Subscriu-te

Viatjant amb el FeMAP de la Mallorca de Llull a la Venècia de Canaletto

FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA DELS PIRINEUS. Capella de Ministrers. Dir.: Carles Magraner. / Il Coro d’Arcadia. María Cristina Kiehr, soprano. BAGÀ. 15 DE JULIOL / BERGA. 16 DE JULIOL DE 2016.

Per Francesc Xavier Alern

Capella de Ministrers

© www.facebook.com/capelladeministrers
© www.facebook.com/capelladeministrers

La celebració del setè centenari de la mort de Ramon Llull (ca. 1232-1316) també ha tingut cabuda dins el 6è Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP). Carles Magraner i la Capella de Ministrers (CdM) han bastit tota una “simfonia medieval” amb el nom de Mediterraneum-Ramon Llull. El programa s’ha presentat en quatre concerts consecutius a la Guingueta d’Ix, Andorra la Vella, Tremp i finalment a Bagà, on n’hem pogut gaudir nosaltres.

Mediterraneum s’ha sentit al FeMAP en format instrumental, tot i que no divergeix de la versió que, amb les veus de Musica Reservata de Barcelona, la CdM va enregistrar en la trilogia Ramon Llull: crònica d’un viatge medieval. Els quatre blocs de peces que configuren el programa estan ordenats d’acord amb els viatges de Llull: els dos primers il·lustren musicalment la conversió i els pelegrinatges del “doctor il·luminat” per Itàlia, França i Espanya, mentre que els altres dos pinten els viatges més allunyats i exòtics, com ara a Jerusalem o Tunísia.

El públic que va omplir l’església de Sant Esteve de Bagà va adelitar-se amb un espectacle concebut de manera cinematogràfica, tant en el plantejament com en les dimensions. Magraner és un director hàbil que disposa de tot d’elements contrastants per introduir varietat al llarg del concert. Els blocs presenten, generalment, una gradació de menor a major intensitat, bo i reservant per al final el clímax, que s’aconsegueix a través d’un notable increment del so i de l’emoció. Instruments de timbres i tensions diferents (com ara tambors, campanes, sacs de gemecs, violes de roda, etc.), de cordes de budell i metàl·liques i de procedència europea i africana van intervenint en l’execució d’una acurada selecció d’obres de l’Ars Antiqua que es conserven en diferents arxius i biblioteques europees.

És interessant destacar la distribució d’algunes de les peces al llarg del programa, distribució originada sens dubte per la voluntat de causar un cert impacte emocional en el públic. El bonic rondó de “mal maridada” Fi maris, de vostre amour (atribuït a Adam de la Halle) o la subtil i anònima De la flor de paradis, ens van portar a un punt quasi de meditació, del qual se’ns va arrencar amb l’enèrgica i també anònima Apris ai qu’en chantant plour. El mateix s’esdevenia amb el contrafactum Planctus Sanctae Mariae Virginis, una composició hipnòtica que recorda les geometries dels vitralls gòtics.

Carles Magraner, a més de dirigir i tocar les violes d’arc, va demostrar que té la capacitat de connectar amb el públic, gràcies a unes explicacions solvents i mostrant un gran interès per adequar l’edifici musical a l’imaginari dels presents. Per a la realització de Mediterraneum, la Capella de Ministrers es va completar amb Jota Martínez (viola de roda, llaüt, cítola, anafil, guiterna, setar i bulgarí), Eduard Navarro (sacs de gemecs, xirimies i duduk), Aziz Samsaoui (qanun i llaüt) i Pau Ballester (percussions). Ens agradaria destacar la solvència tècnica de Samsaoui al qanun, un saltiri en forma d’ala d’ocell amb què va interpretar virtuosament una cançó tradicional nord-africana, Derdj Zidane. També va destacar Eduard Navarro amb el duduk, un aeròfon armeni de llengüeta doble que posseeix un so profund i expressiu. Hi va realitzar una evocadora introducció a la cançó Shatakhi Dzernapar, que també va servir de bis.

María Cristina Kiehr i Il Coro d’Arcadia

© www.facebook.com/FestivalFemap
© www.facebook.com/FestivalFemap

Amb Mediterraneum encara vibrant en la memòria vam pujar fins als 1.200 metres d’altitud del santuari de Queralt, on ens esperaven la soprano María Cristina Kiehr i Il Coro d’Arcadia, un quartet dirigit pel violinista Alessandro Ciccolini. La resta d’integrants del conjunt són Alberto Guerrero (violoncel), Franco Pavan (tiorba) i Francesco Baroni (clavicèmbal).

Lungi dal vago volto és el títol amb què Il Coro d’Arcadia presentava un programa de música per a soprano, violí i baix continu d’alguns dels autors més importants actius a Nàpols i Venècia al segle XVIII. La unitat estilística del programa era indubtable, amb obres d’Alessandro i Domenico Scarlatti (1660-1725 i 1685-1757, respectivament), Antonio Vivaldi (1678-1741) i Tomaso Albinoni (1671-1751).

Sembla que organitzar concerts a Berga l’any del Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt implica necessàriament un pelegrinatge al santuari. Aquest es troba en una situació paisatgística immillorable, cosa que el públic agraeix, però les condicions acústiques de l’església són molt dolentes. Així com l’església de Bagà té una reverberació clara que permet copsar els detalls més mínims, la reverberació de la de Queralt és molt llarga i confusa. Aquest fet, sens dubte, va condicionar algunes decisions de darrera hora dels intèrprets. Probablement els tempi van baixar i els moments més dramàtics van quedar desdibuixats. Creiem que en general el concert va tenir un caràcter lànguid i contemplatiu.

Tot plegat no és atribuïble en cap cas a l’actuació de la soprano argentina, un valor segur de la interpretació amb criteris històrics, ni a Il Coro d’Arcadia. Al llarg de la vesprada, Kiehr va exhibir una extraordinària afinació, un bon fiato i una messa di voce excel·lent, tot i que també hi va haver algun moment de fragilitat de la veu en el registre més greu.

La cantata Appena chiudo gl’occhi d’Alessandro Scarlatti va servir per situar-nos en l’univers estètic de Lungi dal vago volto. Tot seguit Il Coro d’Arcadia va interpretar la bonica Sonata K. 81, en quatre moviments, del seu fill Domenico. El primer temps d’aquesta obra està basat en un senzill motiu molt delicat en apoggiatura, que contrasta amb un segon temps més aviat turbulent.

La cantata Dove fuggo, a che penso, també d’Alessandro Scarlatti, i l’ària “Tu dormi in tante pene” de l’òpera Tito Manlio d’Antonio Vivaldi van ser les obres que van donar forma al nucli expressiu del concert. La primera, molt reeixida, respon al clàssic esquema de recitatius i àries i explota alguns efectes de “pintura musical”, com ara quan la protagonista, la pastora Clori, que ha decidit recloure’s en una cova, diu “povera Clori l’eco pietosa risponderà”, i els instruments responen a mode d’eco. En totes dues interpretacions, així com en la Cantata RV 680 per a soprano, violí i baix continu d’Antonio Vivaldi, Kiehr va mostrar una adscripció total a l’estil i una afinació perfecta, tot i que, com hem dit, potser ens hi va faltar una mica més de dramatisme. També vam trobar a faltar joc en el continu dins el Trattenimento armonico, op. 6 núm. 6 de Tomaso Albinoni, d’altra banda interpretat amb solvència pel simpàtic violinista Alessandro Coloccini, que va poder mostrar aquí tot el seu virtuosisme.

En resum, un cap de setmana musicalment intens, amb intèrprets de molta qualitat i en un entorn d’altíssim valor patrimonial. Tot plegat només una mostra del gran nivell que ha adquirit el festival de música antiga més gran del sud d’Europa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *