Subscriu-te

Crítica

Walt Disney canta òpera

© Javier del Real/Teatro Real
© Javier del Real/Teatro Real

THE PERFECT AMERICAN de Philip Glass (òpera en dos actes). Llibret: Rudy Wurlitzer. C. Purves. D. Pittsinger. D. Kaasch. J. Kelly. M. McLaughlin. R. Llomes. Z. James. J. Easterlin. Cor i Orquestra titulars del Teatro Real. Dir. escènica: P. McDermott. Dir. musical: D. Russell Davies. Nova producció del Teatro Real de Madrid i l’English National Opera de Londres. Estrena mundial. TEATRO REAL (MADRID). 3 DE FEBRER DE 2013.

Per Roberto Benito

Una òpera creada per americans sobre la vida d’una icona americana i amb un equip molt americà s’estrena a Madrid. Això que podria semblar un honor i un esdeveniment musical per a l’Estat espanyol, com va ser al seu moment l’estrena a Espanya d’Einstein on the beach l’any 1992 al Gran Teatre del Liceu, o Corvo branco al Teatro Real el 1998 –ambdues del compositor de Baltimore Philip Glass– es dilueix aquí davant l’evidència d’una aposta més mediàtica que no pas musical.

Si ens remuntem a l’origen de la novel·la en la qual està inspirada l’òpera, Der König von America, P. S. Jungk centra la seva visió sobre el personatge des d’un punt de vista més europeu, més crític i gris, més profundament filosòfic que el llibretista Rudy Wurlitzer. Aquest disminueix el pes de la novel·la dividint l’acció en escenes breus –amb frases més lapidàries i un discurs molt més light– el dramatisme de la novel·la original, tot ridiculitzant i minimitzant la figura de Dantone amb meres aparicions esporàdiques, malgrat que la seva reflexió i narració, de fet, és el fil conductor del discurs de Jungk. Això no seria criticable si el resultat no fos un pastitx d’esquetxos d’exaltació i humiliació de la figura del creador de l’imperi Disney: el seu gran orgull per ser popular i senzill, però alhora un tirà amb els empleats i la família.

Si el resultat dramatúrgic no en surt gaire ben parat, la realització escenogràfica és pesada i pobra…, amb una enorme maquinària giratòria que sosté dos projectors que, constantment i al llarg dels cent minuts que dura la representació, van reproduint vídeos en blanc i negre simulant els dibuixos i esbossos de la primera època Disney sobre més de cinquanta tuls que van caient al llarg de la representació i que esgoten el seu possible efecte sorprenent de gran aparell tecnològic després del primer quart d’hora. Bon treball del figurinista, amb un disseny de vestuari fidel a l’època i amb gran plasticitat escènica.

El compositor Philip Glass, entre el baríton Christopher Purves (Walt Disney) i el director musical, Dennis Russell Davies. © Javier del Real/Teatro Real
El compositor Philip Glass, entre el baríton Christopher Purves (Walt Disney) i el director musical, Dennis Russell Davies. © Javier del Real/Teatro Real

Com a responsable musical, Glass no aporta gran cosa, amb aquesta, a les més de vint òperes anteriors. Fidel a la seva estètica i tècnica musical, ha creat una partitura amable, amb diferents temes que es van repetint i variant al llarg de la representació. Hi predominen el ritme i els instruments de percussió sobre la melodia, si bé Glass cuida molt bé l’equilibri fossat-cantants, tot permetent una audició diàfana del text anglès dels solistes que s’intercala amb l’aportació del cor, que representa sempre el poble de Marceline, lloc de naixement de Walt Disney.

El bon resultat musical de la vetllada es degué al director Dennis Rusell Davies; un bon coneixedor del llenguatge de Glass, ja que ha dirigit algunes de les estrenes i reposicions de les seves òperes. Rusell Davies portà a molt bon port aquesta nova aventura musical, amb precisió i un gest tan clar com segur, secundat per una orquestra en estat de gràcia i un cor contundent i lliurat.

© Javier del Real/Teatro Real
© Javier del Real/Teatro Real

Pel que fa al repartiment solista, cal felicitar la majoria en el seu doble vessant de cantants i actors, tot i sabent que cap d’ells no presenta un moment de gran exigència vocal, i destacant el baríton anglès Christopher Purves, que porta el pes de l’obra, i que excepte en algun petit instant de desconcert ens va fer creure la grandesa i les misèries de Walt Disney, amb una veu sempre timbrada i adequada a l’escriptura del compositor. El mateix es podria dir del baix baríton nord-americà David Pittsinger (Roy Disney), amb una veu generosa de timbre vellutat i que juntament amb el baix Zachary James (Abraham Lincoln) van donar altura a l’espectacle i no solament física, sinó canora. Les veus femenines van estar correctes d’acord amb la seva importància més secundària, si bé va ser una llàstima que el doble paper de Lucy/Josh –que en  la novel·la tenen bastant rellevància– van ser encomanats a la jove soprano britànica Rosie Llomes, de veu imperceptible i que escènicament no va convèncer en cap dels seus dos papers. Cal doldre’s que en la política del coliseu prevalgui contractar cantants forans per a petits rols com el que acabem d’esmentar o el d’Andy Warhol, que no arriba ni a tres minuts de diàleg amb R. Disney; com si al nostre país no hi haguessin cantants amb qualitat suficient per a aquests i altres rols de més importància… Valgui a mode de reflexió pel que s’hi va veure i escoltar.

Després del que s’ha dit només resta testimoniar els aplaudiments unànimes del públic a la nova proposta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *