ESTIU AL PALAU. Cosmos Quartet. Obres d’Arriaga i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE JULIOL DE 2020.
A principi de març, en una conversa amb el Cosmos Quartet, Helena Satué m’explicava quin moment vivia el Quartet: “Allà on anem, sempre hi ha alguna cosa que sumem a la feina que estem fent i que ens ajuda a trobar la nostra veu, que està en procés. Seria molt ambiciós dir que ja la tenim”. Un procés que el Quartet està portant per bon camí, tal com va demostrar dimarts passat al cicle Estiu al Palau.
El concert del Cosmos Quartet al Palau de la Música Catalana tancava el seu recorregut com a guanyadors del 13è Concurs BBVA Montserrat Alavedra (2018). Hi presentava obres escrites amb dos anys de diferència, però que expliquen el salt de tota una vida: el Quartet núm. 1, en Re menor d’un joveníssim Juan Crisóstomo Arriaga i el Quartet en La menor, op. 132, una de les darreres obres de Ludwig van Beethoven.
El Cosmos Quartet inicià els primers acords de l’obra d’Arriaga mostrant amb brillantor d’on parteix la seva idea de so: un bloc sòlid, que fon els quatre instruments en un de sol i del qual parteixen les veus individuals de cada músic; un gran equilibri entre aquestes veus, treballat amb precisió des dels plans dinàmic i tímbric; flexibilitat per modelar-lo segons les necessitats de la partitura, i una gran varietat de colors. A l’“Adagio con espressione”, el Quartet matisava la solidesa del bloc, dibuixada aquí amb quatre pinzellades diferents, i ens introduïa de manera molt explícita al seu concepte de fraseig: d’una enorme elasticitat i fent gala d’un rubato i un joc dinàmic amb el qual ens balancejà deliciosament en un passeig tendre i reposat. Aquesta manera de caminar prengué una nova dimensió en el “Minuet”, en el qual el conjunt presentà amb humor el contrast entre el mode menor i un moviment de dansa folklòrica mitjançant un efectiu joc mètric i un molt bon balanç dinàmic. I la seva respiració conjunta lluïa especialment en el “Finale”, moviment que requereix habilitat per encaixar les diferents veus i situar-les al lloc que els correspon.
Tot i el contrast emocional i fins i tot espiritual que demanava l’obra de Beethoven, el Cosmos va saber portar-la al seu terreny sense obviar-ne les necessitats. El Beethoven tardà demana als intèrprets una gran capacitat per dibuixar el clarobscur i la precisió a l’hora d’organitzar els múltiples estrats sonors que proposa. El Quartet va demostrar pulcritud en aquests dos àmbits i va ser capaç de mostrar-nos, encara més que en Arriaga, una molt bona conducció dinàmica i un control del pes dels arquets que els permet disposar d’una paleta tímbrica variada. La sensació de bloc sòlid i la respiració comuna van seguir marcant la seva interpretació, que va decaure en interès en l’exigent tercer moviment “Molto adagio”, segurament la pàgina més complexa de tota l’obra, en el qual una lectura excessivament mesurada li restà frescor i encotillà el seu tortuós procés emocional. El Cosmos, però, sabé recobrar el vigor i la fluïdesa en els dos darrers moviments de l’obra, en els quals va traçar amb habilitat la superposició de plans, els jocs mètrics i un fraseig que sembla poder estirar fins a l’infinit.
