Subscriu-te

Unes noces amb gust de ‘dejà vu’

Gyula Orendt i Mojca Erdmann. © Antoni Bofill
Gyula Orendt i Mojca Erdmann. © Antoni Bofill

LE NOZZE DI FIGARO de W. A. Mozart. Llibret de Lorenzo Da Ponte. Gyula Orendt. Anett Fritsch. Mojca Erdmann. Kyle Ketelsen. Anna Bonitatibus. Maria Riccarda Wesseling. Valeriano Lanchas. José Manuel Zapata. Vicenç Esteve Madrid. Rocío Martínez. Roberto Accurso. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Josep Pons. Dir. escènic: Lluís Pasqual. Coproducció del Gran Teatre del Liceu i la Welsh National Opera (Cardiff). LICEU. 7 DE NOVEMBRE DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

Nova reposició de la producció de Le nozze di Figaro de W. A. Mozart que Lluís Pasqual va dissenyar en una versió exquisida i molt fidel a la partitura, estrenada el 2008 al Gran Teatre del Liceu. Una versió que envelleix bé gràcies a uns decorats força austers en què el joc mòbil de plafons i un fons de verds i flors que serveix de teló al quart i darrer actes són suficients per fer de marc al més important, el moviment actoral. En aquest sentit, el rendiment escènic dels cantants presents en aquesta producció, propiciat pel treball detallista de Pasqual, són els elements que millor juguen la baula de l’èxit per compensar una producció, altrament, ja massa vista (tres cops en vuit anys) a l’escenari de La Rambla. Més enllà de la necessària amortització dels decorats produïts per la casa i de la meravellosa partitura que és Les noces de Fígaro, sorgeix la pregunta: ¿cal repetir amb tanta freqüència títols (sí, no només aquest) en pro de l’objectiu pecuniari (vendre entrades)? Precisament una producció que envelleix bé es pot prestar a reposar-la d’aquí deu anys o més, i sense que pel camí s’hagi hagut d’avorrir el públic, sobretot el fidel, l’abonat, àvid de veure títols nous, fins i tot dels de repertori. Què se n’ha fet, per exemple, del títol més exitós de Txaikovski, Ievgueni Onieguin, que sembla estar desterrat de l’escenari de La Rambla? Per què sembla impossible veure un Trittico de Puccini o bé La fanciulla del West de Puccini al Liceu?

Anett Fritsch. © Antoni Bofill
Anett Fritsch. © Antoni Bofill

Al marge de les reflexions, l’atenció d’aquestes Noces mozartianes s’havia de posar sobretot en els cantants. El protagonista titular, Figaro, era novament el baríton nord-americà Kyle Ketelsen, que ja va estrenar aquesta producció fa vuit anys. Al marge de la seva atractiva presència física, el cantant va fer gala d’una veu interessant però no excessivament atractiva, un fet que sorprengué, d’una banda, perquè se li coneixen prestacions més equilibrades i, de l’altra, perquè a casa nostra existeixen perfils vocalment ideals per a aquest paper, fins i tot coneixedors ja de la producció. Sí que va lluir més àmpliament la veu del comte d’Almaviva, Guyla Orendt, sobretot en la seva ària “Hai già vinta la causa”. El seu perfil estigué, a més, obert al joc d’equívocs potenciat pel treball de Pasqual i va fer un gran paper còmplice amb les intèrprets de Susanna i la comtessa. Aquesta darrera, encarnada a darrera hora per la soprano alemanya Anett Fritsch, va oferir-ne una versió encomiable, amb grans interpretacions de “Porgi amor” i “Dove sono”. Més encara va lluir la deliciosa Susanna de Mojca Erdmann, amb veu rodona i molt homogènia i una total assumpció del personatge. L’altra veu destacada fou la del Cherubino d’Anna Bonitatibus, que a més d’entendrir amb el seu adolescent enamoradís, va provocar moltes rialles entre el públic gràcies a la seva gran comicitat. En comicitat no li va quedar al darrere el Don Basilio de José Manuel Zapata, luxosa veu per a un paper discret, que va formar un trio còmic hilarant junt amb la Marcellina de Maria Riccarda Wesseling i el Bartolo de Valeriano Lanchas, ambdós amb actuacions molt remarcables. Menció expressa mereix la deliciosa Barbarina de Rocío Martínez, un debut a l’escenari gran tan mereixedor de celebració com aplaudit. Completaven el repartiment les bones actuacions de Roberto Accurso com a Antonio i Vicenç Esteve Madrid com a Don Curzio. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu, sota les ordres del director musical de la casa, Josep Pons, van tenir un bon rendiment. Versió transparent i en estil mozartià en línies generals, malgrat alguns moments en què es van apreciar desajustos de conjunt.

Valeriano Lanchas, Riccarda Wesseling i José Manuel Zapata. © Antoni Bofill
Valeriano Lanchas, Riccarda Wesseling i José Manuel Zapata. © Antoni Bofill

En conjunt, unes Noces de Fígaro solvents i convincents, però –cal remarcar-ho– sense grans sorpreses. Tal vegada cal assenyalar que les Noces de Fígaro vistes l’any passat a Sabadell no desmereixien vocalment gens ni mica de les vistes al Liceu, essent allà tots els papers protagonitzats per cantants catalans, que ni tan sols estaven en alternança amb alguns dels papers protagonistes de la versió del Liceu. Una pena, també, no haver pogut gaudir a l’estrena al Liceu del bon fer de dues grans cantants com són Elena Copons i Gemma Coma-Alabert, que s’alternaven amb les protagonistes de la Susanna i Cherubino, respectivament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *