Subscriu-te

Crítica

Uns contes metalingüístics

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

LES CONTES D’HOFFMANN de Jacques Offenbach. Llibret de Jules Barbier. S. Cordón, K. Kim, N. Dessay, T. Pavlovskaia, M. Losier, S. Haller, M. Spyres, L. Naouri, M. Esteve Madrid, C. Chausson, I. Galán, F. Vas, À. Sanmartí, A. Hernández. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical.: S. Denève. Dir. escènica: L. Pelly. Nova coproducció del Gran Teatre del Liceu, la San Francisco Opera i l’Opéra National de Lió. LICEU. 4 DE FEBRER DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

Com les grans obres de la literatura universal, existeixen clàssics que tenen diversos nivells de lectura. És fàcil recordar El nom de la rosa d’Umberto Eco, però, naturalment, encara més temps enrere n’hi ha altres exemples destacats. E. T. A. Hoffmann, de fet, era un especialista en aquest tipus de novel·la i, certament, una de les seves obres cabdals explora aquest joc literari amb, cal dir-ho, un toc no gens subtil d’humor. Parlem de la novel·la Opinions del gat Murr, en la qual Hoffmann crea una ficció en què els pensaments d’aquest gat estrafolari i intel·lectual –que escriu la seva autobiografia– es barregen amb la biografia d’un músic pobre i ignorat, de nom Kreisler, que per error el gat Murr barreja amb la seva pel fet de servir-li com a paper secant. El resultat és un encreuament continuat de plànols de lectura vinculats únicament per la veu d’Abraham, l’amo del gat i amic de Kreisler. Filosofia, humor, amor… es barregen en aquesta obra extraordinària i poc coneguda.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Hoffman, però, va escriure també uns famosos contes que Jacques Offenbach –amb l’ajut del seu llibretista Barbier– aprofità per fer l’obra més “seriosa” de la seva producció en l’àmbit del teatre musical (recordem que va ser un gran compositor d’operetes). Les contes d’Hoffmann és una òpera musicalment irregular, amb alts i baixos considerables de tensió i qualitat musical i amb una extensió excessiva (sovint s’ha retallat en la seva presentació en escena). Però lluny de les versions superficials a les quals s’està acostumat (amb el parany perillós de la consideració de ser meres bagatel·les d’entreteniment per a la societat burgesa de la seva època), Les contes d’Hoffmann manté encara (un pèl eclipsada per l’ablació pròpia dels llibretistes) el caràcter metalingüístic tan característic del geni alemany. Això és el que Laurent Pelly intenta recuperar, en una producció que s’allunya de les típiques versions recarregades més pròpies de teatre de varietats que no pas de teatre d’òpera, una obra que sovint es pren com una òpera còmica però que, en el fons, no ho és gens, de còmica. És cert que la producció peca de grisa i els primers trenta minuts esdevenen soporífers. Però endinsar-se en el món literari que pretén Pelly requereix un esforç de traducció. Llàstima que aquesta, a priori, no s’acostumi a oferir. Segurament no deu ser la seva versió més reeixida, però els efectes visuals i mòbils –excel·lent recreació de l’autòmat Olympia en la grua mòbil que traspassa la barrera del teló– compensaven la grisor dels múltiples i desorientadors plafons mòbils; de la mateixa manera que la il·luminació excel·lent de Joël Adam accentuava el caràcter gairebé gòtic de l’obra. Perquè, en definitiva, el que se’ns vol explicar en Les contes d’Hoffmann és el caràcter genuí i superior de l’amor, la importància de la integritat moral i la presència del mal en el pitjor dels pecats, l’enveja. La coproducció del Liceu amb les òperes de San Francisco i Lió va rebre, tot i això, més aplaudiments que crits de rebuig, si bé és difícil precisar quin pes va tenir en l’èxit de la proposta la vessant escènica.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Perquè a nivell musical, el resultat va ser d’una excel·lència gairebé global. Si l’orquestra –en format reduït– va caminar amb fluïdesa guiada per Stéphane Denève, com també ho va fer el cor, l’impactant llista de solistes –amb gran presència espanyola i catalana, enhorabona!– és en general de qualitat, malgrat que alguns dels principals no fossin coneguts pel públic liceista fins al moment. El reclam principal, naturalment, era Natalie Dessay, que en un principi havia anunciat que afrontaria els tres rols femenins principals de l’òpera –els dels tres malaguanyats amors de Hoffmann: Olympia, Antonia i Giulietta–, però que finalment –i encertadament– va limitar-se a interpretar el rol d’Antonia, amb una professionalitat i abocament considerables. Dessay ja no té la frescor i flexibilitat de joventut, però ho supleix amb una tensió emotiva suficient per commoure l’audiència. La seva renúncia, a més, permeté descobrir l’espectacular veu prístina de Kathleen Kim com a Olympia, que no va fer cap concessió humana durant la seva arxiconeguda ària “Les oiseaux dans la charmille”, tot provocant l’ovació dels espectadors. També destacaren Tatiana Pavlovskaia com a Giulietta i Susana Cordón com a Stella, si bé la Nicklausse/musa de Michèle Losier estigué vorejant la perfecció. El nivell masculí fou encara més d’admiració. El jove tenor Michael Spyres, que debutava al Liceu, assolí amb suficiència l’extenuant rol titular de Hoffmann, amb generositat i mesura controlades i amb un timbre que si bé començà un pèl nasal al pròleg, evolucionà a partir del primer acte amb una veu de timbre atractiu. El gran triomfador, però, va ser Laurent Naouri en els quatre rols de Lindorf/Coppélius/doctor Miracle/capità Dapertutto, que sonà diabòlic sense perdre noblesa tímbrica, amb una veu de rotunditat sonora. La professionalitat i calidesa vocal de Carlos Chausson destacà de forma superior malgrat el breu rol de Crespel, en el qual, acompanyant Dessay, tingué els moments més commovedors de la vetllada. Francisco Vas, especialista entre els que més en els rols de caràcter, excel·lí com a Andrès/Cochenille/Frantz/Pitichinaccio, essent aplaudit fins i tot en la breu ària del segon acte. Finalment, cal destacar l’atractiu vocal de Manel Esteve Madrid com a Spalanzani i la solvència d’Isaac Galán com a Schlémil/Hermann, tot completant els rols solistes les breus i notables prestacions d’Àlex Sanmartí i Airam Hernández. És meritori i digne d’elogi que en una òpera amb tants rols solistes no s’escatimi en recursos per aconseguir els millors representants per a cada rol, bo i respectant, a més, el planter del país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *