Subscriu-te

Veus de dones

LIFE VICTORIA. Roger Padullés, tenor; Rubén Fernández Aguirre, piano; Marta Cardona, violí; Laia Puig, violoncel. L’AUDITORI. 24 D’OCTUBRE DE 2019.

Va ser una veu masculina, la del tenor Roger Padullés, la que ens va oferir un recital de lied compost íntegrament per obres de dones el 24 d’octubre passat a la Sala 4 de L’Auditori, que, justament, porta el nom d’una de les figures femenines més internacionals i insignes de l’escena musical del segle XX, el de la pianista Alícia de Larrocha. Padullés, amb Rubén Fernández Aguirre al piano i amb la col·laboració a la segona part de la violinista Marta Cardona i de la violoncel·lista Laia Puig, va interpretar cançons d’Amy Beach, de les germanes Nadia i Lili Boulanger i d’Ilse Weber. Totes elles comparteixen l’estètica postromàntica que s’endinsa cap a noves formes, la pròpia de finals del segle XIX i inicis del XX, l’estètica d’una època històrica marcada per les dues guerres mundials. Una època castigada per la història en molts sentits, que es reflecteix en la música, tant per l’atreviment d’algunes dissonàncies en l’harmonia com per sentiments de tota mena expressats en poemes moguts per melodies sovint doloroses.

No era fàcil posar veu a aquestes notes i a aquestes lletres, i Roger Padullés ho va fer de tot cor, amb molta cura i respecte, potser massa i tot de vegades, com si no volgués trencar el refinament amb què estan fetes moltes d’aquestes cançons que, de manera insòlita, sorgiren de la vocació inhabitual d’unes dones. Les de Nadia Boulanger, de la qual vam sentir quatre cançons, sonaven amb la melangia i la gravetat que porta la sonoritat de la llengua francesa, que juga amb les al·literacions i amb les múltiples diccions de vocals i consonants. En les quatre cançons del cicle Clairières dans le ciel de Lili Boulanger, la submissió de la música al text resultava més extrema i provocava uns salts vocals més arriscats, que Roger Padullés, acompanyat pel teclat precís i expressiu de Fernández Aguirre, va abordar amb solidesa i amb el lirisme del seu color de veu, d’uns aguts fins i ben traçats.

El programa es completava a la primera part amb les Three Shakespeare songs, op. 37 d’Amy Beach, compositora nord-americana que va viure entre el 1867 i el 1944 i va deixar-nos una obra de molta personalitat, força inclassificable. D’ella, també vam sentir cinc peces per a veu amb violí, violoncel i piano, una formació de cambra que no se sent gaire habitualment i que, en canvi, té una gran potència musical. El diàleg que es va establir entre tots quatre músics va agafar volada i una profunda emoció que va portar el recital fins a un clímax que quedava reforçat per l’acústica excel·lent de la Sala Alícia de Larrocha de L’Auditori, amb les cordes de Marta Cardona i de Laia Puig ressonant-hi de manera diàfana, com si fossin les veus invisibles però punyents d’aquestes dones. Va ser un plaer escoltar-les en una emoció justa, sense exageracions, que va ser molt ben copsada en els arranjaments que en va fer Francesc Cassú.

Sens dubte, l’obra d’Amy Beach resulta de les més interessants del catàleg femení que seguim reivindicant, i agraïm a la direcció artística del festival LIFE Victoria ser-hi sensible i que en aquesta nova edició faci bandera de la presència de la dona en el camp de la composició musical, que no mereix ser ignorada, malgrat el predomini de compositors masculins que ha deixat el rastre de la història.

Abans d’encarar l’últim bloc de cançons, les que va compondre l’alemanya Ilse Weber, Roger Padullés va explicar el context en què es van compondre, el terrorífic camp de concentració femení de Theresienstadt. Saber que l’últim que Padullés va interpretar amb els seus companys d’escenari és una cançó que Weber va estar cantant a la cambra de gas d’Auswitsch mentre moria amb el seu fill deixa una esgarrifança que no s’oblida. Així com en Amy Beach se sent l’eufòria d’un Nova York esplendorós de principis de segle, les cançons d’Ilse Weber fan olor de cendra, de crematori, del desastre inhumà que va suposar el nazisme. Cara i creu del context en què les dones van voler compondre música, malgrat tot, malgrat la seva condició exempta de la mateixa projecció pública que han tingut sempre els homes, malgrat que el seu rol social estigués limitat al matrimoni, a la maternitat, a tenir cura dels altres, a la feina per subsistir. Fins fa molt poc, els llorers de la vanaglòria només estaven destinats als homes, mentre que les dones eren relegades al coratge de ser mares i a cantar cançons de bressol, com la tristíssima Wiegala de Weber, que cantava mentre moria “Que silenciós està el món!”…

Imatge destacada: (c) Elisenda Canals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *