Subscriu-te

Crítica

Una ‘Primera’ de Brahms “orguenitzada”

Juan de La Rubia durant la seva interpretació ala basílica de Montserrat
Juan de La Rubia durant la seva interpretació a la basílica de Montserrat

JUAN DE LA RUBIA, ORGUE. Primera Simfonia de J. Brahms. BASÍLICA DE MONTSERRAT. 29 D’AGOST DE 2014.

Per Josep Barcons

Si no va ser fins que va tenir 40 anys que del cap de Johannes Brahms va sortir –després de tants esbossos com incomptables passejades pels boscos de Viena– una Primera Simfonia que es va rebre com la Desena de Beethoven, ¿fins a quin punt és possible que del cap d’un altre home pugui sortir una transcripció per a orgue d’un monument semblant? ¿És no ja lícit, sinó viable, que el magnífic tractament de la corda que fa Brahms en la seva primera simfonia pugui entubar-se per aparèixer transformat en vent? ¿Com es resolen els mil i un recursos que Brahms utilitza en una orquestra el paper tímbric i expressiu de la qual està al mateix nivell que les harmonies o les melodies que desplega?

El 29 d’agost passat, en el concert de cloenda del XVIII Curset per a Organistes d’Església, la basílica de Montserrat gairebé plena va ser testimoni d’una primícia absoluta: la interpretació de la primera transcripció per a orgue de la Primera Simfonia de Brahms. Que n’hi hagi constància, mai ningú, des que es va estrenar el 1876, no s’havia atrevit a tal empresa. L’agosarat transcriptor ha estat un Juan de la Rubia que no sols té una perícia amb l’instrument prou estratosfèrica com per poder-se atrevir a interpretar-la, sinó un coneixement, un ofici, una musicalitat i una tenacitat prou suprems com perquè el projecte arribés a bon port. Però reduir el simfonisme brahmsià a l’orgue és una tasca no ja titànica, sinó fàustica. I això que Juan de la Rubia coneix molt bé el mite de Faust (ha posat música en directe a la pel·lícula muda homònima de Murnau) i els perills que comporta.

No pas amb cap pacte amb el diable, però sí amb l’ajuda esporàdica d’una tercera mà (la del girapàgines i assistent en la registració), Juan de la Rubia va desplegar durant tres quarts d’hora llargs el seu domini aclaparador de l’orgue en l’estrena d’una peça que –no n’hi ha cap dubte– està a l’abast dels dits i dels peus de ben pocs organistes. Però ni que l’orgue Blancafort de Montserrat sigui una meravella, i ni que pocs organistes siguin capaços d’interpretar una transcripció com la que es va sentir, la Primera de Brahms en orgue inevitablement no sona a Brahms. O més ben dit: sí que sona a Brahms, però no sona a la Primera.

Si s’era capaç d’esborrar del cap la partitura original, la música funcionava de manera autònoma amb una suavitat admirable, atès que apareixia mancada de la rauxa i l’arravatament que només les cordes poden donar i que tan bé utilitza Brahms. Si malgrat tots els esforços per treure’s del cap la partitura, l’original venia a la memòria, sorgia de seguida l’admiració per les solucions aplicades per aquest jove organista valencià que s’ha mantingut fidel sobre manera al text original.

Juan de la Rubia ha tingut la gentilesa de regalar al seu instrument una obra mestra del repertori simfònic. I no sols això, sinó que ha demostrat que és capaç d’interpretar Brahms amb una musicalitat i una finor extraordinàries que apareixien cada dos per tres en cada racó de cada moviment. Però així com hi ha transcripcions que fan que l’original hi surti guanyant, en el cas de Brahms cal posar-ho en entredit. Per això, més que el resultat final d’una transcripció mestra d’una obra mestra, el més interessant de tot plegat rau probablement en la pila d’esbossos, decisions i solucions a què ha arribat Juan de la Rubia al llarg de tot el procés; rau, doncs, en les profunditats del seu cap i el seu esperit. Enfrontar-se a una obra tan gran com la Primera Simfonia de Johannes Brahms per transcriure-la li ha reportat, segur, una maduresa que indiscutiblement revertirà en cada un dels seus treballs futurs i en cada una de les interpretacions que queden per venir. I això sí que és un regal no ja per a la literatura de l’instrument, sinó per a qualsevol aficionat a la música que sap que un concert de Juan de la Rubia és sempre –tal com va passar en el bis, del tot organístic– un esdeveniment de bellesa excepcional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *