Subscriu-te

Crítica

Una narradora de contes excel·lent anomenada Esperanza Spalding

Esperanza Spalding. © Sandrine Lee (fot d’arxiu)
FESTIVAL GREC DE BARCELONA. 23 DE JULIOL DE 2012.

Per Albert Suñé

Tal com succeí el 2009, Esperanza Spalding tornà a Barcelona al capdavant del seu grup. En aquest cas es tractava de presentar el seu quart treball com a líder, Radio Music Society, un treball que no deixa de ser una mena d’homenatge a la música radiofònica que hom manté al dial del cotxe mentre condueix, o bé mentre és a casa fent alguna feina o llegint el diari.

La baixista i vocalista de Portland (Oregon), Premi Grammy 2011 com a Artista Revelació –té 27 anys– i primer músic de jazz de la història en aquest apartat, es pot ben dir que aconseguí el seu objectiu.

En primer lloc, perquè malgrat envoltar-se de dos trombons, dues trompetes, tres saxos, piano, guitarra, bateria i un cantant que, quan actuà, barrejà quasi sempre la seva veu amb la de la líder, la música d’Spalding va ser gairebé una música de cambra.

Fou una música intimista, curosament arranjada, i en la qual Esperanza col·laborà amb el seu domini incontestable del contrabaix i el baix elèctric. Però, a més, la seva veu, que no és una gran veu, però que sap modelar-la de meravella –una veu aguda que domina tots els registres, però que a la vegada posseeix un lleuger tamís bromós–, li permet obtenir també un punt un bon xic confidencial.

Perquè resulta que Esperanza Spalding és una narradora excel·lent. Explicà diverses històries, que anaven des de l’amistat ben entesa, forta i densa, fins a la crítica a un sistema judicial moltes vegades injust. Però no deixà de banda dir-nos que al món hi ha també gent capaç de protagonitzar accions admirables. I no precisament per l’afany de sortir als diaris de l’endemà.

La música de la líder, una barreja força aconseguida de jazz amb el funk i el pop, es va anar desenvolupant de manera precisa i envoltant. Esperanza donà camp als seus músics, especialment a la saxo tenor Tia Fuller i al trombó Jeff Galindo, director musical del grup, que palesaren, com els altres, domini, intenció i claredat d’idees.

La llàstima és que aquella música intimista, molt ben condimentada i servida excel·lentment, acabà avorrint. Per la seva repetició. I no precisament pel que fa a les harmonies, ja que Spalding va tenir el bon gust, molt difícil d’aconseguir a vegades, que els temes no s’assemblessin gaire l’un a l’altre.

Ens referim al fet que aquella base intimista necessitava de tant en tant un cop de puny damunt la taula. Sobretot pensant en els instruments que l’envoltaven. Sense necessitat de trencar cap plat, això sí. Però Esperanza s’estimà més continuar a la seva i el concert palesà un decaïment ben clar en segons quins moments.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *