Subscriu-te
Entrevista

Xavier Puig

“Cal un cor estable que doni servei a les tres institucions musicals del país”

El proper 16 de desembre farà trenta anys del primer concert del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, fundat per l’Orfeó Català a iniciativa de Jordi Casas l’any 1990. Dirigit posteriorment per Josep Vila, Simon Halsey i Xavier Puig, l’entitat ha estat testimoni d’una època en la qual la pràctica del cant coral al nostre país s’ha anat transformant. En parlem amb el seu actual director principal.

ALBERT TORRENS: Vas accedir a la direcció del Cor de Cambra l’abril de 2018. En línies generals, quin balanç fas d’aquests dos anys i mig al capdavant de la formació?

XAVIER PUIG: Si deixem de banda aquest darrer període, en què la pandèmia ha estroncat molts projectes i hem hagut de parar màquines, el balanç general és molt positiu. És una llàstima que ara, que començàvem a gaudir dels fruits d’una feina i d’un procés fet els darrers dos anys, i que ens encaràvem a grans reptes i a la celebració del trentè aniversari, ens hagi caigut aquesta crisi al damunt, que afecta molt especialment els cors.

AT: Quin o quins han estat els reptes, concerts o moments més especials que recordes d’aquest temps? Celebrareu l’aniversari d’alguna manera especial?

XP: El primer repte era superar una certa crisi anímica al Cor, que se sentia desemparat i sense rumb, i calia demostrar que el Palau de la Música apostava pel futur del Cor de Cambra amb un procés de millora artística i renovació generacional, una aposta que es reflectia amb el meu mateix nomenament per fer-me’n càrrec amb uns objectius de futur. Concerts com els de Bach-Pärt al Palau i a la Sagrada Família amb l’ONCA, el de les Ensalades de Fletxa per tot el territori o el recorregut per la història del cant coral català sota el nom Tradició i creació han estat moments especials i projectes molt bonics. Aquests dos darrers es poden reviure amb els enregistraments a Palau Digital. L’aniversari, el celebrem amb una obra que vam encarregar a Anna Campmany -soprano del cor i compositora-, Naixement al Palau, que parla dels inicis del Cor de Cambra, interactuant amb els elements escultòrics i al·legòrics de la sala modernista. L’havíem d’estrenar per Sant Esteve i finalment l’enregistrem en vídeo per projectar-la i transmetre-la durant el concert. L’altra celebració prevista era la Missa en si menor, com a repte coral i síntesi de l’obra de Bach, que havíem de fer al gener i que s’ha posposat fins la tardor vinent.

AT: Vas rebre l’encàrrec de treballar per la progressió qualitativa de la formació, així com l’ampliació del seu repertori i l’increment de la presència a Catalunya. ¿Vas o van establir-te un horitzó temporal per aconseguir-ho? ¿Creus que has pogut assolir totalment o parcialment aquests objectius?

XP: La progressió qualitativa és un horitzó de cada dia i un treball constant. Hi ha “batalles” com la de l’afinació, l’escolta activa, el treball en grup… que sempre cal seguir lliurant. Les apliquem en tots els assaigs i les integrem a una manera de cantar i treballar junts. Jo estic convençut que el so del Cor, el trobarem en la pròpia música i en la pròpia llengua. Així han crescut i s’han difós tots els bons cors d’Europa. I per tant, l’ampliació del repertori passa sobretot pel nostre patrimoni històric i pels nostres compositors. Aquest ha estat el repte i un aprenentatge fascinant per a tots descobrint autors i obres que teníem al CEDOC, a la mateixa cinquena planta del Palau i que en alguns casos no s’havien interpretat, ni editat ni enregistrat! Tot això sense perjudici del gran repertori, que la mateixa programació del Palau i les col·laboracions amb orquestres ja ens ocupa, que s’acostuma a repetir i que el Cor coneix perfectament. Els darrers anys el Cor de Cambra només sortia del Palau per anar a l’estranger. Per a mi, era clau recuperar el territori català, difondre les virtuts d’un cor professional al país i tornar a crear “marca” del Cor de Cambra a Catalunya. Projectes com el del Renaixement català, els hem fet des de Torroella al FEMAP, passant per Vallbona de les Monges, Sant Magí de la Brufaganya…, i si la pandèmia no ho espatlla, el portarem al Festival de Música Antiga de Budapest. Tot parteix de crear projectes que puguin ser atractius per al territori i no només per al públic del Palau, i destacant el valor afegit de treballar amb professionals. Malauradament, la COVID ha aturat aquesta dinàmica, però la reprendrem tan bon punt puguem superar la situació.

AT: També se’t demanava la inclusió de propostes noves i ambicioses en l’actualització del repertori habitual del Cor. En quina mesura t’ha estat possible?

