Subscriu-te

Versatilitat del clarinet i virtuosisme creatiu de Jörg Widmann

PALAU CAMBRA. “Es war einmal” (Hi havia una vegada…). Jörg Widmann, clarinet. Tabea Zimmermann, viola. Annika Treutler, piano. Obres de Schumann, Widmann i Mozart. PALAU DE LA MÚSICA. 24 DE FEBRER DE 2020.

Coincidint, per casualitat, amb la programació al Gran Teatre del Liceu de l’última òpera que compongué Mozart, reconeguda sobretot per dues meravelloses àries amb clarinet obbligato –ens referim, òbviament, a La clemenza di Tito–, el conjunt format pels músics Jörg Widmann, Tabea Zimmermann i Annika Treutler oferí a la Sala de Concerts del Palau de la Música un recital en què l’instrument de fusta s’erigí en protagonista absolut. No deixa de sorprendre la seva versatilitat tonal i tímbrica, amb una fluïdesa i ductilitat en la declamació de la frase comparables a les del cant de la veu humana. Potser per això sembla connectar amb la profunditat anímica, tot exterioritzant els afectes més recòndits i desplegant les interioritats en forma de relat, com una mena de fenomenologia de l’esperit.

Motius més musicals que pròpiament especulatius justifiquen, però, el títol de la vetllada, concebuda arran del projecte de Widmman Es war einmal (Hi havia una vegada…). L’entrada al món de la fantasia, tan apreciat pels romàntics, suposa un trasbalsament de l’espai-temps que l’instrument esmentat acompanya. Un instrument, el clarinet, proper als metalls en potència i majestuositat, i alhora emparentat amb flauta o oboè per la continuïtat en la delineació lírica del sentiment. Robert Schumann, un dels compositors més implicats en la difusió de la creativitat musical –també literària, amb personatges inventats, en la línia d’un Hoffmann–, adoptà el 1853 la mateixa combinació que Mozart havia imaginat al Trio Kegelstatt. Aquella peça, una de les últimes que compongué Schumann, presenta algunes de les característiques més fascinants de la seva producció, que els músics convidats ressaltaren amb una complicitat evident, tot posant l’atenció en l’escolta de la veu de l’altre, en les afirmacions conjuntes, homofònicament contundents, i en els més subtils jocs de miralls.

La indicació “Lebhaft” (animat) es troba en tres dels quatre moviments. La vehemència dels temes –emfàticament recurrents, com en altres peces de Schumann– contrasta amb el caràcter contemplatiu i transcendent del moviment lent (“Ruhiges tempo, mit zartem Ausdruck”). L’escriptura expansiva, d’aires eventualment simfònics, no concorre en la peça següent, que destaca pel seu preciosisme cambrístic. El format trio es reduí a duet per a la interpretació de les Fantasiestücke, op. 73, per a clarinet i piano. Un políptic amb finestres acolorides, que mostren les possibilitats de l’instrument de vent en el diàleg que manté amb el piano, pràcticament com si el primer s’ocupés de la part de la veu en un seguit de tres lieder. Annika Treutler, que hagué de substituir el pianista originalment convidat, demostrà fiabilitat en la pulsació i un sentit del tempo adequat aplicant matisos, però sobretot mostrant una gran capacitat per obrir el pas a les filigranes del clarinet.

A més de virtuós, Widmann és un compositor mundialment reconegut, i de fet el Palau de la Música li ret homenatge enguany –ha estat escollit “compositor convidat”– amb la programació d’obres a diversos recitals i concerts al llarg de la temporada. Inspirat per la fantasia de Schumann, les cinc peces compilades sota aquell títol (Es war einmal) evidenciaren un grau d’experimentació no confrontada amb la filiació a la tradició europea. Més enllà de l’època de les revolucions atonals –i de la necessitat de transgredir o épater–, alguns dels millors compositors actuals no renuncien als descobriments de les avantguardes ni donen completament l’esquena a les formes tradicionals (en què aquelles s’inspiren per autoafirmar-se). De manera a voltes paròdica, les peces de Widmann fan al·lusió a la creativitat melòdica del romanticisme. Incorporen i transcendeixen aquella escriptura però també la manera de tocar. Resultà captivador presenciar en viu la manipulació material dels instruments. I és que Widmann tampoc dona l’esquena a l’anomenada “música concreta”, en concebre els instruments com a mers objectes, i així com una potencial font de sentit musical.

La segona part del recital posà el focus, un cop més, en l’obra de Robert Schumann. Recuperant el format duo, el protagonisme recaigué en aquest cas en la viola. Hem parlat molt del clarinet de Widmann i de la seva alçada com a compositor. Però cal posar en majúscules el nom de TABEA ZIMMERMANN. La intèrpret permeté un luxe malauradament infreqüent, com és l’exhibició i el gaudi de la sonoritat de la viola, que Mozart tant apreciava (de fet, ell mateix l’emprava, en les ocasions en què es reunia amb amics per tocar música de cambra). La passió i seguretat de Zimmermann permeté, així doncs, entendre l’especificitat tímbrica de l’instrument. Les Märchenbilder, op. 113, que Schumann compongué també al final de la seva vida, recreen l’ambient màgic dels contes de fades, però amb una seriositat que no té res d’edulcorat. Són peces d’una maduresa aclaparadora, culminades per l’inoblidable i melancòlic moviment lent (“Langsam, mit melancolischem Ausdruck”), comparable al del Trio per a relats fantàstics, op. 132 de la primera part.

Inversament cronològic, el tancament de la vetllada correspongué a la peça originària, inspiradora del format que adoptà Schumann i en certa manera responsable de la progressiva i imparable instauració del clarinet. Evidentment, ens referim al Trio de Mozart abans esmentat, en què el geni de Salzburg assaja una combinació nova. Instruments tímbricament tan dissímils com viola i piano assoleixen una entesa fascinant gràcies a la funció amalgamadora de la fusta, tot constituint un teixit ple de detalls, en tres moviments (“Andante”, “Menuetto”, “Rondeau”) assemblats amb la llibertat de qui compon per passar-ho bé, a la intimitat d’un espai reservat als bons amics. Tabea Zimmermann, Annika Treutler i Jörg Widmann demostraren un tacte sublim en la interpretació d’aquesta rara joia, que sobreabunda en l’excepcionalitat de Mozart i en la seva tendència a desentranyar afectes profunds a través de la música, i concretament d’un instrument tan evocador com el clarinet.

Imatge destacada: (c) Toni Bofill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *