#376

MAIG-AGOST 2022

Llegir edició

Sumari

  • EDITORIAL

    LAIA MASRAMON

    LA PIANISTA DE L'EMOCIÓ

  • DOSSIER

    CENTENARI DE LA MORT DE FELIP PEDRELL

    UN LLEGAT INTERNACIONAL

  • LA CASA DELS CANTS

    COM ENS DEFINEIX LA TECNOLOGIA?

    MARIONA CARULLA TANCA UNA ETAPA

  • EFEMÈRIDE

    ANY IGNASIÀ A MANRESA

    SANT IGNASI I LA MÚSICA

  • ARTICLE

    NOVA TEMPORADA DEL PALAU DE LA MÚSICA

    EL PALAU DE LA TECNOLOGIA


  • I molt més

Editorial

Fa pocs mesos, l’esclat de la guerra a Ucraïna ens recordava, un cop més, la fragilitat de tot allò que ens envolta alhora que feia aflorar tant les febleses com les fortaleses humanes. Les sancions econòmiques a Rússia han propiciat que, també des d’altres àmbits, com l’esport o la cultura, s’hagin adoptat posicionaments a favor de la pau i mesures que han despertat de nou, en ocasions de manera impulsiva i visceral, l’eterna disjuntiva entre l’home i l’artista, entre on acaba el músic i comença la persona.

Nombroses institucions musicals no tan sols han volgut afirmar sense fissures l’oposició a la barbàrie sinó que han cancel.lat la contractació de determinats artistes russos que no ho han fet, perquè davant d’esdeveniments d’extrema gravetat, el paradigma de llibertat d’expressió que estem acostumats a defensar topa amb el respecte a les víctimes. Però mentre aquests han estat vetats dels escenaris de mig món -la reacció ha estat majoritària, però no unànime-, molts músics, cantants, ballarins, actors i cineastes d’aquell país sí que s’han manifestat en contra de la guerra, i a d’altres, que no ho han fet de manera espontània, se’ls ha demanat que es pronunciïn públicament. El debat està servit, i no és ni nou ni finit.

La sinècdoque, aquella figura retòrica que es defineix per prendre el tot per la part o la part pel tot, no es pot aplicar a la lleugera en aquest cas. Evidentment, un país no és igual al seu règim polític i exigir una actitud activa als seus artistes, obviant les conseqüències que els pot comportar tenir-la, és tan poc ètic com lícit és voler boicotejar els partidaris de Putin. Per tant, si volem fer gestos que vagin més enllà de tocar l’himne nacional ucraïnès als concerts, cal tenir molt clars alguns extrems d’entre la variadíssima casuística que s’ha produït: una enorme distància separa els músics russos que donen suport al seu govern -alguns ho feien ja abans del conflicte- dels que explícitament no ho fan i dels que no s’han posicionat. I és en el tractament d’aquesta darrera omissió on cal tenir especial cura. En un altre eix de coordenades, tampoc no té res a veure l’ambigüitat d’un artista rus que s’hagi pogut permetre deixar d’actuar arreu durant un temps amb els molts altres, de qualsevol nacionalitat, que han deixat de fer-ho voluntàriament només a Rússia.

És clar que, ara més que mai, la cultura ha de ser lliure i actuar com a catalitzador de tot allò que sovint no es pot expressar d’altra manera, però és precisament per això que no és aliena a la política: no cal mirar gaire enrere ni gaire lluny per entendre que, en la mateixa mesura que existeix la censura, sempre hi ha hagut artistes que han sumat al seu talent el benefici dels interessos ideològics o comercials.

Cal vetllar que, al llarg del trajecte, ens perdem les mínimes manifestacions artístiques possibles, i evitar de totes totes mesures que no tenen cap mena de sentit ni impacte com l’estigmatització del repertori rus.

Que la música ens ajudi a trobar un lloc per a l’art sota el foc de les bombes. I que no trigui la pau.

Banda sonora