Subscriu-te

Crítica

Zubin Mehta lidera un exèrcit de generals

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Orquestra Simfònica de la Ràdio Bavaresa. Yefim Bronfman, piano. Dir.: Zubin Mehta. Obres de Liszt, Bartók i Txaikovski. PALAU DE LA MÚSICA. 2 DE MARÇ DE 2013.

Per Xavier Chavarria

Banquet musical d’altíssima categoria el que es va celebrar al Palau de la Música Catalana dissabte al vespre, oficiat per un mag de la direcció, l’eminent i carismàtic Zubin Mehta, i servit per un colós orquestral, l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Bavaresa, que va fer una exhibició de perfecció tècnica i de potencial sonor. Va ser una lliçó magistral de música ben feta, apassionada i apassionant, equilibrada i contundent: un huracà musical que, per acabar-ho de reblar, va tenir un solista de luxe, el pianista rus d’origen jueu Yefim Bronfman, que va fer volar orquestra i públic amb la seva prodigiosa versió d’un dels concerts per a piano més excitants i seductors del segle XX, el segon de Bela Bartók. La Cinquena de Txaikovski va coronar una vetllada inoblidable, propiciada pel cicle Palau 100.

Des dels primers compassos de Mazeppa, el sisè poema simfònic de Franz Liszt, la Simfònica de la Ràdio Bavaresa va deixar ben clars els atributs que li atorguen l’enorme prestigi que té: un so voluptuós, dens, compacte i equilibrat, enarborat per una corda de gran intensitat, una fusta impecable i un metall brillant i majestuós, que convergeixen en un mosaic tímbric de gran riquesa i amb la precisió d’un rellotge suís. Si hi afegim la mà destra i sàvia de Zubin Mehta, capaç de treure, subtilment i amb naturalitat, tot el suc d’aquest “fórmula u” simfònic, la sensació resultant és d’absoluta plenitud.

Després d’un breu però inquietant duel pel control del tempo, Yefim Bronfman va acabar imposant la seva lectura del Segon Concert per a piano de Bela Bartók, més reposada i etèria que la que replicava Zubin Mehta als primers compassos: tot va acabar quadrant de manera impecable, i amb una exhibició del metall, poderós i abassegador (quant temps feia que no sentíem unes trompes tan polides!), i de la fusta, vigorosa i precisa. L’“Adagio” es va iniciar amb un magma sonor exquisit, incandescent i hipnòtic, que es va perllongar al llarg de tot aquest misteriós moviment, i va permetre a Bronfman lluir subtileses i virtuosisme. L’“Allegro molto” va ser una cavalcada frenètica i brillant cap al clímax final: versions com aquesta són les que consagren obres i contribueixen a popularitzar-les entre el públic que se les mira de reüll. Yefim Bronfman va posar una generosa cirereta a la seva actuació amb dos bisos finíssims, Schumann i Chopin, que van deixar sense alè el públic que omplia de gom a gom el Palau.

A la segona part, apoteosi romàntica amb una Cinquena Simfonia de Txaikovski apassionada i de gran intensitat, en què l’orquestra muniquesa va mostrar noblesa de fraseig i una gran flexibilitat dinàmica. Zubin Mehta ho explica tot amb una naturalitat esbalaïdora: dosifica les tensions, va pastant la càrrega emotiva, prepara a la perfecció els moments climàtics i els culmina amb una solemnitat aclaparadora. La musculatura sonora de l’orquestra no va enterbolir gens la tendresa de la cèlebre melodia de l’“Andante”, i l’“Allegro moderato” va sonar cuit al punt, àgil però sense precipitacions. Perfecció, equilibri, noblesa sonora i contundència controlada: l’essència del millor so orquestral germànic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *