Subscriu-te

Una inspirada OBC copsa tota la inspiració romàntica de Mendelssohn i Bruckner

TEMPORADA OBC. James Ehnes, violí. Dir.: Juanjo Mena. Obres de Mendelssohn: Concert per a violí i orquestra núm. 2 en Mi menor, op. 64. Bruckner: Simfonia núm. 6, en La major. L’AUDITORI. 28 DE FEBRER DE 2020.

 Dues obres mestres del Romanticisme com són el Concert per a violí de Mendelssohn i la monumental Simfonia núm. 6 de Bruckner van coincidir al darrer programa ofert per l’OBC, dirigida per Juanjo Mena, i que tenia com a solista convidat el destacat violinista canadenc James Ehnes. Sobra tota presentació a la musicalitat que envolta el cèlebre Concert de Mendelssohn, un tour de force expressiu i tècnic que tots els grans violinistes amb més o menys inspiració han afrontat en el decurs de la seva carrera. I James Ehnes, violinista de gust exquisit, sonoritat àmplia i claredat absoluta, sap envoltar el concert de l’aurèola que envolta aquesta obra cimera del període romàntic. El secret versa a treballar curosament les infinites possibilitats que li ofereix el meravellós instrument que porta entre mans, l’Stradivarius “ex-Marsick” . Un mitjà per obtenir sonoritats vellutades, aprofundides, de projecció nítida en els aguts i per apropar-nos a un Mendelssohn càlid i dolç, però també vigorós i vehement. La bona entesa entre Ehnes i l’OBC va ser una constant. L’equilibri de sonoritats li permetia exhibir-se en el dinàmic moviment inicial, copsar tota la poètica del sublim “Andante” i recrear un joc de subtileses en el jocós “Allegretto–Allegro” final en una explosió de vistositat virtuosística i claredat en la dicció. Un Mendelssohn eloqüent que contenia tot el talent del reconegut James Ehnes exposat mitjançant un instrument d’una sonoritat de bellesa inqüestionable.

Defugint una habitual “propina”, Ehnes va oferir al públic que omplia la nit de divendres L’Auditori la Sonata en Re menor, op. 27 núm. 3, “Balada” d’Ysaÿe, una obra dedicada a Enesco i que en el decurs dels seus moviments “Lento molto sostenuto (En modo di recitativo)”, “Molto moderato cuasi lento”, “Allegro in tempo giusto e con bravura”, va exhibir no tan sols les sonoritats pròpies dels colors centreeuropeus, sinó una gamma de matisos, exhibició tècnica i musicalitat que va fer excel·lir encara més la trajectòria artística que aquest solista canadenc ha forjat les darreres dècades.

La Sisena de Bruckner emergeix com una immensa catedral gòtica, monumental, tot elevant-se sòlidament cap al cel, però alhora amb la lluminositat i els colors que atorguen els seus vitralls. Una obra que condensa tota la religiositat inherent del compositor austríac i la sobrietat, coherència estructural i grandària de la qual s’han d’elevar fins a transmetre aquesta emoció continguda que sempre emergeix del seu llenguatge simfònic. Seria injust, malgrat que hagin passat els anys, no recordar les memorables versions que el gran mestre Franz-Paul Decker va fer anys enrere del repertori de Mahler, Strauss i Bruckner, tot deixant una empremta que sembla haver amarat de manera plausible en les interpretacions de l’OBC i que de ben segur recorden encara avui molts dels integrants de l’orquestra. I Juanjo Mena va pouar en el fet més introspectiu, aprofundit, deixant de banda l’espectacularitat per plantejar una Simfonia núm. 6 plena de solemnitat i majestuositat. El seu segon moviment, reflexiu, càlid i delicat amb una nodrida secció de cordes va obtenir moments bellíssims i l’opulència del metall mai va defallir en un darrer moviment de concepció robusta que emergia amb tot l’esplendor que demana aquesta pàgina tan transcendental.

Un bon treball de l’OBC amb un Juanjo Mena esplèndid, tant en la seva concepció del Concert de Mendelssohn com en la lluminositat i aprofundiment que va fer irradiar en aquesta pàgina bruckneriana magistral.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *