Subscriu-te

El procés de descoberta de les composicions de Felip Pedrell trenta anys després:
algunes preguntes sobre el seu temps i el nostre

Francesc Cortès

L’any 1991 la «Revista Musical Catalana» va dedicar un dossier a Felip Pedrell amb motiu del 150è aniversari del seu naixement. D’aleshores ençà ha augmentat el que en coneixem. 

Conèixer la creació musical de Pedrell desfà llocs comuns. Valora la força pionera d’un temps reaci als compositors catalans. El seu mestratge es feu al marge d’institucions, amb un bon nombre de dones deixebles. A hores d’ara es pot escoltar una minsa part de la seva obra compositiva. Pocs en dubtaven de la vàlua com a musicòleg, malgrat la dificultat de rellegir-ne cap estudi: fora del seu fons personal dipositat a la Biblioteca de Catalunya (BC), només es podia remenar en antiquaris i pescar publicacions de vuitanta anys enrere. De la seva vessant creadora només es repetien tòpics recurrents: el mestratge a Falla, Gerhard, Albéniz o Granados; l’impuls decisiu al nacionalisme musical hispànic; el suposat segell wagnerià avant la lettre, o la seva inspiració i recerca en la cançó popular/tradicional.

El punt d’inflexió s’ha d’atribuir a Francesc Bonastre, que va promoure l’organització de l’Any Pedrell el 1991. Es celebrà un congrés i es publicaren composicions fins llavors inèdites: els Nocturns-Trio, Lo cant de la muntanya, Excelsior i La primavera. Aquell primer apropament anava des del lied, passant per la música de cambra i les obres simfòniques. Es reedità l’escrit cabdal Por nuestra música (1891).

Érem davant d’una situació anòmala. Passats setanta anys de la seva mort, la coneixença de qui havia estat ideòleg i il·luminador de l’Orfeó Català de Millet, de qui fou mestre venerat per Falla i Gerhard, es limitava a una entrada desfasada als diccionaris. Aquesta sordesa cultural no afectava només Pedrell: és una inèrcia estesa i preocupant, combatuda amb projectes quixotescos de pronòstic difícil.

Felip Pedrell i Sabaté (1841-1922) va ser contemporani de Narcís Oller (1846-1930). El segon, nascut a Valls, és un dels millors novel·listes catalans. Sense atrevir-nos a penjar-li l’etiqueta de naturalista, alguns dels contes i novel·les d’Oller recullen l’esperit musical de l’època. A La febre d’or, Pilar Prim o als contes L’ideal d’un romàntic o Al llapis i a la ploma, hi descrivia les tendències dominants de la Barcelona del canvi de segle: la música italiana, el debut del tenor Massini, un concert del pianista Vidiella, els balls de màscares, les funcions operístiques al Liceu, i una mica de wagnerisme. És astoradora, però, l’absència de músics i compositors catalans. No era cap mancança d’Oller, sinó el símptoma preocupant d’una societat que no s’interessava gaire pels compositors del país.

Altres escriptors, com Joan Maragall, hi havien mostrat un interès musical més implicat. Maragall obrí guerra encesa contra la sarsuela castellana, fincat des del seu wagnerisme convençut. Es va relacionar estretament amb Pedrell, semblantment com l’austríac Stefan Zweig va tractar Richard Strauss: com a llibretista i amic. Tot parlant de Zweig, el seu llibre El món d’ahir fa viure amb pèls i senyals la vida cultural a la Viena del canvi de segle. 

La literatura mesura amb força fidelitat els contextos socials. Zweig no fou naturalista com Oller, pertanyien a generacions diferents. Els dos, però, van captar l’esperit del seu temps. Aquí, ai las, és on es detecta que els compositors catalans amb prou feines treien el nas dins dels grans corrents culturals. Hi ha excepcions, és clar, com el moviment coral, o Clavé i Millet. Però són figues d’un altre paner. Pedrell, que alhora va ser divulgador i crític musical prolífic, insistí debades sobre el bandejament dels compositors i la incúria que en patien les òperes, simfonies i altres repertoris.

Retornem a l’any 1991. El Departament d’Ensenyament donà suport a una exposició pedagògica itinerant sobre Pedrell. Va recórrer nombrosos instituts de Catalunya. L’exposició s’acompanyava d’una casset que aplegava obres enregistrades. Va costar feina i ajut trobar aquells materials “històrics” als registres de l’emissora Catalunya Música. El contrast de la casset amb qualsevol CD comercial feia enrojolir. És difícil aconseguir un so nítid equiparable. L’agraïment és enorme als intèrprets valents i pioners que les interpretaven, tot desafiant partitures manuscrites o la desconeixença del públic. Una casset versus un CD s’assembla al contrast entre Oller i Zweig: l’oblit general envers la música dels contemporanis com a vivència quotidiana.

Gràcies a les edicions de partitures de Pedrell impulsades el 1991 van arribar les primeres reinterpretacions en concert, i nous enregistraments en format CD. El Trio Gerhard n’interpretà els Nocturns-Trio, tot aconseguint-ne una acollida favorable. L’OBC, dirigida per Antoni Ros Marbà, enregistrà uns anys més tard el poema simfònic Excelsior i fragments de l’òpera La Celestina. Abans del canvi de mil·lenni s’havien publicat nous estudis musicològics i un parell de tesis sobre estètica i les seves òperes. Faltava molt de camí, però l’escolta de les composicions era prometedora.

Van començar a caure alguns tòpics, acompanyats de descobertes: la influència de Liszt sobre algunes de les obres simfòniques; el precedent directe de La Celestina amb Manuel de Falla; la minva del wagnerisme en escoltar la música i analitzar les partitures; l’alenada de la chanson francesa als seus lieder i en passatges de les òperes. La vàlua de les composicions quedava al marge de les polèmiques que solen enterbolir la música catalana.

El febrer del 2003 es reestrenà en versió de concert Los Pirineus al Gran Teatre del Liceu. L’òpera la dirigí Edmon Colomer. El títol emblemàtic retornava cent un anys després. Des del punt de vista musical es confirmaven i resituaven força sospites: una lleu picada d’ullet wagneriana, però moltíssim menys del que es podia esperar. Pedrell hi partia d’un so i un concepte musical del tot diferents. Hi mostrava la fascinació per la música del passat, tot creant un aliatge curiós entre les influències franceses més modernes, les citacions de música antiga i bons cops d’efecte teatrals. Ens falta encara l’aspecte escènic: una òpera és també acció escènica, Pedrell es descobria com un home de teatre. Encara estem orfes de l’enregistrament, que serviria per fixar passatges realment memorables.

Gràcies a l’enrenou provocat per la reestrena de Los Pirineus es van escoltar per primera vegada fragments d’El comte Arnau, s’edità i enregistrà el preludi de l’òpera Quasimodo, es publicà un arranjament fet per Manuel de Falla per a “La cançó de l’estrella” de Los Pirineus. El 2008, entre els concerts en commemoració del centenari del Palau de la Música, s’escoltà la Glosa, sobre text de Maragall, una partitura que serví per a la inauguració de la Sala de Concerts el 1908. Es publicaren i enregistraren altres obres de dimensions menors, com Evohé i Jesús als pecadors, els Lais, les cançons Oriéntales amb text de Victor Hugo, o repertori de cambra com és el cas del Minuetto, i Pavana.

Des d’un punt de vista musicològic, ara coneixem com era la tècnica compositiva de Pedrell, i quines fases va travessar. Hem pogut analitzar aquests processos amb el distanciament suficient i sense influències dels seus escrits estètics. La metodologia amb la qual ensenyava composició s’ha pogut definir amb precisió: era molt renovadora en aquells moments i captivà l’atenció d’aquells que formarien una generació decisiva per a la creació a la Península.

Als nostres dies no ens podem limitar a les mateixes eines per divulgar la seva música que les que existien fa cent anys. La Biblioteca de Catalunya edità el 2017 un llibre en format electrònic –Felip Pedrell a la Biblioteca de Catalunya– que entre altres aspectes posava més al dia la seva creació musical.

Encara hi ha feina per fer. La seva extensa creació es va modificar amb el temps: el Pedrell dels anys seixanta era més coetani del seu temps, mentre que als noranta tenia un llenguatge més personal. Cal saber llegir-lo sense complexos. L’aplec d’obres didàctiques al costat d’òperes amb voluntat èpica és divers. Per superar el desconeixement en què encara es troba una gran part de la música catalana cal adreçar-s’hi sense complexos, tot deixant de banda les polèmiques que les van entorpir, tant llavors com ara. Convé repetir una frase de Pedrell en un article periodístic: “Mentre uns estan prenent la sopa, els altres van pel cafè”. Fa trenta anys triàvem el primer plat. Ara encara no hem arribat al cafè.

Els enregistraments de l’obra de Pedrell

Durant anys, en parlar de l’obra compositiva de Pedrell, només es repetien frases manllevades de les seves autobiografies o d’algun escrit de Falla, d’Anglès o de Millet. Era difícil aconseguir enregistraments d’alguna obra seva, la majoria fets en directe: una mica casolà tot plegat, però gràcies a la valentia d’uns intèrprets que no disposaven de res més que còpies manuscrites de les partitures. El punt d’inflexió arribà el 1991, amb la celebració de l’Any Pedrell.

Els enregistraments d’Excelsior, fragments de La Celestina, o la reestrena de Los Pirineus al Liceu (2003) ens aproparen als nostres dies unes obres que haurien de ser referents per a la nostra música, a més a més d’altres que han anat obrint una mica més el repertori escoltat i conegut. Encara som lluny del que fora desitjable. La creació musical pròpia construeix la base d’un país, no pas el manlleu d’altres músiques amb les quals ens fan mesurar equivocadament. Un país és allò que vol ser. Sobre Pedrell encara hi ha el senyal “en construcció”.

Beethoven i Mahler seran els protagonistes del concert inaugural d'una nova temporada del @palaumusicacat. Més informació, al nostre web! @riccardochailly @FilarmoniScala http://www.revistamusical.cat/riccardo-chailly-i-lorquestra-filharmonica-de-la-scala-inauguren-la-temporada-2022-23-del-palau-de-la-musica-catalana/

Palau Digital publica gratuïtament l’estrena mundial de John Williams que @marctimon va dirigir al @palaumusicacat el 21 de juny de 2021: el 'Preludi' del díptic 'Preludi i Scherzo' per a piano i orquestra, a càrrec de la pianista Gloria Cheng i @OSValles. 📸 Lorenzo Duaso

🏅Los ganadores del Premio Nacional de Música 2022🎶 son:
⚪️En Interpretación: el director y flautista, Jaime Martín por "su indiscutible talento musical"
⚪️En Composición: la creadora Alicia Díaz de la Fuente por “el color y la sutileza tímbrica de sus composiciones”.
¡Bravo!👏

Fins al 9 d'octubre, el @Liceu_cat ofereix 'Don Pasquale' de Donizetti. "Musicalment, aquest 'Don Pasquale' va funcionar força bé", diu Xavier Pujol a la crítica. Llegeix-la al web! 📸 David Ruano http://www.revistamusical.cat/critica/un-bon-don-pasquale-actualitzat-per-comencar/

Segueix-nos a Twitter