Una òpera comunitària

LA GATA PERDUDA d’Arnau Tordera. Pau Armengol, Marta Infante, Albert Casals, Joan Sáenz, Rocío Martínez, DianneIco, Óscar Peñarroya. Alfons Reverté, direcció musical. Ricard Serra, direcció d’escena. LICEU. 7 D’OCTUBRE DE 2022.

Per valorar amb rectitud qualsevol cosa, és indispensable considerar quin és el fi últim al qual aquesta cosa s’ordena; només des d’aquesta perspectiva, es podrà jutjar si la cosa està convenientment disposada per atènyer el seu fi. Qui ignora que una torradora serveix per torrar pa, podrà fer-ne consideracions accidentals sobre el valor estètic o la utilitat per defensar-se dels delinqüents, però no podrà valorar-la com allò que autènticament és, una torradora.

Quin és, doncs, el fi últim de La gata perduda? Des del Gran Teatre del Liceu, que és l’entitat que l’ha produïda, la defineixen com una “òpera comunitària”. Aquest adjectiu ens porta a una esfera que transcendeix l’artística, la social: es tracta d’una obra en la creació de la qual han col·laborat més de setanta associacions del barri del Raval i un miler de veïns; l’objectiu principal del projecte era enfortir el lligam entre el Liceu, sovint associat al món de l’establishment, i el barri en el qual està inserit, el Raval, sovint qualificat, com es diu en la mateixa òpera, de barri chino. Tot això, a més, va anar acompanyat d’unes entrades a preus accessibles; aquesta circumstància, però, tampoc representa una novetat total, ja que al Liceu sempre és possible escoltar la patum més grossa del panorama operístic internacional pel mòdic preu de catorze euros (això sí, al galliner, des d’on es pot gaudir d’una visió privilegiada del sostre). Pagant això, per cert, no és possible veure cap partit del Barça al Camp Nou (ni tan sols des del galliner).

El repte d’Arnau Tordera era majúscul: afaiçonar una obra unitària, en un projecte amb molts condicionants extraartístics i on intervenen diverses mans. Afortunadament, és una persona que té ofici i un coneixement sòlid del repertori clàssic (ho testimonien, per si algú en dubtés, algunes picades d’ullet a la tradició operística clàssica escampades al llarg de La gata perduda, com ara les citacions de la cèlebre “Havanera” de Bizet, del “Duetto buffo di due gatti” de Rossini o bé una simpàtica paròdia de l’“Enterrament” de Siegfried). El resultat, més que una òpera, és un musical configurat a partir de materials molt heterogenis: hi ha estones de hip-hop, de heavy metal, de tango, de rumba catalana, un imponent himne d’autoafirmació del barri –que, cantat per la gent del Raval, assolia la força de la veritat– i també moments lírics, com el que constitueix, des del meu punt de vista, el moment més bell d’aquesta singular òpera participativa –el moment de la llagrimeta–: la cançó del gat (d’un gat que, per una sèrie de circumstàncies, s’arrenca els testicles i finalment resulta que és una gata). Com a nota negativa, potser esmentaria una certa uniformitat en l’estructura melòdica de la part vocal. També hauria estat desitjable prescindir de l’amplificació artificial. L’obra fou ovacionada pel públic durant un quart d’hora.

Imatge destacada: (c) Toni Bofill.