Subscriu-te

Crítica

Valors a l’alça

El concert de l’Ensemble Méridien a l’església del Pi el passat 26 de setembre. © www.arlonga.cat
El concert de l’Ensemble Méridien a l’església del Pi el passat 26 de setembre. © www.arlonga.cat

CICLE ARS LONGA. Ensemble Méridien. Laia Frigolé, soprano. Juan de la Rubia, director. Obres de J. S. Bach. ESGLÉSIA DEL PI DE BARCELONA. 26 DE SETEMBRE DE 2013.

Per Xavier Chavarria

Tot just iniciada la temporada, Barcelona ha vist néixer un nou cicle de concerts de música antiga molt estimulant i que ha dignificat l’arrencada del curs: és el cicle de música històrica i patrimoni Ars Longa, liderat pel músic i musicòleg Xavier Alern, amb set propostes concertístiques en deu dies, de petit format i molt bon nivell, i que ha tingut com a escenaris la Biblioteca de Catalunya i l’església del Pi de Barcelona: que els qui en saben, de música, agafin les regnes de la programació és un bon senyal i una alenada d’aire fresc, en vista de la flaquesa d’idees i la pobresa de criteris que exhibeixen alguns gestors i programadors d’aquest país, i referma la idea que amb rigor, entusiasme i creativitat els pressupostos petits semblen multiplicar-se.

El cinquè concert d’aquest cicle el va protagonitzar l’Ensemble Méridien, una formació nascuda l’any 2007 dedicada al repertori barroc i que aplega músics amb talent, compromesos i molt actius. En aquest concert es van presentar amb una corda de so bonic i ben empastat, formada per Elisabeth Bataller i Maria Gomis, violins; Jordi Armengol, viola; Marta Vila, violoncel, i Vega Montero, contrabaix; amb la soprano Laia Frigolé assumint totes les parts vocals del repertori; amb un oboista extraordinari, Daniel Ramírez (tota una descoberta), i liderats per l’organista valencià Juan de la Rubia, que va dirigir des de l’orgue un repertori ideat per ell mateix: un monogràfic dedicat a J. S. Bach, amb fragments instrumentals i vocals de cantates i una Sonata a Trio; un programa coherent, inèdit i molt exigent, però bellíssim, que va fer les delícies del centenar de persones que es van aplegar a l’església del Pi.

Efectivament, va ser un concert molt agradable; va ser un plaer i un gust escoltar la música de Bach en tan bones mans, en una versió tan delicada i en unes condicions sonores òptimes: va ser encertadíssima la decisió d’ubicar el conjunt musical no pas a l’altar sinó en un lateral, a mitja nau, just a sota del magnífic orgue històric que conté el Pi i que feia de tornaveu (eliminant així la sensació d’escenari i evitant una acústica poc adequada per a un repertori com aquest). Situats d’aquesta manera, amb el públic a tocar i envoltant-los, i amb una penombra que afavoria la intimitat i la concentració, es va propiciar un ambient molt acollidor, d’aquells que milloren la percepció de la música i converteixen el concert en una experiència reconfortant.

L’Ensemble Méridien va tocar la delicadíssima música de Bach amb molt bon gust, exhibint un so modest però càlid i equilibrat, amb un remarcable treball d’articulació i fraseig; els violins van lluir especialment en la Trio Sonata en Re menor, i oboè i violoncel van fer un paper esplèndid a la Cantata BWV202 “Weichet nur, betrübte Schatten”, que cloïa el programa. Caldria polir aspectes tímbrics, buscar un major empastament i corregir certs desequilibris, però el resultat global va ser francament òptim i prometedor. La soprano Laia Frigolé va tenir un paper molt meritori, amb nombroses intervencions –àries i recitatius de dificultat considerable–, molt ben resoltes; però va ser la més damnificada per les condicions acústiques del recinte: té una veu àgil, de color bonic i molt adequada per a aquest repertori, i va cantar amb dolçor i bon gust, però li va faltar cos i projecció.

Menció especial mereix l’organista Juan de la Rubia, músic jove i inspiradíssim, artífex d’aquest programa, i que ens va regalar passatges memorables amb l’orgue positiu (tant als recitatius com a les parts obligades), des del qual va dirigir tot el concert. De la Rubia va saber dotar de personalitat i caràcter tot el repertori, i va exercir de veritable líder, de líder amable però rigorós, amb criteri i una coherència estilística que de vegades els joves conjunts de música antiga, formacions elàstiques, quasi líquides, no acaben de fer quallar. Tant el cicle Ars Longa, com l’Ensemble Méridien, i per descomptat Juan de la Rubia, són valors clarament a alça, moguts pel rigor, l’entusiasme i la creativitat; caldrà donar-los suport i seguir-los de prop.