Subscriu-te

Crítica

Verdi i Wagner, dos grans “operistes”

Daniele Gatti dirigint Daniele Gatti dirigint l’Orquestra Nacional de França a L’Auditori. © www.facebook.com/viulaclassica
Daniele Gatti dirigint l’Orquestra Nacional de França a L’Auditori. © www.facebook.com/viulaclassica

IBERCAMERA. Orquestra Nacional de França. Dir.: Daniele Gatti. Fragments simfònics d’òperes de Giuseppe Verdi i Richard Wagner. L’AUDITORI. 19 DE JUNY DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

Com a clausura del 29è cicle de concerts Ibercamera, un Auditori atapeït va acollir novament l’Orquestra Nacional de França i el seu director titular, Daniele Gatti, amb un programa singular. D’acord amb el bicentenari del naixement de dos compositors operístics de referència, l’italià Giuseppe Verdi i l’alemany Richard Wagner, Ibercamera ha volgut afegir-s’hi amb un programa simfònic. Però, com es pot afrontar un concert íntegrament simfònic amb fragments d’òpera, i sense veu? Doncs escollint-ne els millors fragments orquestrals que al llarg de l’extens catàleg operístic dels dos compositors –Verdi va escriure 28 òperes i Wagner 13– es poden interpretar aïlladament.

La proposta, interessant i original, es va materialitzar en un programa amb una primera part íntegrament formada per fragments d’òperes de Verdi, i una segona part amb fragments d’òperes de Wagner. Essent discutible la selecció –sobretot pel que fa als fragments verdians–, l’exercici musical va ser interessant per dos motius principals. D’una banda, per entendre dues maneres d’acostar-se al nacionalisme musical –recordem que tots dos compositors són coetanis d’un fervent romanticisme nacionalista– i, de l’altra, per posar en efecte mirall dos estils musicals molt diferents i de resultats certament impossibles d’equiparar.

Iniciant el concert amb l’obertura de Nabucco de Verdi, l’efectisme musical de l’italià es manifesta en un caràcter popular, no pas populista, que el fa proper i assimilable al caràcter del seu poble, sense ser-hi, però, condescendent. Verdi sap entendre la seva gent, però no sols això, sinó que amb la seva música reflecteix el caràcter festiu i llatí però no pas superficial d’un poble expansiu, com també ho és la seva música. Això va quedar ben palès, sobretot, en les “Danses” d’Otello o l’obertura d’I vespri siciliani. L’obertura de La forza del destino, probablement el més reeixit dels seus fragments instrumentals, mostra tanmateix la profunditat i la rauxa combativa d’un poble, l’italià, que no pel fet de saber gaudir bé de la vida és menys reflexiu. Daniele Gatti, italià de naixement i format al Conservatori Giuseppe Verdi de Milà, va saber transmetre a la seva orquestra el punt adequat de furor italià amb la contenció necessària a favor de l’equilibri orquestral.

La segona part va esdevenir una sobredosi orquestral, sonora i sensitiva difícil de pair. I és que Richard Wagner era, com a mínim, tan bon coneixedor de les capacitats sonores de l’orquestra com bon transmissor d’idees musicals, en la línia d’un caràcter germànic d’una solidesa i profunditat insondables. Començant per l’obertura de Tannhäuser –tot i alguns desajustos inicials en el vent metall de l’orquestra– i seguint per un Preludi i mort d’amor d’Isolda molt contingut, fins al moment d’èxtasi final de gran impacte, la selecció va incloure així mateix el preludi del tercer acte i “Karfreitagszauber” de Parsifal, que també mostrà el vessant més íntim i reflexiu del compositor, per acabar amb un preludi del primer acte d’Els mestres cantaires de Nuremberg festiu i joiós amb una Orquestra Nacional de França en estat de gràcia.

Dèiem que l’exercici musical oferia la possibilitat de contrastar els mèrits orquestrals de Verdi i Wagner, a més d’observar dos acostaments diferents a un mateix sentiment nacionalista romàntic. L’evidència quedà de manifest i, malgrat que no es puguin comparar dos estils tan divergents, no hi ha dubte que la saviesa, el domini i el treball orquestral de Wagner és francament superior al de Verdi, mentre que aquest segon excel·lia en el melodisme vocal molt més que el seu coetani alemany. Dues maneres d’acostar-se al gènere operístic que van revolucionar el gènere i van suscitar una admiració mútua digna de ser novel·lada, com així ha estat.