Subscriu-te

Crítica

Volodos solemnitza la inauguració de l’OBC

Arcadi Volodos (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Arcadi Volodos, piano. Dir.: Pablo González. Obres de Brahms, Blai Soler i Xostakóvitx. L’AUDITORI. 6 D’OCTUBRE DE 2012.

Per Xavier Chavarria

L’OBC ha iniciat la temporada amb un concert il·lusionant i engrescador, com si es tractés d’una declaració de principis. Per començar, just abans d’aixecar la batuta i micròfon en mà, el seu titular Pablo González es va adreçar al públic (en un català impecable) per agrair-li la fidelitat i el compromís, i reivindicant la cultura i la música no pas com un luxe sinó com un valor. Concís, precís i convincent. Després, el coet gros de la vetllada i un dels asos de la temporada: el pianista rus Arcadi Volodos afrontant un dels Concerts per a piano i orquestra més compromesos del repertori, el segon que va compondre Johannes Brahms, l’opus 83, un autèntic tour de force per a tots els implicats, per la seva envergadura i la seva delicada fragilitat, i que va acabar sonant en una versió molt satisfactòria liderada en tot moment per un Volodos sensacional. Parc en el gest, subtil en el toc, el pianista rus toca amb una naturalitat esbalaïdora: la música flueix amb sinceritat, amb aparent facilitat, transparent i cristal·lina, sense artifici. I l’entesa amb l’OBC va ser òptima en la major part dels cinquanta minuts que dura l’obra: Pablo González, receptiu, obert i generós, va cedir les regnes al solista però s’hi va mantenir a prop, amatent. Lleus desajustos en l’“Allegro appassionato” no van enterbolir una lectura serena, equilibrada i rica en matisos. L’“Andante” del tercer moviment va tenir moments incandescents, amb el piano planant amb absoluta llibertat agombolat per una orquestra sensible i dòcil que es creix amb el repte. Tot plegat, plaent i prometedor. Volodos va agrair l’ovació del públic amb una propina d’autor català, una peculiar versió de Damunt de tu només les flors de Frederic Mompou, amb la qual ens recordava el seu projecte d’enregistrament de la Música callada del mateix autor.

La segona part es va iniciar amb una obra orquestral del compositor barceloní Blai Soler (1977) titulada Plain-Chant, composta l’any passat per encàrrec de la London Philarmonic Orchestra i estrenada al Queen Elizabeth Hall. Plain-Chant s’inspira en el cant pla d’origen medieval i està basada no pas en l’escala tradicional de semitons, sinó en escales amb quarts de to, cosa que obliga els músics de l’orquestra a fer servir digitacions i tècniques instrumentals poc habituals per aconseguir l’afinació desitjada, i que a oïdes tradicionals resulta estranya. Segons paraules de l’autor, la intenció era desenvolupar una peça de factura simple i transparent utilitzant recursos propers al cant pla, però incloent-hi forts contrastos emocionals fins i tot amb ressonàncies romàntiques, a través de nombrosos passatges fortissimo a tutti i tempestuosos crescendi al costat de fragments d’una calma profunda. Potser aquestes ambicioses intencions no han acabat de trobar una traducció prou eloqüent en la partitura, perquè la sensació en sentir-la a L’Auditori va ser que tot això es va quedar a mig camí, que les expectatives generades per les paraules del compositor no es van veure acomplertes, i que tota l’obra estava tenyida d’una accentuada monotonia. I el cronista no té gens clar si aquesta sensació fou a causa d’una execució poc treballada, d’una lectura poc aprofundida, o de les limitacions de la mateixa partitura. Tindrem ocasió, aquesta mateixa temporada, de tornar a escoltar música de Blai Soler interpretada per l’OBC: la seva música és l’única de compositor contemporani inclosa en la programació d’enguany. I en això, la crisi no hi té res a veure.

El concert es va acabar amb la Simfonia núm. 1 en Fa menor, op. 10 de Dmitri Xostakóvitx, una obra composta als dinous anys i concebuda com a treball de graduació al Conservatori de Leningrad, però que ja presenta els trets definidors i més personals del llenguatge del compositor rus: impuls rítmic, tonalitats vacil·lants, humor sarcàstic i gust per les sonoritats cambrístiques. Tot va estar correctament servit per una orquestra eficient i ben esmolada que va seguir disciplinadament la lectura vigorosa de Pablo González, i en què van lluir el vent fusta i els primers faristols de cada secció. A poc a poc es va fent visible el treball tenaç i pacient que el jove director asturià està aplicant a aquesta orquestra des que hi va arribar, i que no trigarà a aparèixer amb tot el seu esplendor. Així ho desitgem, perquè la millor manera de contrarestar els vents apocalíptics que assoten el món de la cultura és precisament amb qualitat, creativitat i excel·lència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *