FESTIVAL DE VERBIER.
DIE FRAU OHNE SCHATTEN DE R. STRAUSS. Orquestra del Festival de Verbier. Gerhard Siegel. Emily Magee. Evelyn Herlitzius. Bogdan Baciu. John Lundgren. Miina-Liisa Värelä. Dir.: Valery Gergiev. 22 DE JULIOL de 2019.
CONCERTS DE BRANDENBURG DE J.S. BACH. Orquestra de Cambra del Festival de Verbier. Dir.: Reinhard Goebel. 23 DE JULIOL DE 2019.
MISCHA MAISKY, VIOLONCEL. Orquestra Junior del Festival de Verbier. Dir.: Ken-David Masur. Obres de Brahms, Txaikovski i Schumann. 24 DE JULIOL DE 2019.
EVGENY KISSIN, PIANO. Obres de Beethoven. 24 DE JULIOL DE 2019.
El cobejat destí hivernal suís de Verbier és, des de fa vint-i-set anys, un paradís per als amants de la música durant l’estiu. I no només pel seu programa oficial, que va ser dirigit artísticament per James Levine als inicis, més tard pel director francès Charles Dutoit i, recentment, per Valery Gergiev –per cert, molt prolífic aquest estiu, tant que precisament ha arribat fins i tot a debutar a Bayreuth–, sinó per la singularitat en la conjunció còsmica que s’estableix entre els grans noms del panorama musical internacional i els joves intèrprets que tot just estan encara acabant la seva formació. I és que el programa de Verbier –diguem-ne l’oficial– està al nivell dels solistes i directors que es passegen a l’estiu pels festivals més exclusius –Lucerna, Salzburg…
Però el que el fa únic al món i el converteix en una experiència meravellosa és el concepte pedagògic fundacional. A Verbier no hi ha orquestres convidades. No s’hi veuen les grans filharmòniques de Berlín o Viena o Les Arts Florissants o Les Musiciens du Louvre. Allò que el fa únic és que tot el seu programa simfònic, de cambra, de música antiga, a banda dels solistes, està interpretat per les tres orquestres del Festival. Totes es formen cada any arran de les audicions que s’efectuen entre la tardor i l’hivern de l’any anterior. La sènior està integrada per músics d’arreu del món que no superen els 30 anys d’edat. A aquesta, s’hi suma l’orquestra de cambra, al mateix nivell de seniority, i la Junior Orchestra, integrada per joves de 15 a 18 anys.
De la relació amb el director nord-americà James Levine –seduït pel seu fundador, el gestor suec Martin Engstroem–, en va derivar l’estret vincle que avui encara té el Festival amb els músics de l’orquestra del Met de Nova York. I és que el més important que s’esdevé a Verbier, un cul de sac a més de 1.500 metres d’altitud, no és allò que cada vespre poden veure els més de 1.800 espectadors de la Salle des Combins o de l’església, sinó tot allò que passa a la cinquantena de xalets, sales i galeries que acullen les classes magistrals d’instruments solistes, veu i música de cambra impartides per grans noms, com Joaquín Achúcarro, András Schiff, Ferenc Rados, Thomas Quasthoff, Thomas Hampson o Barbara Fritolli, entre altres músics il·lustres de renom internacional. De fet, d’aquests xalets han sorgit grans noms, com els de Lang Lang o Sol Gabetta, només per dir-ne dos dels més coneguts. Enguany el canadenc Stephen McHolm, director de l’Academy i del programa Unlimited –el noctàmbul i més descarada–, ha incorporat al projecte formatiu també la direcció d’orquestra.
Visitar Verbier, per tant, es converteix en una activitat frenètica de concerts des de bon matí fins a la matinada, en un anar i venir per diferents classes magistrals i assajos, i l’oportunitat de trobar-se els consolidats grans noms i els futurs passejant pels seus carrerons incentivant trobades personals de gran calibre. Estrictament des de la vessant d’experiència de públic, durant l’estada a Verbier s’ha pogut gaudir de la grandiosa Die Frau ohne Schatten de Richard Strauss, la integral dels Concerts de Brandenburg de Bach, la final del Concurs de Piano Vendome, les Variacions sobre un tema rococó de Txaikovski, les grans Sonates de Beethoven i alguna sessió de cabaret.
La simbolista obra d’Strauss, en versió concert, malgrat anunciar a darrera hora que Nina Stemme cancel·laria la seva actuació, essent substituïda per una potser massa lírica Miina-Liisa Värelä com a tintorera, va ser dirigida per la inspirada batuta de Valery Gergiev, i va suposar una gran oportunitat per a aquests joves músics, en una obra reservada per a orquestres més avesades en aquest repertori tan complex. Van sonar de meravella els moments solistes del violoncel i del violí i, en conjunt, les cordes van funcionar molt bé. Però va mancar contundència als metalls i, en general, la direcció del mestre rus va deixar cert regust de superficialitat, amb una lectura que potser buscava més l’espectacularitat sonora, d’impacte més còmode, que no pas l’expressionisme polièdric d’aquest temple sonor que és La dona sense ombra. On sí que va guanyar va ser als moments de més lirisme, tot oferint moments de sumptuosa bellesa. Vocalment, la gran triomfadora va ser l’huracà de la dida d’Evelyn Herlitzius. Ja no només es tracta de la projecció d’aquest instrument privilegiat que superava tots els seus companys, sinó l’electritzant càrrega dramàtica i sense fre que va imprimir durant tota l’òpera, que posà els pèls de punta a la conclusiva frase del segon acte: “Übermächte sind im Spiel! Her zu mir!”. La soprano Emily Magee va ser una emperadriu de molta altura, amb un fraseig i musicalitat aristocràtics, malgrat alguna tibantor al registre agut, però que no va fer restar ni una engruna a una interpretació rodona, en què destacà especialment el monòleg de l’inici del tercer acte: “Schweiget doch, ihr Stimmen!”. Brandon Jovanovich i Matthias Goerne, inicialment anunciats com els dos protagonistes masculins, van ser substituïts a darrer moment també per Gerhard Siegel (Kaiser) i John Lundgren (Barak). El primer va acusar moltes incomoditats, tant pel que fa a projecció com al registre agut. També es va haver de lamentar la manca de noblesa al fraseig i de l’heroïcitat i delicadesa de la seva musicalitat. Un emperador, segurament, per oblidar. Per la seva banda, el baríton suec John Lundgren va ser tot el contrari del seu company; amb un timbre de bellesa carnosa i un fraseig de molta elegància, també va saber jugar amb la projecció del seu instrument per oferir una interpretació de molta qualitat.
L’endemà, després de passar per la classe magistral de la soprano Barbara Frittoli, amb alguns alumnes no tan avantatjats, va ser el torn de la integral dels Concerts de Brandenburg de J. S. Bach amb l’orquestra de cambra del Festival, sota una molt efectiva direcció de Reinhard Goebel. El mestre alemany és un vertader especialista en aquest repertori i en va fer gala en tot moment oferint una lectura vibrant i, alhora, molt detallista. El treball amb els solistes va ser magistral, amb el primer violí de l’espanyol Roberto González-Monjas, que va oferir un virtuosisme fora de mida al Tercer i Quart Concerts, en aquell meravellós diàleg amb les flautes de bec o el “Probatio Artificialis”, un dels moments més espectaculars de tot el cicle i que tan magistralment Bach va saber imprimir per posar contra les cordes –mai millor dit– l’intèrpret solista. Al Segon Concert va brillar especialment la trompeta solista, que va també deixar el públic bocabadat per un control tècnic impecable. Tot un regal de cicle complet que va culminar amb el Sisè Concert, interpretat per unes magnífiques solistes de viola de gamba.
L’endemà al migdia es va poder comprovar la qualitat de la Junior Orchestra del Festival, que sota la direcció de Ken-David Masur va oferir unes versions excel·lents de la Simfonia núm. 1, “Primavera” de Schumann i de l’Obertura per a un festival acadèmic de Brahms. Sens dubte, però, el millor moment del calorós migdia van ser les Variacions sobre un tema rococó de Txaikovski amb el virtuós violoncel de Mischa Maisky, que va mostrar una pàtina cromàtica meravellosa, des de l’elegància dels primers números a l’espectacularitat tècnica de les darreres variacions. Tot un privilegi.
Al vespre el cèlebre pianista rus Evgeny Kissin va proposar un viatge a través del ric univers beethovenià i de quatre d’algunes de les més cèlebres Sonates del compositor alemany: la Patètica, la Tempesta, les Variacions sobre l’Heroica i la Waldstein. Kissin hi mostrà una maduresa i introspecció fora de mida i va fer brillar com pocs saben el thematische Arbeit tan característic del compositor de Bonn. Potser la sonoritat a les dues primeres mostraren certa tibantor i rigidesa, sobretot als passatges d’explosió tècnica, per sublimar la bellesa romàntica als passatges més delicats. Per contra, les Variacions sobre l’Heroica i la Waldstein van esdevenir tot un prodigi d’equilibri, tècnica i control sonor que van dur al deliri el públic que omplia la gran carpa de la Salle des Combins. Per acabar, l’intèrpret rus va oferir dues propines, sempre amb Beethoven: una de les seves Bagatelle i les sis variacions sobre el duet “Nel cuor più non mi sento” de La molinara de Paisiello que varen despertar el darrer fervor del públic de Verbier.
L’estada a Verbier va culminar amb un concert tardà i canalla dedicat al Berlín prenazi i, l’endemà al matí, amb una vertadera lliçó d’elegància sobre l’univers liederístic de mans del baríton Thomas Hampson.