XP: He rebut molta confiança en la programació i una molt bona acollida de les propostes que he plantejat. L’aposta ha estat valorada tant pel Cor com pel públic, que no oblidem que finalment és a qui ens devem. Al públic que ja tenim i al qual aspirem a arribar. També voldria posar en valor la programació internacional, sobretot anglosaxona, que ens ha aportat Simon Halsey, i les estrenes de David Lang, Joan Magrané, Hèctor Parra, Bernat Giribet, Anna Campmany… al voltant del compositor resident del Palau o de la Festa de la Música Coral i el concurs de composició. Justament ara hem hagut de posposar l’estrena d’una obra de Kaija Saariaho en coencàrrec amb el Donaueschinger Musiktage, el cor Accentus de París i el Cor de la Ràdio de Berlín.

AT: És conegut el teu gust pel repertori coral català dels primers anys de la institució. ¿Fins a quin punt ho has pogut satisfer i incorporar aquest tipus de programes?

XP: Ha estat un dels aspectes més enriquidors de la meva vinculació al Palau, ja d’abans de la titularitat. Conèixer els grans poemes corals de Nicolau, Pujol, Vives… de l’escola de l’Orfeó Català, és descobrir qui som i d’on venim. I reconèixer que abans de nosaltres es va posar una base molt sòlida i molt honesta per a la cultura coral del nostre país. Amb unes condicions molt més precàries que nosaltres, van deixar-hi la pell per uns ideals artístics, socials i patriòtics. No cal ni la nostàlgia de pensar que abans tot era millor ni tampoc creure’ns que som els primers i més llestos de la classe. Gràcies a les obres que hem anat difonent, ara ens plantegem l’enregistrament d’aquests repertoris i d’aquests autors, tot començant pels poemes corals de Vives per a la celebració, l’any vinent, del 150è aniversari del seu naixement. Són un repte coral majúscul, encara ara.

AT: A diferència dels anteriors directors del Cor, treballes conjuntament amb Simon Halsey per establir la temporada artística. Com us repartiu la feina i com es tradueix aquesta feina d’equip en la vida diària del Cor?

XP: Cal dir que la relació amb Simon Halsey ha estat molt fàcil. Ell supervisa la plantilla i hi aporta la seva experiència, i jo m’encarrego del dia rere dia i la programació amb total llibertat. Sense interferències i amb tota la confiança mútua.

AT: Quin és actualment el règim de treball i de remuneració dels membres del Cor? I com es regula la composició de la plantilla? ¿Creus que el Cor de Cambra també es veu afectat pel fet que els cantants formin part de diversos cors simultàniament i que així la personalitat de cadascun s’hi veu diluïda?

XP: La remuneració s’ha mantingut, els darrers anys, però la plantilla s’ha anat reduint. També és cert que hem establert un règim de col·laborador habitual que, tot i no tenir les condicions de plantilla, té la mateixa remuneració. Però el cert és que un 40-50% dels membres del Cor en cada producció són col·laboradors; i afortunadament en tenim de molt bons i molt fidels. La gran majoria han de combinar el Cor amb classes o altres feines, a més de participar o crear altres projectes corals. Això és positiu, però finalment tots acabem sent els mateixos en formats i amb directors diferents… El país és petit. El manteniment d’una plantilla fixa (en nòmina) per part d’una entitat privada com és el Palau de la Música no és fàcil, i menys en els temps actuals. Aquesta responsabilitat hauria de recaure en les institucions públiques i no van per aquí. Per això he insistit molt a donar al Cor una utilitat en les institucions públiques. Aquesta temporada havíem de col·laborar amb el Liceu i l’OBC, però les produccions amb L’Auditori ja s’han cancel·lat o posposat. Crec que el futur més intel·ligent hauria d’anar cap a aquí: un cor estable que doni servei a les tres institucions musicals del país. Nosaltres ja vam fer una proposta per articular-ho des del Palau.

AT: La teva arribada al Cor de Cambra va coincidir aproximadament en el temps amb el nomenament com a titular de l’Orquestra Simfònica del Vallès i amb altres cors i orquestres que ja dirigies, algun dels quals vas haver de deixar, així com amb la docència. ¿Com portes aquesta pluralitat de tasques i quines situacions, tant positives com negatives, es deriven en la teva activitat de cada dia?

XP: Sempre he combinat el Cor i l’orquestra, i em vaig alegrar molt de coincidir en els dos càrrecs per no ser encasellat en una de les especialitats. També he lluitat molt per situar el cant coral en la primera divisió musical. No hi ha cap raó artística, ni en el repertori ni en la dificultat tècnica, que ens situï en un nivell inferior, i, per tant, treballar amb professionals en els dos àmbits ha estat un luxe, i fer-ho en aquestes dues entitats que estimo, un plaer. M’encanta trobar-me un dia fent madrigals del Renaixement al Palau i l’endemà assajant Berlioz amb l’OSV, i l’altre encara fent Varèse a l’ESMUC… A la pràctica, és clar que suposa una sobredosi de feina i activitat, sobretot en moments concrets, com ara per Nadal, i es produeixen coincidències de calendari que cal combinar, però soc bastant organitzat (en la feina) i ho porto prou bé.

AT: ¿Com veus el futur del cant coral a Catalunya a mitjà termini, és a dir, deixant de banda els efectes de la pandèmia, si és que creus que n’hi haurà? L’evolució del perfil i la dedicació dels cantaires, la qualitat de la pràctica, la formació i professionalització dels directors, l’ampliació del repertori coral gràcies als compositors d’avui i d’aquí…

XP: Amb preocupació ja abans de la pandèmia. El problema de fons al nostre país és que pocs cantants poden viure de cantar i anem creant una diversitat de projectes fràgils, de poca activitat i volada, amb una borsa de freelancers comuna: joves que no tenen cap estabilitat per sostenir una família, un lloguer, una hipoteca… Això, la pandèmia simplement ho ha posat en evidència. Però la precarietat del nostre sector era evident ja abans. Les entitats i els directors només ens hem ocupat de tenir disponibles els millors i al màxim nivell durant una setmana de treball, però no ens hem preocupat de què viuran el dilluns següent. D’altra banda, ningú vol caure en l’error passat d’unes plantilles rígides i d’unes places vitalícies que, a voltes, han donat resultats artístics i col·lectius pèssims. Cal trobar l’acord d’un terme mitjà, en què els cantants tinguin una estabilitat limitada a uns anys (com les legislatures?) després dels quals s’hauran de tornar a guanyar la plaça. Aquest model, que la legislació dificulta, garanteix que els bons cantants puguin viure de cantar i alhora permet una renovació generacional necessària sobretot en un instrument tan físic com la veu. Aquest és el model que proposo i és el que plantegem a les institucions. Recordo que, en una tertúlia, un periodista va comentar que cada cinquanta anys sorgia un líder per al moviment coral –Clavé a mitjan segle XIX, Millet al principi del XX, Oriol Martorell als anys cinquanta– i es preguntava qui lidera ara el món coral. La meva resposta és que tenim més bons directors que mai. Ens falten dits en una mà per comptar els directors que podrien liderar un projecte professional de primer nivell, i de fet penso que el millor seria un lideratge “coral” (mai millor dit!) en què cadascú aportés les seves virtuts. La nostra mancança no són les personalitats, que sempre n’hem tingut de brillants, sinó d’estructures sòlides que resisteixin els personalismes, que siguin indiscutides i perdurin més enllà de les persones. Tenim una generació de bons cantants de cor com no teníem fa vint anys, una generació de directors excel·lent i la millor fornada de compositors corals de la història. No en tinc cap dubte. Un país coral com el nostre hauria d’ambicionar un cor de concerts estable i de primer nivell, i hem d’exigir unes condicions i estructures del mateix nivell que el món instrumental. Malauradament, ni des del mateix sector som prou ambiciosos, ni les institucions estan per una opció sòlida de futur. Des del Cor de Cambra i des del Palau de la Música seguirem proposant liderar aquesta etapa amb l’experiència de trenta anys de cant coral professional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

El @FestSantander ha celebrat un aniversari rodó amb "un programa convencional en les formes però original en el contingut", diu @alberttorrens2 en la crítica. Llegeix-la al web! (Foto: Pedro Puente Hoyos) @PhilharmonieLux @YujaWang http://www.revistamusical.cat/critica/el-festival-de-santander-arrenca-ledicio-del-70e-aniversari/

Del 3 al 7 d'agost té lloc una nova edició del festival @ambsodecobla, amb noms com @NakanyKante, @guillemromatort i un homenatge a Manuel Cubeles. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/la-cinquena-edicio-del-festival-amb-so-de-cobla-torna-a-palamos-amb-nous-formats/

El @tenorjcamarena i el Cor i l'Orquestra del @Liceu_cat van posar el punt final al @FIMCPeralada. Llegeix la crítica d' @alberttorrens2 al web! (Foto: Miquel González) http://www.revistamusical.cat/critica/camarena-i-el-liceu-es-retroben-a-peralada/

.@JoyceDiDonato va incorporar Wagner per primera vegada al seu repertori al @Fest_Torroella. "Un merescut regal de la mezzo americana al públic que aquest li va retornar dempeus", diu @alberttorrens2 en la crítica. Llegeix-la al web! (Foto: Martí Artalejo) http://www.revistamusical.cat/critica/didonato-fa-casar-wagner-i-els-barrocs-a-torroella/

Segueix-nos a Twitter