Subscriu-te

Werther i la pugna dels tenors

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

WERTHER de Jules Massenet. Llibret d’Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann. Piotr Beczala. Anna Caterina Antonacci. Joan Martín-Royo. Elena Sancho Pereg. Stefano Palatchi. Antoni Comas. Marc Canturri. Xavier Comorera. Guisela Zannerini. Solistes del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers (Josep Vila i Jover, director). Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Alain Altinoglu. Dir. escènica: Willy Decker. LICEU. 15 DE GENER DE 2017.

Per Mercedes Conde Pons

El Gran Teatre del Liceu és un teatre de tenors. Això no es cap notícia, però diumenge passat, un cop més, ho va confirmar l’ovació que Piotr Beczala va rebre en finalitzar l’ària “Pourquoi me réveiller” a l’acte tercer de Werther, que va propiciar que el tenor agraís la recepció del públic amb un bis. La “moda” dels bisos sembla haver tornat amb força al Liceu, però alhora sembla terreny vedat a qualsevol altra corda que no sigui la de tenor. Darrerament, només Javier Camarena, Juan Diego Flórez i, ara, Piotr Beczala semblen tenir el privilegi de la repetició –a vegades en estil més lliure– de l’ària estrella de l’òpera de torn. Perquè encara no hem sentit cap soprano –i no és pas que no s’ho hagin merescut– que hagi bisat la seva ària. Pensem en sopranos com Mariella Devia o Sondra Radvanovsky, per exemple, amb un repertori en què és molt més fàcil que es produeixi aquest fet que no pas el repertori alemany –si pensem en Iréne Théorin, una altra cantant mimada al Liceu.

Sigui com sigui, aquest fet no resta mèrit a l’actuació de Piotr Beczala, mereixedora de les ovacions rebudes i digne representant del que un cantant ha de mostrar en el paper del jove romàntic Werther. Potser, tal com un espontani va proclamar amb gran entusiasme i vehemència un cop es va fer el silenci abans del bis, Piotr Beczala “és el millor” intèrpret de Werther dels nostres dies. El tenor polonès ho té tot per defensar aquesta posició. Primordialment té un timbre atractiu en una veu de tenor líric ple, de gran projecció i registre homogeni que demana constants ascensos a l’agut, els quals Beczala resol sense cap tipus de tensió. Una veu, doncs, ideal per a aquest paper. D’altra banda, el tenor té la planta adequada per encarnar l’antiheroi romàntic. Una elegància i una presència escènica que lliga molt bé amb la imatge que hom pot tenir del tràgic enamorat de l’amor que és Werther. I si el record d’Alfredo Kraus –el darrer Werther del Liceu ja fa vint-i-cinc anys– planava en la memòria d’una part dels melòmans, l’actuació de Beczala va permetre passar pàgina signant una altra actuació antològica que es podrà situar a continuació de la mítica del canari. Piotr Beczala debutava així al Liceu, en plenitud de facultats, probablement en un dels moments més dolços de la seva carrera –gaudint del reconeixement internacional al marge de comparacions inútils amb altres tenors contemporanis com Kaufmann o Flórez– i amb l’aplom que dona haver interpretat aquest rol francès des de fa vint-i-tres anys.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

També era un debut al Liceu el de la mezzosoprano italiana Anna Caterina Antonacci i del director musical, el francès Alain Altinoglu. Antonacci cantava per primer cop una òpera al Liceu després d’haver passejat el seu art per mig món. Ara, en plena maduresa, la mezzosoprano va mostrar el seu temperament vocal i escènic malgrat la contenció que demana Charlotte i el fet de moure’s en un registre excessivament greu per als seus mitjans actuals. Només cap al final la cantant va semblar còmoda en aquest registre, afavorint-hi el caràcter dramàtic del seu paper. Malgrat no ser aplaudida al final de les seves àries, Antonacci va fer una interpretació meritòria i va aguantar estoicament en escena durant el bis del seu partenaire. No totes ho farien… Per la seva banda, a Altinoglu el precedeixen bones crítiques en la direcció musical d’aquest repertori a teatres mundialment coneguts, i a Barcelona va demostrar haver sabut transmetre el seu missatge a una orquestra titular del Liceu que cada cop sona millor, i no necessàriament només en mans del seu titular. La partitura de Massenet congrega moments de gran densitat dramatúrgica que fan pensar, inevitablement, en Wagner –amb tot, Massenet havia escoltat Parsifal a Bayreuth poc abans de compondre Werther. Però també conté el bo i millor de la sinuositat pròpia del caràcter francès, un melodisme inspiradíssim i una efervescència pròpia també a la proximitat temporal al verisme que s’estava desenvolupant a Itàlia. Altinoglu va saber transmetre a l’orquestra el lirisme que predomina sobretot a la primera part de l’òpera i que es va enfosquint al llarg de la trama, conforme s’acosta el drama, amb una densitat musical cada cop més manifesta.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Aquesta predisposició de posar èmfasi en el viratge que fa l’acció cap a la tragèdia és el que articula la producció escènica de Willy Decker (aquí preparada per Stefan Heinrichs), que centra la seva atenció en el desenvolupament psicològic dels personatges principals –incloent-hi el marit de Charlotte, Albert, que en aquesta producció té un paper més preponderant. Amb una escena dividida en dos espais, un de tancat –la casa del batlle– i un d’obert, l’exterior, Willy Decker fa servir els dos colors definitoris de Werther segons la novel·la de Goethe, el blau i l’ocre, per definir la psicologia obsessiva del romàntic, que l’abocarà de manera egoista a una mort injustificada. Tots els personatges ostenten el blau com a color preponderant, un color fred que defineix l’atmosfera convencional a què es veu abocada Charlotte, marcada fredament per l’absència de la seva mare. El color ocre que, al llarg de l’acció es va transformant en gris-blanc, amb l’arribada de l’hivern, defineix inicialment l’aspecte passional i càlid de l’amor de Werther, que a poc a poc sucumbeix, ell també, a l’implacable pes de les convencions i les promeses fetes per Charlotte a la seva mare. Al final de l’acció, la família i l’entorn de Charlotte, no ella, vesteixen de negre, per confirmar com la mort semblava l’única via per fer viable l’amor entre ella i Werther.

Tanmateix, Werther té moments d’un irregular interès musical i, així mateix, escènic. Sorprèn que Massenet escrivís una música tan inspirada per descriure els sentiments de Werther així com també els sentiments contradictoris de Charlotte i, per contra, hi afegís uns episodis insubstancials de caire pseudocòmic, com són els protagonitzats per dos personatges estranys, Johann i Schmidt. En la producció de Willy Decker, aquests dos personatges apareixen al llarg de l’òpera amb escomeses variades i, a banda de cantar, també actuen de testimonis d’una relació incòmoda, la de Werther i Charlotte, i d’alguna manera representen l’ombra amenaçadora –el “què diran”– que Charlotte sent damunt seu. Encarnats aquí per Antoni Comas i Marc Canturri, malgrat la discreció de la seva part, tots dos cantants van oferir una actuació notable, tot destacant sobretot Antoni Comas pel seu cant incisiu.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Com hem dit abans, Willy Decker dota també de més protagonisme escènic el personatge d’Albert, promès i després marit de Charlotte, que apareix a escena en diverses ocasions al marge de la seva intervenció vocal, més aviat breu. Joan Martín-Royo va destacar per la seva línia de cant i una dolçor en l’expressió molt adient al repertori francès. A banda d’això, el cantant català va encarnar a la perfecció el caràcter afligit del seu rol, que a poc a poc va descobrint els veritables sentiments de la seva dona cap a Werther, i que impedeix fins i tot que l’acompanyi als darrers moments. També va ser impecable l’actuació de la soprano Elena Sancho Pereg, de mitjans vocals lleugers, ideals per al caràcter adolescent de la seva part, Sophie, i sempre notable la d’Stefano Palatchi com a batlle. Molt correctes els solistes del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers, que amb tanta cura prepara el director Josep Vila i Jover.

Esperàvem l’actuació de Josep Bros com a Werther en la funció de dimarts, però a causa d’una indisposició va haver de cancel·lar-la, essent substituït in extremis pel cantant mexicà Arturo Chacón Cruz, que es desplaçava el mateix dia des de València, on estava assajant La traviata. Així doncs, restem a l’espera d’escoltar Josep Bros, Nora Gubisch i Carles Daza en el repartiment alternatiu d’aquest Werther que es pot sentir al Gran Teatre del Liceu fins al 4 de febrer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *