Subscriu-te
Entrevista

Flora Détraz

Alegria grotesca cantada ‘a cappella’

Flora Détraz, una de les veus coreogràfiques més estimulants que he descobert els últims anys, presenta Muyte maker a la Sala Hiroshima el 22 de novembre, amb la col·laboració del Mercat de les Flors i la plataforma europea Aerowaves. A Muyte maker veurem quatre intèrprets que canten cançons profanes dels segles XV i XVI sense parar, rient, dansant de manera estranya; una exploració d’imatges que celebra els cossos desobedients i irracionals. Abans de la seva funció a Barcelona he pogut parlar amb la coreògrafa portuguesa sobre la feina que hi ha darrere aquesta obra delirant i minuciosa.

– Com t’has format en el món de la dansa? I quina connexió tens amb el món de la música?

– Vaig estudiar dansa clàssica fins als 18 anys més o menys. Vaig deixar-ho del tot, perquè no em podia trobar a mi mateixa en el ballet. Estava perduda i vaig decidir estudiar literatura durant tres anys. Però al cap de dos anys el meu cos trobava molt a faltar ballar i vaig començar a anar a classes de dansa contemporània. Vaig descobrir la coreògrafa Maguy Marin, la qual cosa per a mi va ser un punt d’inflexió, perquè vaig entrar a la seva escola a Lió (el Centre Choréographique National) i de cop i volta tot va prendre sentit. L’aproximació a la dansa de Maguy Marin és molt més àmplia i rica; a part de tècniques corporals i coreografia també vam estudiar antropologia, i teníem classes de teatre i veu. Tot plegat estava lligat a través de la corporalitat. Més endavant a Portugal també em vaig formar amb les coreògrafes Vera Montero i la Lia Rodrígues. Pel que fa al món de la música, sempre hi he estat connectada, perquè el meu pare és pianista i el meu germà és contrabaixista en una orquestra, així que vaig créixer en un ambient molt musical.

– ¿Té un significat Muyte maker?

Muyte maker significa motí en flamenc antic, però també volia dir gàbia d’ocells. Ni els parlants de flamenc saben què vol dir, però a mi m’agrada la seva sonoritat i també el joc d’equívocs que pot induir. Tot i així, el títol no va sorgir fins ben endavant del procés de creació. M’agrada la sonoritat.

Muyte maker. © Bruno Simâo

– En l’espectacle canteu cançons en francès dels segles XV i XVI. Com les vas descobrir i què et va portar a encarnar-les damunt l’escenari?

– Aquest repertori el vaig descobrir gràcies a un concert de l’Ensemble Clément Janequin. Em va sorprendre moltíssim, primer de tot perquè tenien un look força desenfadat. Em van interessar tant les lletres com la música; per una banda, les temàtiques i el llenguatge grotesc i mundà i, per l’altra, la bellesa de la polifonia. Em va xocar aquest repertori, perquè el que normalment coneixem del Renaixement és música sacra. Aquesta música trivial i profana reflecteix una època de transmissió, el Renaixement, però deixa traslluir la gana, les malalties i els conflictes medievals. En efecte, el que em va atrapar més és que són lletres divertides, alegres i alhora ben absurdes. Surrealistes! Tenen relació amb tota una literatura que parla de menjar, de cossos i de la carn a través de l’exageració i la ironia. Em va captivar la contraproposició entre aquest moment fosc de la història que es deixava enrere i el període que començava amb la proliferació de literatura i pintura reflectit amb lleugeresa i alegria. Per a mi, el que va resultar interessant és que podia tocar temes existencials i profunds a través d’un excés d’alegria aparent.

'Muyte maker' significa motí en flamenc antic, però també volia dir gàbia d’ocells. Ni els parlants de flamenc saben què vol dir, però a mi m’agrada la seva sonoritat i també el joc d’equívocs que pot induir.

– Suposo que una vegada vas tenir la idea de portar aquestes cançons a una idea coreogràfica, devies tenir molt clar amb qui comptaries. Quin bagatge musical tenen les intèrprets que comparteixen amb tu l’escena?

– Dues de les ballarines les vaig conèixer en el curs de la Maguy Marin. L’Agnès Potié, que treballa amb la Maguy Marin, toca l’oboè, així que durant la creació ella en va dirigir la part musical. La Mathilde Bonicel també va estudiar música i actualment canta en un cor i la Inês Campos forma part d’un grup femení de cant tradicional: Sopa Pedra i també canta professionalment. És a dir, em vaig llançar a la piscina perquè totes teníem aquesta formació, tot i que alguna cançó és realment difícil per a nosaltres.

– Us vau conèixer en el món de la dansa. Què us ha aportat la música?

– El fet de cantar juntes als assajos ens va connectar encara molt més, i això que ja ens coneixíem moltíssim. El marc que aporta la partitura per escoltar-nos les unes a les altres ens ajuda a estar juntes. Potser ha estat una de les coses més boniques del procés de creació.

Muyte maker. © Bruno Simâo

– Com vas treballar la coreografia sobre aquestes cançons?

– Des de l’inici volia obrir l’espai per la bellesa de les harmonies i ho volia confrontar amb detalls més petits. Vam incloure una taula perquè volia experimentar amb la separació del cos, com si es tractés de diferents capes. En aquesta separació del tors de les cames, em vaig inspirar en les imatges de Carnaval de l’època que estan plenes de cossos capgirats i parts del cos soltes o desordenades. Construir a través l’acumulació i les capes va formar part del procés de la coreografia i per això la taula era tan important per a nosaltres. La part més visual, la vam afegir cap al final; ja teníem les partitures coreogràfiques i fixant-se bé en el que fèiem, a la Camille Lecroix (l’escenògrafa i dissenyadora de vestuari) se li va acudir que havíem d’estar lligades per la cabellera i connectades a través d’una corda. De fet, es va basar en una màquina de tortures i plaer. A través d’aquesta limitació vam buscar totes les possibilitats.

Vam incloure una taula perquè volia experimentar amb la separació del cos, com si es tractés de diferents capes. En aquesta separació del tors de les cames, em vaig inspirar en les imatges de Carnaval de l’època que estan plenes de cossos capgirats i parts del cos soltes o desordenades.

– Quina connexió té l’univers que crees a Muyte maker amb l’actualitat o la teva quotidianitat?

– A mi m’ajuda tenir aquesta referència antiga i ancestral, perquè m’aporta una distància vers els nostres temps. Evidentment no em refereixo directament al que passa a l’actualitat, però a través de la distància pots observar l’actualitat. En el fons parlem de cossos socials i la representació de les dones, i sigui de tots els conflictes que tenim entre el que hauria de ser la imatge de feminitat i el que som en realitat, ja sigui perquè les dones bones tenim trets masculins, animals o bé altres cares. El que m’interessava era juxtaposar capes per veure més enllà d’allò evident o del que s’espera socialment de nosaltres. També volia qüestionar la racionalitat en la dansa, la dels cossos. A més, bona part de la nostra història està basada en la racionalitat, el progrés o el capitalisme… Al final em pregunto on hem anat a parar amb tant de seny, perquè en realitat tots plegats, de tant en tant, fem cares estranyes davant del mirall.

Podeu veure el teaser de Muyte maker en aquest enllaç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *