Subscriu-te

Wagner mut

ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU. Dir.: Josep Pons. L’anell sense paraules de Wagner-Maazel. LICEU. 25 DE JULIOL DE 2019.

Al llarg de la seva vida Richard Wagner va fer de la paraula la seva raó de ser: la seva obra teòrica és amplíssima i major en quantitat que la seva obra artística, o sigui musical. I aquesta última és bàsicament operística, perquè el corpus compositiu simfònic o instrumental wagnerià és irrisori i poc interessant. A tot això, cal afegir que totes i cadascuna de les òperes de Wagner (des de Die Feen fins a Parsifal), tenen llibrets del propi compositor.

Ja és un lloc comú considerar que Wagner és un compositor dens i fins i tot difícil o inassequible quan és cantat i, en canvi, extraordinàriament proper i atractiu en el seu vessant orquestral: molts “entren” a Wagner gràcies als seus preludis o a passatges sense paraules de les seves òperes: al llarg de la Tetralogia, per exemple, fragments com la marxa fúnebre d’El capvespre dels déus, el preludi de L’or del Rin, els murmuris del bosc de Siegfried o la cavalcada de les valquíries sense les intervencions cantades a La valquíria formen part del hit parade wagnerià, consensuat arreu com un moment sublim de la producció del músic alemany.

© Antoni Bofill

Conscient d’aquest atractiu, el director d’orquestra i ocasional compositor Lorin Maazel (la seva òpera 1984, sobre la novel·la homònima d’Orwell, és extraordinària) va gestar a mitjan dels anys vuitanta una mena de poema simfònic d’uns vuitanta minuts amb alguns dels fragments més significatius de L’Anell del Nibelung prescindint de les parts cantades. L’operació té un mèrit relatiu, perquè Maazel va agafar precisament la majoria dels fragments no cantats de les quatre òperes de Wagner i els enllaçà sense solució de continuïtat. Però té la gràcia d’unir-los en un tot, de manera que es pugui gaudir de l’esquelet, de manera que l’oient es pot adonar de la solidesa de les composicions originals, construïdes sobre unes estructures molt ben travades, organitzades, orquestrades i harmonitzades.

Al Liceu, i gairebé al final de la temporada 2018-19, s’ha tingut l’oportunitat d’escoltar l’obra de Wagner-Maazel capitanejada per la sempre fiable batuta de Josep Pons, que els darrers anys i des del 2013 ha dirigit la Tetralogia. El gest segur, precís i clar es va traduir per part de la formació orquestral del teatre de La Rambla en una sonoritat generosa, de gran musculatura i amb bona salut en seccions fonamentals quan es tracta de Wagner, com ara els metalls. Algun petit lapsus de les trompes i l’excés de decibels en algun passatge de la percussió no van impedir que el resultat fos òptim i amb resultats esperables. I, és clar, el públic s’ho va passar més que bé. D’això es tractava, tot i que un es pregunta fins a quin punt és necessària la programació de l’obra de Wagner-Maazel més enllà del divertiment. Potser és d’això del que es tracta, de divertir-se, cosa que va passar al Liceu una calorosa nit de Sant Jaume.

Imatge destacada: © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *