Subscriu-te

Una versió moderna de ‘La flauta màgica’ de Mozart

Mozart. Die Zauberflöte
Vogt, Karg, Villazón, Selig, Shagimuratova, Mühlemann i Nazmi
Chamber Orchestra of Europe
Yannick Nézet-Séguin, director
Deutsche Grammophon, 2019

L’obertura de La flauta màgica desperta en la versió de Yannick Nézet-Séguin les millors expectatives. Fastuosa, dinàmica, matisada…, ens preparem per entrar en un món oníric, en què la raó i el sentiment busquen donar-se la mà i obrir els ulls dels éssers humans. Com és sabut, la trama comença amb la caiguda de Tamino en el parany, el primer anticlímax que trobarà l’oient. L’ajut que demana aquell no és senzill d’atorgar, certament, sent el pacte de ficció molt més difícil de sostenir en aquesta òpera mozartiana, en contrast amb el realisme psicològic que emana de molts passatges de la meravellosa trilogia amb Da Ponte. Amb tot, el Tamino Klaus Florian Vogt ho intenta, tot assolint unes cotes d’expressivitat superiors a la seva segona intervenció, “Dies Bildnis is bezaubernd schön”, però tornant a una zona d’incertesa a l’habitualment punyent “Wie stark is nicht dein Zauberton”.

La vis còmica de Rolando Villazón, que en el rol de Papageno podríem considerar pertinent i inclús benvinguda, a penes s’aprecia; sí, en canvi, una declamació més aviat continguda i seca, com si fos l’ombra insegura del príncep Tamino, creïble sobretot en els passatges del segon acte en què lamenta la seva dissortada existència. Quant als principals rols femenins, Christiane Karg caracteritza de forma efectiva la fràgil Pamina, escindida entre l’amor i el temor envers la seva pròpia mare, la Reina de la Nit. Una relació que des del punt de vista psicoanalític dona molt de joc, especialment quan aquella reclama la intervenció de Tamino, i que Mozart –sempre tan sensible a la psicologia femenina– explota amb dues àries memorables, una en cada acte. Albina Shagimuratova demostra més afinació que contundència, i tot i que no s’erigeix en la figura engalipadora i amenaçadora d’altres versions mítiques, resol les parts més intricades amb solvència i un grau de poesia inesperat.

La direcció de Nézet-Séguin és inqüestionablement lluïda als passatges orquestrals –com ja s’ha dit– i també excel·leix en aquells en què intervenen conjuntament diversos cantants, paradigmàticament al tercet de presentació de les tres dames i les tres veus blanques. Last but not least, cal remarcar les prestacions del RIAS Kammerchor, que rendeix a l’alçada de la seva reputació i contribueix a donar al tot una major brillantor. Una curiositat, a tall de postdata: la sonoritat del glockenspiel aporta en aquesta versió un aire més autèntic i improvisat, qui sap si recordant les bromes que el mateix Mozart –que tocà l’instrument off stage en diverses escenificacions– va fer al cantant de l’època.

Tot i que no s’apliquen estrictament els criteris interpretatius d’època, aquella sensibilitat es troba present a la versió de Nézet-Séguin. Una versió moderna, que agradarà sobretot als oients que no venerin exclusivament alguna interpretació del passat.

Imatge destacada: enregistrament de Die Zauberflöte. © Andrea Kremper

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *