Subscriu-te

Crítica

Zimmermann o l’essència de la música

El violinista alemany Frank Peter Zimmermann (foto d’arxiu)
El violinista alemany Frank Peter Zimmermann (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Frank Peter Zimmermann, violí. Dir.: Pablo González. Mozart: Concerts per a violí núm. 3 i núm.4. Stravinsky: Concert en Re major; La consagració de la primavera. L’AUDITORI. 14 DE MARÇ DE 2014.

Per Xavier Chavarria

L’OBC va convidar el violinista Frank Peter Zimmermann a fer de solista en els concerts del cap de setmana passat a L’Auditori, i els va convertir en una experiència emocionant i commovedora. Pocs solistes són capaços de seduir tothom qui els escolta com ho fa aquest violinista alemany: contenció i austeritat, humilitat i bellesa de so al servei de la veritat artística. Sentir-lo (i també veure’l tocar) convida a escoltar la música d’una manera diferent, potser més introspectiva, més recollida: realment, hi pares més l’orella… i l’esperit. És quelcom intangible que costa d’expressar però que és tota una experiència. Acostumats a solistes estrella, mediàtics, excèntrics, il·luminats, d’aquells que fan més teatre que no pas música o als que només els falta sortir amb plomes i lluentons a l’escenari, sorprèn la força que poden arribar a transmetre una figura i un posat humils, un gest contingut però amatent. Zimmermann toca amb respecte, destil·la dolçor i delicadesa, en el so i en les formes: res d’exhibicionisme, glamur o opulència virtuosística, ni tan sols a l’hora de saludar, ni en la propina (que va costar d’arrencar!). Escolta l’orquestra, la mira constantment, s’hi integra (fins i tot físicament) i hi dialoga; i això l’orquestra ho percep, i se n’encomana, i també es transmet a la música. L’entesa i la connexió de Zimmermann amb l’orquestra es va fer molt evident fins i tot en petits detalls extramusicals com l’actitud i l’atenció que posaven els músics mentre ell tocava, sol, les cadències: tots, músics i públic, vam quedar hipnotitzats per aquests breus racons de felicitat sonora que Mozart col·loca en tots els seus concerts, i que ell mateix devia tocar en públic per expressar grans intimitats secretes. Zimmermann va demostrar una profunda comprensió de la música de Mozart i del seu esperit, i va fer una lectura exquisida dels dos Concerts per a violí i orquestra que va interpretar a L’Auditori, el tercer i el quart, escrits quan tenia dinou anys. I precisament les cadències, i en concret la del segon moviment del Tercer Concert, van ser l’al·legoria de la seva versió, plena d’equilibri: dominant el temps, els silencis, el gruix del so, el timbre i amb la més lleu inflexió explicada amb una enorme tendresa: Zimmermann va aconseguir que, per uns instants, el temps s’aturés. L’OBC, conduïda amb precaució i tacte per Pablo González, va proveir un acompanyament deliciós (quin goig escoltar-ne la corda així!).

El concert, plantejat com una mena de capicua (o entrepà!) d’Stravinsky i Mozart, havia començat amb el Concerto en Re major per a orquestra de corda d’Igor Stravinsky, una obra composta als Estats Units just acabada la Segona Guerra Mundial, de caràcter marcadament neoclàssic, elegant i plenament tonal, i que no és tan complexa ni exigeix la descomunal intensitat que Stravinsky demana en altres obres seves. No obstant això, aquesta obra va ser un magnífic exercici d’entesa entre els músics i la batuta: Pablo González es va mostrar segur, distès, convençut del discurs que proposava, expressant-se més enllà de la hieràtica contenció que acostuma a caracteritzar la seva direcció (i que això no sigui entès com un retret). El seu gest mostrava, amb elegància i precisió, el so que volia, el caràcter i totes i cadascuna de les inflexions; i la corda de l’OBC (una trentena llarga de músics) el va correspondre amb equilibri, flexibilitat i un so bonic. Potser s’hauria agraït més amplitud dinàmica, però la versió va ser molt agradable i meritòria.

La constatació que una batuta segura i convincent té un enorme poder sobre l’orquestra i és capaç de treure’n el millor, la vam tenir a la segona part, en la peça que tancava el concert, La consagració de la primavera d’Stravinsky, una obra temible i ferotge en tots els sentits, potser perquè ja conté l’apocalíptica premonició de la Primera Guerra Mundial que acabà esclatant pocs mesos després de l’estrena. L’OBC, amb tota la seva artilleria, va tenir moments realment brillants, de gran força sonora, amb intervencions acuradíssimes dels seus solistes (fagot, flauta, clarinet, trompeta…) i un bon treball de les seccions (especialment metall, fusta i percussió). Algun dels passatges rítmicament més complexos (com l’inici de l’“Adoració de la terra”) va sonar un pèl feixuc i mancat de fluïdesa, però la lectura general que en va fer Pablo González, abraonada però sota control, va ser altament estimulant i convincent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *