Subscriu-te

‘Vull morir en pèlag d’amor’

TEMPORADA LICEU. Orquestra Nacional de l’Òpera de París. Gustavo Dudamel, direcció. G. Mahler: Simfonia núm. 9. LICEU. 20 DE SETEMBRE DE 2022.

La disposició d’esperit requerida per acudir a un concert de la Novena Simfonia de Mahler és diferent, per exemple, de la que es necessita per anar a un sopar-còctel al Círculo Ecuestre. M’explico: mentre Mahler componia aquesta obra, estava sumit en un estat de profunda melancolia; per un cantó, no feia gaire que havia perdut la seva filla gran i, per l’altre, li havia estat diagnosticada la malaltia fatal que acabaria portant-lo, al cap de poc temps, a la tomba. Més enllà d’aquestes circumstàncies biogràfiques, que per si mateixes ja ens haurien d’infondre un cert respecte a l’hora d’aproximar-nos a una interpretació d’aquesta obra, cal esmentar, a més, una concepció sacra, mística, espiritual, de l’art.

L’objectiu últim de tota la seva música, escriu Mahler a la seva esposa durant la composició de la Novena Simfonia, és revelar “allò que sospitem però mai no arribem a atènyer […], allò no transitori que hi ha darrere de totes les aparences […], allò que ens arrossega amb la seva força mística, allò que tot el que ha estat creat –potser fins i tot les pedres– sent amb absoluta certesa com el centre del seu ésser, allò que Goethe anomena aquí –altra vegada, usant una imatge– l’etern femení, és a dir, el lloc del repòs, la meta –en oposició a l’esforç i la lluita per assolir la meta (l’etern masculí)–, allò que amb molta raó anomenes la força de l’amor”. Mahler, en cada nota de la seva Novena Simfonia, està dient amb el nostre Ramon Llull: “Vull morir en pèlag d’amor”.

Doncs bé, la disposició d’esperit amb la qual alguns oients van acudir al concert del dia 20 al Liceu era, més aviat, la pròpia d’uns comensals a un sopar-còctel mundà que no pas la d’algú sensible a l’obra de Mahler en particular i al fet musical en general; alguns exemples fefaents: els aplaudiments entre moviments, que destruïen la continuïtat de l’obra; els bravi buits de contingut; algun xiuxiueig en els pianissimi de màxima tensió musical; els mòbils que semblaven haver-se conjurat perquè, quan un deixés d’emetre senyals acústics, passés a fer-ho el següent… Explica Alma Mahler que el seu marit, mentre dirigia l’Òpera de Viena, era particularment intransigent amb el públic, no per crueltat, sinó per l’alt valor que concedia a la música: “Era molt sever amb els que arribaven tard. Al principi, solia dirigir cap a ells les seves ulleres resplendents fins que arribaven als seus seients totalment intimidats”. Dudamel, sense arribar a aquests extrems, va aguantar estoicament els aplaudiments entre moviments –visiblement molest– i, a les acaballes del darrer “Adagio”, molt hàbilment, mantingué la tensió d’aquell final que no és un final, tot sostenint una bona estona una mà enlaire, ben conscient que la música, com deia el P. Gregori Estrada, és abans, durant i després.

Dudamel, no val la pena negar-ho, és avui una celebrity i, probablement per aquest motiu, resulta particularment llaminer per als del sopar-còctel. Ara bé, independentment de l’aparell mediàtic i comercial que pugui embolcallar la seva figura, és un artista, un poeta. Els qui veuen el poeta no veuen la celebrity, i viceversa, els qui veuen la celebrity no veuen el poeta. El director veneçolà sabé revelar amb encert els dos pols de l’obra de Mahler: el sublim i el grotesc. Al segon moviment, per exemple, marcà descarnadament, amb una accentuació emfàtica, el caràcter grotesc, tosc, gairebé tètric, de la dansa camperola que s’està parodiant. I a l’“Adagio” final, el moment més memorable de la vetllada, sabé imprimir-hi un caràcter retingut, compacte, allargassat fins a l’extenuació, sense que per això davallés la intensitat emotiva.

Imatge destacada: (c) Paco Amate.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fins al 9 d'octubre, el @Liceu_cat ofereix 'Don Pasquale' de Donizetti. "Musicalment, aquest 'Don Pasquale' va funcionar força bé", diu Xavier Pujol a la crítica. Llegeix-la al web! 📸 David Ruano http://www.revistamusical.cat/critica/un-bon-don-pasquale-actualitzat-per-comencar/

La @JOSBorquestra enceta temporada al @palaumusicacat diumenge, 2 d'octubre (17,30 h) amb un concert solidari per a @afab_bcn. En el programa, la Segona Simfonia de Rakhmàninov dirigida per Carlos Checa. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/la-jove-orquestra-simfonica-de-barcelona-presenta-la-8a-temporada-amb-seu-al-palau/

Aquest dissabte, 1 d'octubre (12 h), la @CamerataP debuta al @palaumusicacat al costat del Bambú Ensemble. Interpretaran un programa amb obres de Mendelssohn, Martínez Campos i Bruch.

El llautista @HopkinsonSmith va ser el protagonista dels concerts centrals de l'any Joan Carles i Amat. "El teixit musical es descabdellava orgànicament", diu Abel Miró a la crítica. Llegeix-la al web! @museumusicabcn http://www.revistamusical.cat/critica/un-mestre-de-retorica/

Segueix-nos a Twitter