L’OCCASIONE FA IL LADRO de Gioachino Rossini. Llibret de Luigi Prividali. Aurora Peña. Marc Sala. Jorge Tello. Paula Sánchez-Valverde. Raúl Baglietto. Juan C. Blanc. Piano i dir. musical: Manel Ruiz. Quartet BCN Concertante. Dir. escènica: Joan Anton Sánchez. Dir. artística: Raúl Giménez. TEATRE DE SARRIÀ. 22 DE FEBRER DE 2015.
Per Robert Benito
Després de la recent restauració de l’antic Teatre de Sarrià en aquest barri de Barcelona, una iniciativa d’un grup de grans professionals juntament amb uns aficionats de la lírica ha il·luminat un nou projecte operístic al qual desitgem tots els nostres millors desitjos.
Després d’una gala d’inauguració que a causa de l’èxit es va haver de repetir, ara arribava el moment de la primera obra escènica de la temporada. Es va escollir una obra del primo Ottocento d’un jove Rossini que als vint anys va compondre aquesta “farsa còmica” per a un dels principals teatres de Venècia. Una obra d’embolics i canvi de rols amb l’amor i l’interès pel mig són els fils argumentals d’aquesta deliciosa obra per a sextet de cantants.
La proposta escenogràfica era simple, una taula i unes cadires, i jugant una mica més amb el moviment escènic i llums que no pas amb el mobiliari. Un vestuari d’època cuidat ens ajudava a la millor comprensió i en els vincles dels personatges. El nivell dels cantants va ser molt adequat, bo i destacant-hi els quatre protagonistes. La ben timbrada i potent veu del baríton Jorge Tello i la fresca i molt ben col·locada veu del tenor Marc Sala, que va saber brillar més en aquest paper i teatre que en uns altres on s’ha enfrontat a papers més lírics. L’Ernestina de Paula Sánchez va ser un regal de gràcia i interpretació musical, però si algú s’ha de destacar, és la soprano debutant Aurora Peña, que per primera vegada interpretava un rol operístic i esperem veure-la en moltes més ocasions. De veu cristal·lina i amb gran projecció, va saber enfrontar-se a les exigències vocals de Rossini amb uns magnífics resultats, sense perdre en cap moment la línia de cant ni la tensió dramàtica.
La direcció musical de Manel Ruiz des del piano i amb el Quartet BCN Concertante va ser molt precisa i vibrant des de l’obertura de l’òpera –que inclou la típica “tempesta” del Cigne de Pesaro, sàviament reforçada per una màquina de vents i una làmina de trons–, fins a un molt cuidat acompanyament dels recitatius. Si alguna cosa manca en la proposta i s’anota únicament per millorar, és esprémer més la gràcia escènica de l’obra, que de vegades es quedava a l’epidermis del seu caràcter humorístic.
La mà experta del gran tenor rossinià Raúl Giménez, un dels factòtums del projecte, es va notar des de la discreció del mestre que sap compartir secrets i experiència amb les noves generacions. Només ens podem alegrar i felicitar d’aquesta nova proposta, a la qual desitgem llarga vida i que obre una bella porta a un repertori que altres iniciatives no inclouen. Visca l’òpera de petit format!
