisió. Alguns experiments són contraproduents i, sincerament, la meitat de l’acte III de la Forza és absolutament prescindible, i el mateix Verdi ho sabia… Malgrat això, sí que es va apreciar la recuperació del duo del tenor i el baríton d’aquest mateix acte, absent normalment de les versions retallades. Interessant però desconcertant la proposta d’escoltar l’“obertura” –que per això es diu així…, perquè obre l’acció–  després del pròleg, en què es produeix el fatum que provoca que la forza del destino –el tema musical clau no surt al pròleg, sinó que es presenta directament a l’obertura– actuï de forma inescrutable. Els experiments acostumen a ser suggerents…, però no deixen, per això, de ser experiments.

Ludovic Tézier i Marcello Giordani. © Antoni Bofill

El planter vocal estava compost per grans veus –grans noms, també– que són les que exigeix una partitura molt densa, coneguda i temuda pels cantants. A més de no ajudar-hi les particularitats ja descrites de l’escenografia, Violeta Urmana –a qui s’esperava amb delit– no es va acabar de trobar còmoda com a Leonora i li va costar escalfar el motor, fins a arribar al “Pace, pace mio Dio” en plenitud de facultats, però just abans de baixar el teló. El públic ho va notar, i va saber valorar el lliurament, en canvi, de Marcello Giordani com a Don Alvaro –amb aguts rutilants– i, sobretot, l’elegància, musicalitat i possibilitats vocals de Ludovic Tézier, que va fer un Don Carlo antològic. Molt bé Marianne Cornetti com a Preziosilla, Bruno de Simone com a Melitone i amb profunditat vocal Vitalij Kowaljow, un excel·lent pare Guardiano.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *