Subscriu-te

Crítica

‘Una vida d’heroi’ com a cloenda de la temporada 2012-13 de l’OBC

El violinista Benjamin Schmid. © Julia Wesely (foto d’arxiu)
El violinista Benjamin Schmid. © Julia Wesely (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC.  Benjamin Schmid, violí. Dir.: Pablo González. Garreta: Les illes Medes. Korngold: Concert per a violí i orquestra. Strauss: Una vida d’heroi. L’AUDITORI. 31 DE MAIG DE 2013.

Per Lluís Trullén

Amb la presència del violinista Benjamin Schmid i un programa integrat per obres de Garreta, Korngold i Strauss, la temporada 2012-13 de l’OBC va arribar al seu punt final. Un concert ben estructurat amb tres obres marcades pel seu caràcter romàntic i que tenia en la figura de Richard Strauss el nexe d’unió.

El concert s’iniciava amb la visió simfònica Les illes Medes del compositor Juli Garreta. Música amb accent postromàntic escrita l’any 1923 que és representativa de l’estil lliure però marcat per les figures de Wagner i Strauss que va caracteritzar l’estil de Garreta. Un mosaic descriptiu bellíssim, amb una orquestració opulenta i refinada, en què amb una mirada apassionada retrata aquell paratge natural que tots tenim gravat a la retina. Una bona lectura de l’Orquestra va oferir-ne una interpretació molt melòdica, refinada, en la qual prevalia el sentit descriptiu amb un traç romàntic tan característic d’aquesta meravellosa obra simfònica que la mateixa OBC ja va enregistrar dos anys enrere.

Malgrat haver nascut a Brno, a l’actual República txeca, el nom d’Erich Korngold sempre anirà lligat a Hollywood i encara més al món de les bandes sonores. Després d’assolir dos Oscar a la millor banda sonora en el decurs de les primeres edicions en què s’atorgaven els premis –el segon obtingut per Robin Hood, protagonitzada per Errol Flynn–, la formació clàssica de Korngold el va dur a compondre nombroses obres d’estructura tradicional. El Concert per a violí i orquestra escrit l’any 1939 no va ser estrenat fins dos anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, i la seva musicalitat no es va desprendre dels motius melòdics cinematogràfics emprats fins i tot en bandes sonores anteriors. El seu Concert per a violí, romàntic, apassionat, líric, virtuosístic, posseeix un encant indiscutible. El seu llenguatge defuig els corrents que van marcar les tendències les primeres dècades del segle XX i assoleix una personalitat musical indiscutible reconeguda pels grans solistes del violí.

Benjamin Schmid ha interpretat en nombroses ocasions aquesta obra i el jove violinista format a Viena, Salzburg i Filadèlfia fins i tot l’ha ofert al costat de la Filharmònica de Viena sota direcció de Seiji Ozawa en el Festival de Salzburg. Artista de seguretat tècnica impecable, delicadíssim en la sonoritat, amb aplom, amb contundència en els moments més virtuosístics i amb un lirisme ple de delicadesa i detall, va oferir-nos-en una versió brillant, carregada de romanticisme i d’una gran riquesa de dinàmiques sempre ben custodiat per una orquestra que va mostrar-se eficient i equilibrada sota la direcció del titular. Un solista que va mostrar eficiència i qualitat i que va cloure el seu concert amb la refinadíssima música per a violí sol de Biber, l’autor de les sublims Sonates del Rosari.

Com a punt i final del concert, una obra magna, de lluïment orquestral, compromesa per la seva dificultat però enlluernadora per la seva magnitud sonora i temàtica. El poema simfònic Una vida d’heroi d’Strauss representa, a més del seu caire autobiogràfic, un compendi de l’escriptura orquestral del genial compositor alemany que pren referències continuadament d’altres poemes simfònics de creació seva. Estructurada en sis parts, l’OBC i Pablo Gonzàlez van tenir l’encert interpretatiu d’atorgar a l’obra un continuat aire descriptiu a cadascun dels sis apartats, que van des del tema de l’heroi fins a l’idíl·lic i transcendent motiu final. Malgrat instants en què va mancar una major sonoritat conjuntada, els bons moments del violí solista i primera trompa, el bon treball de les fustes i cordes, juntament amb l’opulència del metall ens van permetre fruir d’una interpretació si bé no excessivament emotiva, sí portadora d’un treball innegable i d’una atenció al detallisme i al sentit programàtic que González va saber captar degudament. Una obra brillant per cloure feliçment aquesta temporada de concerts 2012-13.