Subscriu-te
,

El mestre Joan Tomàs i la seva vinculació amb l’Orfeó Català i la «Revista Musical Catalana»

Joan Tomàs i Parés va néixer a Barcelona el 4 d’abril de 1896 en el si d’una família humil i ja des de ben petit manifestava interès i facilitat per la música. El 1907 va iniciar els estudis a l’Escola Municipal de Música i el curs següent va entrar de cantaire a l’Orfeó Català. Els seus principals mestres van ser Lluís Millet i Pagès, Francesc Pujol i Pons, i Joan Llongueres i Badia, els quals el van impactar tant que sempre més va seguir els seus passos traspassant els mateixos valors com a mestre de música i director de cors.

Amb dinou anys, encara formant-se com a músic i mestre, va ser nomenat professor a l’Escola Catalana Mossèn Cinto i director del Chor Infantil Mossèn Cinto. Així va començar una llarga i intensa trajectòria a moltes escoles, entre les quals l’Escola del Mar, l’Escola del Bosch, el Grup Escolar Pere Vila o les Escoles Blanquerna… i de director de cors, com ara l’Escola Choral de Terrassa, la Capella de Música del Centre Sant Lluís Gonzaga o l’Orfeó l’Avenç d’Esplugues de Llobregat, entre molts d’altres.

Juntament amb Joan Llongueres va treballar per donar a la música un lloc preferent a l’escola, tot defensant el mètode de Jacques Dalcroze. També en la lluita per l’ensenyament musical universal i gratuït, treballaven per crear orfeons arreu, que havien de ser escoles de música populars.

Era una persona afable, un mestre exigent però amb sentit de l’humor i simpatia, que transmetia el gust per la bona música amb la màxima qualitat (afinació, expressió i tècnica). Els seus alumnes i cantaires l’estimaven i el seguien encisats. La seva bonhomia junt amb la seva professionalitat els convencia. A les seves mans els cors creixien i passaven a ser orfeons, tot fent repertoris i concerts multitudinaris de gran ressò.

Joan Tomàs va estar tota la seva vida vinculat a l’Orfeó Català. Primer com a cantaire –des del 1908, a la secció de nois i, a partir del 1912, al cor adult. El 1919 Lluís Millet el va nomenar director del cor de nois i el 1920 també va passar a ser mestre de l’escola coral. Aquest dos càrrecs els va exercir fins a la seva jubilació el 1966. Tots aquests anys va treballar al costat dels seus grans mestres, amics i companys, Lluís Millet i Francesc Pujol, tot aconseguint èxits memorables.

Sortint de la mesquita de Còrdova. Excursió artística de l’Orfeó Català a Sevilla i València. Joan Tomàs, darrere a la dreta de Francesc Pujol, al capdavant del grup de nois. 1930. (c) CEDOC.

L’any 1946, després de l’aturada de l’Orfeó per la guerra i de les morts dels seus directors Millet i Pujol, Lluís Maria Millet i Millet va passar a ser-ne el director i Joan Tomàs va ser-ne nomenat sotsdirector, juntament amb Josep Jordi Llongueres. Aquest càrrec no el va deixar mai més fins a la seva mort i el va exercir amb la màxima dedicació, convicció i entusiasme, i transmetent els ideals dels fundadors de la institució i refent l’escola coral amb un nou projecte redactat per ell mateix.

Estrena de l’Stabat Mater de F. Poulenc. Francis Poulenc, la solista Jacqueline Brumaire, Lluís M. Millet i Joan Tomàs. Palau de la Música Catalana. 8 de novembre de 1958. Fotografia de Postius. (c) CEDOC.

També, des de molt jove, Tomàs va recollir cançons populars que ell mateix harmonitzava i programava en audicions per a veu i piano, encapçalades per conferències sobre la cançó popular a les quals convidava grans personalitats de la cultura, com Apel·les Mestres, Lluís Millet o Joan Llongueres.

Com a folklorista, va deixar un llegat de més de deu mil melodies, recollides per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, per a la qual va fer vint-i-tres missions de recerca –tres tot sol i les altres amb Joan Llongueres i Badia, Bartomeu Llongueres i Galí, Antoni Bonell, Lluís M. Millet, Esteve Albert i Joan Llongueres i Galí. A partir del 1927, quan el projecte ja portava cinc anys realitzant-se, Joan Tomàs i Joan Amades van fer onze missions junts. Es coneixien des del 1912 quan Amades, que no en sabia, de música, buscava un músic que li transcrivís les cançons que cantava la seva mare. Des de llavors, Tomàs i Amades van compartir sortides a la recerca de cançons i músiques instrumentals, i junts van fer molts estudis i edicions. I és que les partitures dels llibres que Amades va anar publicant, incloent-hi el Costumari i el Cançoner, majoritàriament són de Tomàs.

Joan Tomàs, un cantaire i Lluís Maria Millet, missió 29, a l’Alt Empordà, del 19 al 24 d’agost de 1927 per a l’OCPC. (c) Fons Joan Tomàs i Parés. Departament de Cultura.

Paral·lelament a la seva carrera de mestre, director i folklorista, Joan Tomàs va compondre un centenar d’obres i va efectuar més de cent trenta harmonitzacions de cançons populars. La seva música té un marcat caràcter popular i el seu llenguatge (com els seus escrits de memòries de les missions etnomusicològiques i de les seves cartes) és expressiu, alegre i, alhora, amorós; amb personalitat pròpia i inspirat.

El 1966 Joan Tomàs es va jubilar amb la il·lusió de poder-se dedicar a compondre. Aquell estiu, però, va ser operat de cataractes i a la intervenció va agafar una hepatitis B que, després de poc més d’un any de malaltia, va esdevenir una insuficiència hepàtica que li va provocar la mort, el 7 de novembre de 1967.

Una representació de l’Orfeó Català i d’altres cors va anar a cantar a casa seva, de cos present. El seu fèretre va ser dut a espatlles des de casa seva, al número 209 del carrer de Provença, fins a l’església de Sant Ramon de Penyafort, a la Rambla de Catalunya, on no s’hi cabia.

Per a més informació:

www.mestrejoantomas.cat

anyjoantomas.cat

Joan Tomàs, una vida a l’Orfeó Català

El 10 de maig de 2021 es va obrir al web del Centre de Documentació de l’Orfeó Català (CEDOC) l’exposició virtual que explica la vinculació del mestre Tomàs amb l’Orfeó Català al llarg de tota la seva vida. L’exposició se’m va demanar com a comissària de l’Any Joan Tomàs i neta del mestre. Ha estat la manera com el Palau de la Música Catalana ha pogut col·laborar en la commemoració promoguda pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a través de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural.

Com que l’exposició itinerant “Músic de tot cor, Joan Tomàs i Parés (1896-1967)” del Departament de Cultura abasta les diverses facetes en què va destacar el mestre Tomàs, em va semblar interessant i important oferir-ne una altra íntegrament a la seva dedicació, entrega i estimació a l’Orfeó Català. Per tant, m’ho vaig plantejar com dues exposicions que es complementen per obtenir una visió més completa i concreta de Joan Tomàs. Va ser així com, coordinada amb Marta Grassot, responsable del CEDOC, vaig proposar els apartats següents en què s’estructura l’exposició virtual:

1. Els inicis, Joan Tomàs cantaire a l’Orfeó Català

2. Mestre de la secció infantil i professor de l’escola coral (1919-1966)

3. Deixeble de Lluís Millet i Pagès

4. Successor de Francesc Pujol

5. Obra del Cançoner Popular de Catalunya

6. Correspondència

7. Joan Tomàs, compositor

8. Programes de concerts

9. Sotsdirector de l’Orfeó Català (1946-1967)

Al llarg de l’exposició s’aprecia acuradament el pas del personatge com a cantaire i alumne a l’escola coral de l’Orfeó, de la qual seguidament passa a ser mestre i director. Així mateix, es pot valorar la seva proximitat i relació amb els qui van ser els seus mestres i, després, companys i profundament amics.

L’exposició permet conèixer el mestre Tomàs com a continuïtat fidel als ideals que fundaren l’Orfeó Català i que es desenvoluparen almenys mentre ell hi va ser al capdavant juntament amb el seu estimadíssim amic Lluís Maria Millet i Millet i Josep Jordi Llongueres.

Tal com el meu avi va dir a Lluís Millet i Pagès en un parell de cartes, així com en presentacions o parlaments, l’Orfeó Català va ser per a ell la seva segona família. Per ell va treballar fins a la mort, tot valorant amb gran respecte i admiració tot allò que havia après dels seus mestres i que ell es va prendre com una guia que havia de transmetre als seus deixebles.

Enterrament de Lluís Millet i Pagès. Joan Tomàs i Joan Llongueres portant el fèretre. Fotografia de X. Brangulí. 9 de desembre de 1941. (c) CEDOC.

Donada la importància de la seva participació en l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya que va ser dirigida des del mateix Orfeó, l’exposició també té un apartat dedicat a aquesta faceta. Tenint en compte les obres que va compondre per a l’Orfeó i que es van programar en molts concerts, algunes de les quals van ser enregistrades, a l’apartat “Compositor” n’hi ha una petita síntesi.

Igualment, he procurat mostrar a través de l’exposició un resum significatiu de la documentació (fotografies, partitures, cartes, programes…) que es conserva als diferents fons i col·leccions del Centre de Documentació de l’Orfeó Català. Tota aquesta documentació té un pes molt important com a causa que justifica l’exposició, tot i que, personalment, he de dir que la meva principal motivació a l’hora de fer-la realitat va ser la idea convincent que el meu avi no només mereixia tenir aquesta exposició al costat dels seus mestres, sinó que, tot i la seva gran humilitat, estaria content de ser allà. Almenys així ho vaig sentir jo, com un regal que li feia a ell col·locant-lo al costat dels qui van ser els seus mestres tota la vida i reconeixent la seva important tasca en la institució.

Podeu consultar l’exposició a:

https://www.cedoc.cat/ca/joan-tomas-una-vida-a-l-orfeo-catala_27903

Les ressenyes sobre Joan Tomàs a la «Revista Musical Catalana» des del 1909 al 1936

Les primeres aparicions de Joan Tomàs a la «Revista Musical Catalana» fan referència, naturalment, a la seva etapa d’alumne a l’Orfeó Català. Així, als números de febrer i agost del 1909 s’esmenten les notes i els premis als exàmens de solfeig. Després apareix puntualment com a pianista (maig del 1915) i com a jove compositor, el desembre del mateix any. I també els mateixos mesos del 1917, com a director del Chor Infantil Mossèn Cinto i, un altre cop, com a compositor.

És a partir del 1919 que Joan Tomàs surt ressenyat, d’una manera o altra, en les revistes de cada any, ininterrompudament fins al 1936, en què amb la guerra la Revista deixa de publicar-se. Així, el 1919 hi apareix en cinc ocasions; el 1920, quatre vegades; el 1921, sis; el 1922, també sis; el 1923, dues; el 1924, també dues; el 1925, cinc; el 1926, quatre; el 1927, tres; el 1928, cinc; el 1929, set; el 1930, vuit; el 1931, nou; el 1932, dotze; el 1933, sis; el 1934, tres; el 1935, cinc, i el 1936, també cinc.

En total, doncs, a la primera etapa de la Revista Joan Tomàs es troba en cent ocasions.

Joan Tomàs i Parés. (c) Fons JTP.

Aquestes ressenyes, de vegades, són només breus comentaris o citacions en programes; d’altres són notícies destacades o notes de concerts, una mica més extenses; i també algunes cròniques prou llargues on Tomàs queda brillantment reflectit.

Un exemple el trobem a l’edició dels números 181-182-183, de gener-febrer-març de l’any 1919, on apareix publicada una crònica de l’actuació que l’Esbart Folklòric de l’Ateneu Enciclopèdic Popular realitzà el 18 de desembre de 1918. Aquesta va ser la primera audició pública per fer conèixer les cançons populars que recollia, i en un moment de l’explicació diu: “devem avui esmentar el nostre amic En Joan Tomàs i Parés qui, pel fet d’haver-se format a la bona escola de l’Orfeó Català, és particularment designat per a tractar artísticament la nostra cançó. Totes les cançons, una vintena, cantades en la sessió que ens ocupa, ens foren presentades amb acompanyament de piano degut a la ploma jovenívola d’En Tomàs; són acompanyaments força interessants i ben escrits per l’instrument. És ben lloable l’afany del compositor de compenetrar-se amb la cançó i de complementar-la amb els recursos del ritme i de l’harmonia moderns; en molts casos aquest desig resulta ben realitzat i la cançó, privada de son ambient natural: l’aire, el cel, les muntanyes, en surt avalorada; en altres casos la compenetració no és tan evident, translluint-se en una certa picantor musical la frisança de l’artista qui en el començ de sa carrera cerca dir quelcom de nou i singular que altres no hagin dit. Sempre, però, aquests acompanyaments proven el talent de llur autor, al qual desitgem un avanç segur per la via empresa. Interpretaren les cançons els solistes de l’Orfeó Català n’Emili Vendrell i en Ramon Crespo, ambdós molt justos de sentiment, i subratllant finament la lletra de les tonades burlesques. Foren molt ben acompanyats per En Joan Tomàs. L’auditori, sumament complagut, no escassejà els aplaudiments i va fer bissar bon nombre de les cançons.-G.”

