Subscriu-te

Una plenitud difícilment explicable

PALAU BACH. Collegium Vocale Gent. Dir.: Philippe Herreweghe. Missa en Si menor de J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE JUNY DE 2019.

Es va anunciar la lesió a l’espatlla de Philippe Herreweghe abans que fes entrada i se situés al centre d’un escenari sense tarima, arran de terra com els instrumentistes. I, amb tot, de seguida se’l veuria àgil i fins i tot més somrient que de costum, tot demostrant una gran complicitat amb els membres del Collegium Vocale Gent. Per descomptat, absolutament alineat amb l’esperit de la Missa en Si menor de Johann Sebastian Bach, enorme partitura que durant aquest mes de juny està interpretant a les principals sales de concerts d’Europa. Entre les quals un Palau de la Música ple de bachians, d’amants de la música antiga i d’admiradors del mateix Herreweghe. Tres maneres de referir realitats col·laterals, caracteritzades per un compromís amb la música, amb la recerca de sonoritats originals –que ressonin autèntiques i actuals–, com interpretades ex novo. La carrera de Herreweghe és extensa i el reconeixement data d’antic, amb gravacions i actuacions memorables, com ara la meravellosa Missa en Do menor, KV 427 de Wolfgang Mozart, un dels seus primers èxits discogràfics, que vaig poder escoltar en directe a l’Accademia Santa Cecilia de Roma fa gairebé vint anys.

Res no pot substituir l’impacte de la primera vegada. Però el cor del Collegium Vocale, format en gran mesura per joves intèrprets, segueix emocionant. Continua sent un grup excepcional, impecable en la dicció conjunta de les veus, brillant en l’aspecte solista. Els secrets de la partitura afloren. Se’n senten fins i tot els silencis, en callada perfecció, i s’hi imposa una plenitud sense fissures, tremendament bella, només a l’abast de conjunts com el Monteverdi o el RIAS. La Missa en Si menor de Bach descoberta en època tardana –després fins i tot que les Passions; com se sap, gràcies a Mendelssohn– destaca per la varietat de registres, contrastos en els diferents episodis de la litúrgia que relaten musicalment diferents conformacions, tot alternant el to intimista, com de cambra, entre diversos instruments –la conversa a l’interior d’un mateix, entre l’ànima i alguna de les persones divines, per exemple al “Laudamus te” o al “Benedictus”– i altres passatges, en canvi, d’esplendor barroca, expansius i perfectes en sentit cosmològic. Pensem, per descomptat, en el “Gloria”, primera de les mostres de felicitat, després de l’avenç solemne del “Kyrie eleison”, que refulgeix gràcies a la puntual plasticitat de les trompetes.

© Antoni Bofill

Tant en uns com en d’altres Herreweghe es va mostrar rigorós i comunicatiu; delicat sense caure en un preciosisme vacu i festiu sense perdre el nord de l’espiritualitat bachiana, que es manté impertorbable per molt “catòlica” que s’hagi reconegut la Missa. La celebració és menys pròpiament pirotècnica que elaborada amb minúcia d’orfebre, des de la perspectiva de l’entramat de l’escriptura, amb la presència de motius en contrapunt fins i tot en moments tan exultants i afirmatius com el “Credo”. Els membres del cor, en aquest sentit, van prestar un servei encomiable. No especialment nombrós, en la present ocasió, van confeccionar un teixit ric en matisos des dels embats d’obertura de l’esmentat “Kyrie”, abans de donar peu al protagonisme de les sopranos –molt lluïdes tota la nit– per tornar a ser integrades per una massa dúctil i fascinantment compacta. I què podem dir de les prestacions d’oboès, fagots i flautes? El so de la fusta antiga és inoblidable, les inflexions –sobretot en el cas de l’oboè– es produeixen aparentment sense esforç, amb una naturalitat embriagadora.

Més enllà de qüestions tècniques, la profunditat del missatge semblà emanar dels instruments, tot impregnant l’espai invisible de les interioritats que ocupaven al Palau. Sense entrar en credos personals, certament la música de Bach convida a la meditació a propòsit de realitats transcendents –o, si de cas, immanents però inherentment inassolibles, arrelades a l’ànima del sapiens sapiens– davant les quals la raó se sent insuficient. Exemplarment es viu aquella perplexitat amb el reconegut misticisme de l’“Incarnatus”: la concentració i distensió anímica es trasllada musicalment a través de l’amenaça de la dissonància –les filigranes del violí sobre la base del contrabaix, amb la declamació en clarobscur del cor– que refereix el misteri de l’encarnació. Difícil d’explicar la plenitud d’un episodi com aquell, que potser va transportar algun oient. Des d’una perspectiva més prosaica, és tancar els ulls i creure’s en un estudi de gravació escoltant la versió finalment acoblada, d’una perfecció sobrenatural i amb l’afegit de la vivacitat del directe. Però tornant al Palau, el somriure del mateix Herreweghe revelaria una satisfacció compartida pels presents, que el van acomiadar dempeus.

Imatge destacada: © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *