Subscriu-te

Vetllada no tan mozartiana (amb convidat sorpresa)

Kristian Bezuidenhout. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)
Kristian Bezuidenhout. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)

MÚSICA DE CAMBRA A L’AUDITORI. Chiaroscuro Quartet. Kristian Bezuidenhout, piano. Obres de Beethoven i Mozart. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 20 D’ABRIL DE 2016.

Per Jacobo Zabalo

Els canvis de programa són una realitat relativament comuna, a la qual un no s’acostuma del tot, ni si les noves obres interpretades posseeixen un valor fora de tot dubte. Quan el web oficial continua anunciant el “fals” programa i el text del full informatiu ho ratifica…, la decepció és difícil d’ocultar. El conjunt convidat, Chiaroscuro Quartet, liderat molt contundentment i eficaç per Alina Ibragimova (que en aquesta mateixa sala va enlluernar la temporada passada amb la integral d’obres per a violí sol de J. S. Bach) havia de ser completat, en inusual formació, per un dels fortepianistes més sol·licitats del moment, Kristian Bezuidenhout. Doble presència, en ambdues parts, la que s’esperava d’aquest cotitzat intèrpret. Però els espectadors es van haver d’acontentar amb la seva intervenció només en la segona, com a solista d’una interessant versió per a quartet i solista del Concert per a piano núm. 12, en La major, KV 414 de Wolfgang A. Mozart. Desaparegut el Quartet amb piano núm. 2, en Mi bemoll major, KV 493, obra poc freqüentada en viu i de gran interès per la seva originalitat, s’hi va afegir un Divertimento no gaire substancial del salzburguès i una obra –aquesta sí– molt més imponent, de Ludwig van Beethoven, l’apassionant Quartet en Mi bemoll major núm. 10, op. 74.

Va ser un inici inesperat però fulgurant, el d’aquesta composició no sempre fàcil d’ubicar en la producció de Beethoven. Ja que si bé no es pot incloure en el grup dels últims quartets, demostra una originalitat radical i porta l’audició a l’extrem des de la polifonia que traça una inesgotable varietat de relacions entre les cordes. Ja no és només l’apel·latiu “de les Arpes” (Harfen-Quartett), per la presència introductòria de pizzicato i la seva pervivència ocasional al llarg del primer moviment (“Poco adagio-Allegro”), el que crea un ambient i una espacialitat peculiar des de l’experiència sonora, sinó que també en l’“Adagio” subsegüent s’aprecia un estatisme, una sensació de recolliment o comunió amb algun tipus de principi suprasensible. El caràcter incisiu d’Alina Ibragimova, expressat sense ambigüitat en el primer moviment, es transmuta dràsticament en aquest altre registre, que queda enrere de manera no menys violenta en el “Presto” que segueix, el penúltim moviment. Aquest sensacional Quartet de Beethoven, que es clou amb un “Allegretto amb variazoni” –més reposat però no menys creatiu–, va permetre que ens oblidéssim del canvi de programa per un moment i que no es trobés a faltar la presència de Bezuidenhout.

Després del mozartià Divertimento en Si bemoll major, KV 137, peça afegida per completar –interpretada amb precisió i un dinamisme que vorejava la pressa– es va assistir finalment a aquesta poc freqüent versió d’un Concert per a piano mozartià bastant programat (en la seva versió concertant, no cambrística), fins i tot si dista en complexitat dels últims que va compondre. Precisament pel component modest de l’orquestració i la lleugeresa dels temes, es presta a la transfiguració que els protagonistes de la primera part van escometre amb empenta, de manera summament convincent, acompanyant –en aquest cas inter pares– el conegut solista. La praxi de Bezuidenhout, de vegades excessivament introspectiva (o tancada sobre si) no va ser impediment i els diàlegs van fluir amb espontaneïtat ben mesurada. En tocar les cadències més habituals –les compostes per Mozart–, no hi va haver gaire marge d’improvisació. Es van apreciar, això sí, algunes floritures, lleus modificacions de les partitures; tret característic de l’intèrpret, inevitable en la recerca d’una lectura autenticista. Com a complement, propina a priori improvisada, un moviment (l’“Allemanda”) de la Suite KV 399, de regust barroc, que Mozart va compondre en època propera a aquell Concert, amb el qual contrasta profundament. Un bis especialment apreciat per Bezuidenhout, creiem, ja que també el va oferir en el seu recital del 2014.

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter