Subscriu-te

Crítica

Veus i jocs del pianoforte mozartià

El Petit Palau del Palau de la Música Catalana acollí l'intimista recital de Kristian Bezuidenhout amb part de la integral de les sonates de W. A. Mozart. Foto: Antoni Bofill.
El Petit Palau del Palau de la Música Catalana acollí l’intimista recital de Kristian Bezuidenhout amb part de la integral de les sonates de W. A. Mozart. Foto: Antoni Bofill.

 

Constel·lació Palau 100. Kristian Bezuidenhout. W. A. Mozart: integral de les Sonates per a piano. PETIT PALAU, 27 i 28 DE MAIG DE 2014

Per Jacobo Zabalo

 Molta expectació en un clima d’improvisada intimitat al Petit Palau (les butaques de platea desaparegueren per fer lloc al pianoforte, darrere del qual tres files de cadires, en forma d’hemicicle, gaudiren del privilegi de la proximitat), molta i justificada expectació per sentir en doble sessió Kristian Bezuidenhout, jove estrella del catàleg d’Harmonia Mundi que destaca per les seves versions de les partitures per a teclat de Wolfgang A. Mozart. Si bé l’ús d’instruments antics no suposa avui dia cap novetat, havent-se establert la praxi autenticista fins i tot com a paradigma (paradoxalment seguit també per alguns intèrprets que es mantenen fidels al piano), això no implica homogeneïtat en el criteri per a la lectura de les frases, l’entonació de les veus ni la pulsació. En aquest sentit, precisament, cal dir que la interpretació de Kristian Bezuidenhout potencia fins al paroxisme la creativitat de les composicions mozartianes. Emfatitza dinàmicament la proliferació de temes i els diàlegs que tenen lloc dins d’un mateix discurs. Un moviment d’energia incessant, que tant es modula previsiblement com imprevisible. Fins i tot si un coneix la peça interpretada, i està familiaritzat amb la manera actual d’evitar les sobreinterpretacions romàntiques (la cerca d’una emotivitat i un transcendentalisme en principi aliens al context del Classicisme vienès), la sorpresa és quasi una constant en el pianisme de Bezuidenhout, que a vegades sembla passar de puntetes –amb una lleugeresa inesperada– per sobre de passatges habitualment celebrats, mentre que en d’altres es recrea en detalls aparentment menors, tot aportant una més gran riquesa al conjunt. Teixeix la coherència des del contrast temàtic i l’aprofitament de la varietat de veus que el pianoforte li ofereix en alterar la manera de polsar (un ventall inimaginable d’intensitats entre el piano i el forte!), praxi poc comuna i que certament aporta una visió força innovadora, tot evitant imposar un esquema preestablert. Més espontaneïtat, profundament afí a l’esperit mozartià, sobretot sentida en la tendència a la improvisació.

El pianista Kristian Bezuidenhout interpretà sonates de W. A. Mozart dins el cicle Constel·lació Palau 100. Foto: Antoni Bofill.
El pianista Kristian Bezuidenhout interpretà sonates de W. A. Mozart dins el cicle Constel·lació Palau 100. Foto: Antoni Bofill.

 

La sonata interpretada inicialment en la primera sessió de les quatre planificades (dues el maig de 2104 i dues l’abril de 2015), la Sonata en Si bemoll major, KV 281, pertany al primer dels tres grups en què se solen organitzar d’acord amb circumstàncies compositives ben diferents (per molt que els períodes temporals no siguin gaire distants) i fa palesa la incessant creativitat mozartiana basada en contrastos rítmics i harmònics. És una peça amb regust galant, que no obstant això explora els límits dels clixés de l’època. Kristian Bezuidenhout la va interpretar amb decisió i dinamisme, segons aquells criteris (que mantingué en les 10 sonates programades en el transcurs de les dues jornades). La Sonata en Do major, KV 545, coneguda com a “Sonata Fàcil”, no seria una excepció: lleus variacions en la partitura, com improvisades, i una captivadora sensació de continuum musical. La darrera peça programada en la primera part, la Sonata en Sol major, KV 283, és una composició elaborada sota l’ascendència de Haydn, en què el jove Mozart demostra una gran habilitat en els diàlegs, que Bezuidenhout va promoure amb gran solvència. La segona part s’obrí amb una de les peces més fàcilment interpretables sota la llum del posterior pathos romàntic (i un instrument modern), d’acord amb l’embranzida i complexitat emocional que suggereix. Es tracta de la Sonata en La menor, KV 310, que Bezuidenhout interpretà amb gran solvència tècnica. Tancà la primera sessió dedicada a la integral mozartiana la Sonata en Si bemoll major, KV 570, sonata de maduresa, que en el tercer moviment sembla desafiar l’equilibri clàssic que l’estructura des del començament amb un contrapunt atrevit, discretament dissonant.

També en la segona jornada, un dia després, optà Kristian Bezuidenhout per no emprar un criteri cronològic en la confecció del programa, fet perfectament legítim que en cap cas no condicionà l’audició. Amb idèntics paràmetres, l’intèrpret atacà d’entrada la Sonata en Do major, KV 309, una de les més interessants de tota la sèrie (junt amb la que compongué immediatament després, la KV 310 i les Sonates KV 332 i KV 457, reservades per a l’any vinent). Una altra peça especialment lluïda i diferent de la resta en la seva estructura, la Sonata en Mi bemoll major, KV 282, li va permetre desplegar tots els registres del seu pianisme, des de l’emotiu “Adagio”, poc freqüent en tant que moviment d’obertura, fins a l’“Allegro” picant, absolutament juganer en les rèpliques que una mà suscita en l’altra. L’última composició de la primera part, la Sonata en Re major, KV 311, és una sonata majestuosa. Des de la primera frase busca autoafirmar-se, i ho celebra amb èxit. Bezuidenhout incidí en les inflexions, els punts i a part, i en aquell contrapunt que tant irritava Glenn Gould per la seva senzillesa (fins a fer burla de Mozart i exagerar el protagonisme de la mà esquerra, tot qüestionant obertament la seva grandesa a la llum d’altres grans contrapuntistes, com J. S. Bach). La penúltima peça interpretada, la Sonata em Fa major, KV 280, destaca sens dubte pel seu moviment central, un colpidor “Adagio” que, d’una banda, sembla remetre al passat, a les composicions “per fer passar la malenconia” de Johann Jakob Froberger, i, d’una altra, anticipa la sensibilitat desolada però tremendament bella d’un Franz Schubert. L’agilitat de Bezuidenhout en la dicció de les partitures mozartianes es va aturar aquí –com en altres passatges, puntualment– per fer sentir l’eloqüència del silenci. L’intèrpret s’acomiadà amb la Sonata en La major, KV 331, segurament una de les més celebrades pel seu moviment de clausura (“Alla turca”). Un moviment que transcendeix el cercle dels melòmans i que, a vegades, arriba a fer oblidar la fantasia desplegada a l’inici mateix de la sonata, en les sis variacions d’un tema provinent d’una cançó del sud d’Alemanya titulada Rechte Lebensart (El veritable saber viure).

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *