Subscriu-te

Una ‘Segona’ de comiat

TEMPORADA OBC. Mihoko Fujimura, mezzosoprano. Lydia Teuscher, soprano. Orfeó Català. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Kazushi Ono, director. Mahler: Simfonia núm. 2, “Resurrecció”. L’AUDITORI. 27 DE MAIG DE 2022.

La temporada 2021-22 de l’OBC es va tancar divendres amb un d’aquells programes que sobre el paper es preveuen amb un ple absolut a la sala i una comuna afirmació rutilant d’un curs coronat amb èxit. Ni l’un ni l’altra. En aquest sentit, no és la primera vegada que la Simfonia “Resurrecció” de Mahler o alguna altra obra d’aquest compositor serveixen de comiat del director titular de torn, bo i generant un gran entusiasme palès en els deu minuts d’aplaudiments amb què el públic va lloar una trajectòria que, no obstant això, deixa l’orquestra en el mateix atzucac que arrossega des de fa anys i que cap de les darreres titularitats ha remeiat: un potencial dels músics i de l’orquestra com a conjunt més que notable, però que no arriba a assolir el salt qualitat i la regularitat que en faci justícia.

És obvi que Kazushi Ono és un molt bon músic i un director d’alt nivell quan treballa amb serietat. Però els greuges –mereixedors d’una valoració a part– del seu pas al capdavant de l’OBC també són el reflex de les mancances de gestió i projecte de la sala del carrer de Lepant; més enllà d’unes programacions que, certament, tenen els seus atractius en repertori i intèrprets. La fal·làcia exposada per Robert Brufau, director de L’Auditori, abans d’iniciar el concert atribuint a Ono uns mèrits d’equilibri artístic i rejoveniment generacional de l’orquestra van ser propaganda i cortesia per dissimular públicament la seva contribució ambigua i irregular. Potser també caldria elaborar un article sobre els contractes, els permisos i les jubilacions de l’OBC per atribuir els mèrits i demèrits a qui pertoca. Perquè en aquesta tribu musical tan nostrada –com diria l’agut filòsof i músic Bernat Dedéu– se segueixen buscant els problemes i les solucions a fora, quan potser tot plegat és més a prop.

Ono va conduir l’obra amb el temperament característic dels seus acostaments al gran simfonisme. Resultats suficients i analítics amb claredat formal; rica gamma de color en el conjunt; puntuals cotes emotives –quart moviment i clímax del moviment final–, i una realització tècnica generalment ortodoxa, a la qual no es pot negar, almenys en aquest cas, destresa i autoritat. Això no obstant, va haver-hi dos factors que van desquadrar el que a priori es concebia com una lectura memorable.

D’una banda, els excessos decibèlics amb què semblava voler impactar conduint la Simfonia cap a una teatralitat bombàstica i hipertròfica que, en determinats moments, s’assimilaven a una caricatura d’allò pretès per Mahler. Per exemple, al primer moviment que va discórrer amb un tempo de lentitud prosopopeica i sense una direccionalitat discursiva clara fins a la coda, tot fent la sensació que era la solució immediata per sostenir la construcció musical. Ja se sap que a casa nostra la primera sessió de molts concerts simfònics tendeix a ser un segon assaig general.

Quelcom del que també va pecar el darrer moviment amb l’excepció de l’allargat crescendo de la percussió indicat per Mahler amb un ritenuto i un molto ritenuto simulant el tremolor de terres i l’obertura de tombes que clou l’exposició abans de la marxa que obre la secció del desenvolupament. O també amb la innecessària suma de les quatre trompetes que havien tocat fora d’escena i que es van col·locar darrere els contrabaixos per al tram final de l’obra, fins a ser un total de deu i que Mahler no demana –només en vol sis, damunt l’escenari–, a diferència de les trompes, que sí que en requereix una desena –a partir del fortíssim “Sterben werd’ich, um zu leben!”.

De l’altra banda, i com a conseqüència, la segona màcula va raure en la sensació dispersa en una obra d’acusats contrastos expressius entre passatges que segueixen l’estil coral, d’altres que segueixen l’estil tempesta i d’altres són marxes en una successió a vegades plana i sense tensió. Un fet agreujat per algunes entrades dubtoses i alguna desafinada palmària –més enllà de la disculpa que mereix tot músic davant la pífia–, com la protagonitzada per una de les trompetes de l’orquestra fora d’escena en la tercera de les intervencions i, sobretot, en la quarta del darrer moviment. Per bé, val a dir-ho, aquest concert d’Ono va gaudir de molta més substància musical que l’epidèrmica i acomodatícia lectura d’Eiji Oue en el seu comiat amb la mateixa obra que alguns recordem com un mer lífting melòdic de la Simfonia.

En aquest sentit, si la ubicació de l’orquestra fora d’escena va ser encertada, com ja és habitual, tocant davant la porta central del vestíbul del primer pis per generar l’efecte teatral de simultaneïtat espacial i de llunyania emplaçant aquest segon focus instrumental com a veu auràtica, portadora de l’skhaton o utopia teleològica existencial de què tracta la Simfonia; va ser molt discutible l’entrada de les solistes durant el darrer cataclisme sonor a la coda de l’“Scherzo” enmig de glissandi i frases cromàtiques de les fustes i les arpes, per tal de no trencar l’encertada solució de continuïtat entre el tercer i el quart moviments. Una inoportuna distracció visual.

Tant la soprano Lydia Teuscher com la mezzosoprano Mihoko Fujimura van convèncer, tot i que cal qüestionar la necessitat de convocar dues veus estrangeres per a dues particel·les que cantants catalanes poden oferir amb iguals garanties. Fins i tot amb instruments més cabalosos. Ambdues, però, van resoldre les seves intervencions sense quedar sobrepassades per l’orquestra i amb gran cura estilística: particularment la mezzosoprano Mihoko Fujimura, incontestable en afinació, domini de la col·locació i la respiració amb què va resoldre alguns apianaments i portamenti nets en un cant emotiu, nostàlgic i adient a la pregària a les seccions primera i tercera d’“Urlicht”, per ser ben contrastada a la secció central (“Da Kam ich auf einen breiten Weg”). Menció especial per al coixí de metall, amb una sonoritat que emulava el registre d’orgue, i de l’oboista. Aquí Ono va fer gala d’austeritat i un amorosiment que reprenia la temprança del segon moviment; segurament el millor de la nit pel perfil cambrístic: amarat de sensualitat i calidesa, graduats canvis de color i una fluència melòdica rodona en les combinacions de cordes i fustes que accentuava alguns aspectes agògics en favor de la placidesa allà on l’“Scherzo” va apuntar un caire de vals macabre i de ritme absorbent.

Per últim, el nodridíssim Orfeó Català va complir magníficament, tot corroborant la bona preparació de Pablo Larraz. Va mostrar-se com una massa vocal homogènia en els compassos homofònics i d’unísons; ben diversificat tímbricament en els pocs moments de textura fugada, com a “Mit Flügeln, die ich errungen”; encara que s’hauria agraït un contrast dinàmic més accentuat entre la seva entrada –molt distant de l’opció de xiuxiueig espectral– i el vibrant i expansiu “Aufersteh’n, ja aufersteh’n” amb què es coronava un concert prou satisfactori, però poc eloqüent en matisos solemnes i accents grotescs que va tendir amb massa facilitat cap al caràcter afirmatiu de la Simfonia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

El proper 4 de desembre, l' @ACIMC2 organitza una nova jornada d'homenatge a Gaspar Cassadó. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/la-segona-edicio-del-cicle-reinterprets-de-lacimc-reivindica-el-violoncellista-gaspar-cassado/

.@janlisiecki i @viennasymphony van interpretar Mozart i Mahler al @palaumusicacat. "Una execució molt ben planificada", diu @AlbertFFlamari1 a la crítica. Llegeix-la al web! 📸 Toni Bofill http://www.revistamusical.cat/critica/una-gran-cinquena-de-mahler-a-palau-100/

.@teatreprincipal va acollir l'estrena de l'òpera 'L'arxiduc' d'Antoni Parera Fons i Carme Riera. "Una partitura per a gran orquestra, d’una contemporaneïtat que no arracona la melodia", diu @RosaMassague a la crítica. Llegeix-la al web! 📸 César Miralles http://www.revistamusical.cat/critica/parera-fons-i-carme-riera-estrenen-larxiduc/

.@vespresdarnadi va interpretar Händel a la temporada de Música Antiga de @auditoribcn. "Un triomf interpretatiu en què va destacar la capacitat de Dani Espasa per cohesionar veus i grups instrumentals", diu Lluís Trullén a la crítica. Llegeix-la al web!
http://www.revistamusical.cat/critica/emotiva-recreacio-de-la-resurrezione-de-handel-a-lauditori/

Segueix-nos a Twitter