Malgrat la seva vinculació amb l’Orfeó Català, entitat editora de la Revista, Joan Tomàs és esmentat en totes les facetes de la seva activitat musical, fins i tot aquelles que no es relacionen amb l’Orfeó. Així doncs, el trobem referenciat com a pianista acompanyant, vuit vegades; com a compositor i harmonitzador, trenta-vuit; com a director, quaranta; en citacions de premis, cinc cops; sobre les missions de recerca per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, onze vegades.

Pel que fa a les entitats al costat de les quals figura el seu nom, hi trobem el Chor Infantil de l’Escola Catalana Mn. Cinto, l’Esbart Folklòric de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Orfeó Mn. Cinto, l’Orfeó l’Eco de Catalunya, l’Orfeó Sallentí, l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, la Festa de la Música Catalana, l’Orfeó Català, el Centre Social de Betlem, l’Escola Choral de Terrassa, l’Orfeó l’Avenç d’Esplugues, l’Orfeó Castellarenc, l’Acadèmia Musical Mariana de Mataró, les Escoles Ribas de Rubí, la Capella de Música de Sant Pere de Terrassa, el Chor del Grup Escolar Pere Vila i l’Orfeó Borgenc.

Els directors de la Germanor d’Orfeons. Festival d’Orfeons de Catalunya celebrat a l’estadi de Montjuïc en el marc de l’Exposició Universal. Lluís Millet, Joan Salvat, Joan Llongueres i Joan Tomàs. 13 de juliol de 1930. Fotografia de Jaume Ribera Llopis. (c) CEDOC.

Aquest breu recull permet fer-nos una idea de la intensa activitat musical duta a terme pel mestre Joan Tomàs. Però pensem que la Revista va desaparèixer l’any 1936, quan ell tenia quaranta anys. No cal dir, doncs, que tot el que Joan Tomàs va viure des d’aleshores hauria omplert encara moltes pàgines més.

Amb tot, més important que la quantitat de vegades que el trobem esmentat, ho és allò que es diu d’ell i de les tasques que va dur a terme en els diferents àmbits, sovint amb grans lloances.

Liliana Tomàs i Roch és comissària de l’Any Joan Tomàs i neta de Joan Tomàs i Parés.

Imatge destacada: L’Escola Coral de Terrassa, l’Avenç d’Esplugues de Llobregat i l’Orfeó Castellarenc, sota la direcció de Joan Tomàs, al teatre Principal de Terrassa. 11 de gener de 1931. (c) CEDOC.

Descarregar PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L'@OrquestraOBC ofereix un concert extraordinari, gratuït i exclusiu pels seus abonats el proper 25 de juny a @auditoribcn. Hi participarà com a solista el violinista Sergei Dogadin i estarà dirigit per Juanjo Mena. El programa serà monogràfic amb obres de Txaikovski.

Fins a 17 concerts, deu d'ells d'artistes que debuten al festival, tindran lloc aquest estiu al @Fest_Torroella. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/el-festival-de-torroella-de-montgri-culmina-la-celebracio-del-seu-40e-aniversari-aquest-2021/

La soprano Carolyn Sampson i @JDELARUBIA van compartir escenari al @palaumusicacat. "Escoltar aquest Àlbum, pensat per ser ofert dins un àmbit domèstic, en una sala de concerts, ha estat un encert", diu Lluís Trullén a la crítica. Llegeix-la al web! http://www.revistamusical.cat/critica/de-lambit-domestic-a-la-sala-de-concerts/

La música de Schubert i una instal.lació de Chiharu Shiota han conviscut aquests dies al @Liceu_cat. "Després de la sorpresa inicial, hom s’adonava que la lírica no és patrimoni exclusiu d’un timbre vocal", diu Abel Miró a la crítica. Llegeix-la al web! http://www.revistamusical.cat/critica/el-viatge-hivernal-de-wotan/

Segueix-nos a Twitter