Subscriu-te

Una OBC no gens habitual

El pianista Leif Ove Andsnes. © Chris Aadland (foto d’arxiu)
El pianista Leif Ove Andsnes. © Chris Aadland (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Leif Ove Andsnes, piano. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Parra, Rachmàninov i Txaikovski. L’AUDITORI. 30 DE SETEMBRE DE 2016.

Per Mila Rodríguez Medina

El cap de setmana passat l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya va inaugurar nova temporada: divendres a la tarda a la Sala Pau Casals de L’Auditori i sota la batuta del seu director musical. Trets habituals temporada rere temporada que donen a aquest acte el caràcter de l’inici d’un nou curs de la vida musical de la ciutat, malgrat que ja portem unes setmanes de concerts que deixen ben lluny l’estiu. Aquest concert, però, presentava molts trets que el feien poc habitual: una de les obres del programa, la Simfonia núm. 3 de Txaikovski, no havia estat interpretada mai per l’orquestra, era la primera vegada que comptava amb la col·laboració del pianista noruec Leif Ove Andsnes com a solista de l’obra menys interpretada de Rachmàninov, i la presència del compositor resident de L’Auditori, Hèctor Parra, no era per cap estrena, sinó per les seves dues primeres obres simfòniques, compostes fa més de deu anys. Tot amb la direcció de Kazushi Ono, que encara tractem com a “nou” director musical i que enceta així la seva segona temporada.

Quins poden ser els motius habituals que impedeixin a un solista internacional fer un concert programat? En el cas del debut que Leif Ove Andsnes havia de fer la temporada 2010-11 amb l’OBC va ser, com a mínim, curiós: l’erupció del volcà islandès Eyjafjallajökull va provocar el tancament de l’espai aeri i li impedí d’arribar a Barcelona. Ara ja el teníem aquí i vam poder gaudir del Concert núm. 4 de Rachmàninov a les mans d’aquest pianista únic, d’una gran lleugeresa i subtilitat. La seva tècnica és seductora: càlida però controlada a la vegada, virtuosística però no gens gratuïta. Va haver-hi un punt d’incomoditat per part de l’orquestra, molt probablement a causa d’una manca d’assajos conjunts.

Sembla una característica usual de la direcció de Kazushi Ono la interpretació d’obres poc habituals, l’ampliació del repertori de l’orquestra. Així, si alguna cosa pot definir aquesta nova temporada de l’OBC que comença, és l’aparició constant de la música contemporània, no ja com a presència amagada dins el gruix del programa, sinó per dret propi (fins a vuit concerts amb repertori dels segles XX i XXI, tres dels quals íntegrament de creació recent). Aquest fet, però, no es pot quedar com a acció benintencionada, sinó que ha de venir acompanyada d’una interpretació acurada, coneixedora de les precisions de l’obra. Només així s’aconseguirà una veritable aproximació del nou repertori al públic i aquest no va ser el cas amb Lumières Abissales-Chroma I i Kárst-Chroma II d’Hèctor Parra. En aquestes peces ja es poden veure els universos comuns del compositor barceloní, basats en els timbres i petits moments de lucidesa als solistes, però malauradament van passar força desapercebuts amb l’OBC.

Res d’això no va passar amb la Polonesa de Txaikovski: un cos de vent va acompanyar la brillant direcció de Kazushi Ono, amb moments de gran expressió que ens van permetre albirar la que esperem que sigui una gran temporada. Vint-i-set concerts per acostumar-nos als nous signes de la nostra orquestra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *