Subscriu-te
Entrevista

Xavier Gual

“El meu avi i jo vam compartir escenari a La Faràndula de Sabadell”

El filòleg, periodista i professor Xavier Gual (Barcelona, 1973) acaba de publicar El gran baríton (Columna Edicions, 2021), una novel·la en què ficció i realitat es barregen en homenatge al seu avi patern, Joan Gual i Torras (1918-1975). Conegut com “El cañón catalán”, va assolir un relleu significatiu a Espanya i Hispanoamèrica com a cantant d’òpera i particularment de sarsuela. A Amèrica se situa la trama dividida en vint capítols batejats amb els títols d’obres que Gual va cantar. A partir d’un calendari d’actuacions real, manté l’atenció jugant amb una macroestructura definida, diàlegs versemblants, gens retòrics i sempre àgils que atorguen vivacitat als personatges. La redacció planera, fluida, s’atura mesuradament en descripcions en què el detallisme mai és feixuc i deixa entreveure problemàtiques del gènere líric, com la decadència de la sarsuela a l’altra banda de l’Atlàntic i les relacions internes d’una companyia teatral.

ALBERT FERRER FLAMARICH: Més enllà del vincle familiar, qui va ser Joan Gual?

XAVIER GUAL: Va ser un reconegut baríton d’òpera i sarsuela que va voltar sobretot per Espanya i l’Amèrica Llatina, molt famós als anys cinquanta, amb un parell de premis nacionals de lírica i companyia pròpia. També va ser un home afable, generós, del qual tothom parlava bé, sobretot pel seu caràcter proper, gens divo. Per això la gent de fora i de dins de l’escenari se l’estimava tant. El seu multitudinari funeral va ser l’exemple de la seva rellevància professional i humana. Si la seva fama avui en dia ha transcendit poc és perquè va morir amb 56 anys, i quan aquí es feien la majoria d’enregistraments en disc, ell voltava per Amèrica. De fet, encara està pendent que al barri de Sant Andreu de Barcelona, on va néixer, li dediquin un espai públic tot i estar aprovat des de fa quinze anys.

AFF: Què et va motivar a convertir-lo en protagonista d’una novel·la d’espionatge?

XG: Per a mi Joan Gual sempre ha estat un avi misteriós. Només l’he pogut conèixer pel que els altres n’han dit o escrit. I per alguns enregistraments. Jo li volia fer el meu homenatge personal i recuperar-lo de l’injust oblit de la història. Fa quasi dues dècades que sé que la manera d’honorar-lo jo era a través d’una novel·la, ja que s’hi poden incorporar elements de ficció que facin més atractiva la història sense haver d’elaborar pròpiament una biografia exhaustiva i la mera acumulació de dades. Amb l’element d’espionatge, propi d’una època marcada per la Guerra Freda i les revolucions, inserit en les seves gires americanes, podia publicar-ho en una editorial com Columna, que n’està fent molt bona difusió.

AFF: Quan vas començar a escriure aquesta novel·la?

XG: Mentalment, fa vint anys, després d’assistir als homenatges que li van organitzar l’any 2000 pels vint-i-cinc anys de la seva mort. Va coincidir amb l’inici de la meva trajectòria com a escriptor i de seguida vaig tenir clar que a través d’una novel·la el recordaria. Les gires per Amèrica eren un material molt atractiu, això ho tenia molt clar, però amb 26 anys no sabia per on començar. Després vaig anar recopilant informació gràcies al meu oncle, vam visitar gent que el va conèixer i vam investigar si es conservaven enregistraments de les televisions americanes on va actuar. El 2014 vaig intentar començar, però no m’hi vaig centrar fins al 2018. Han passat molts anys, però ara era el moment òptim, per experiència i trajectòria personal.

AFF: De fet, d’aquí a quatre anys, el 2025 es compliran els cinquanta anys de la seva mort.

XG: Sí, però la idea inicial era publicar-la pel centenari del seu naixement, el 2018. Tot i així, vaig preferir que estigués del tot arrodonida que no pas córrer per una qüestió sentimental.

AFF: Podríem dir que tot el que té a veure amb la trama d’espionatge és ficció, mentre que la resta es basa en fets reals de la vida del teu avi. En quins materials t’has basat?

XG: L’esquelet de la trama parteix de les prop de quaranta cartes i postals conservades que el meu avi va enviar des d’Amèrica a la meva àvia. Només amb el que explicava ja podia fer una novel·la molt interessant. Tenia tota mena de dades històriques i peripècies que em permetien fer un seguiment al detall de les tres darreres gires; algunes van durar gairebé dos anys sense tornar a Catalunya. També he parlat amb gent que el va conèixer o va estar relacionat amb aquells països i aquella època. D’aquí en va sortir el rumor que s’aprofitaven dels artistes que sortien de l’Espanya franquista per treure material confidencial de gent que va marxar després de la guerra. Aquest rumor el vaig fer créixer per construir la trama d’espionatge, que tot i que és fictícia, crec que és perfectament versemblant.

AFF: Malauradament, els materials audiovisuals de les gires no semblen haver-se conservat.

XG: Efectivament. La llàstima és que, en la recerca de material que vam engegar amb el meu oncle, no vam poder aconseguir cap enregistrament televisiu dels molts que va fer per Amèrica. Segons el que ens deien, tot s’esborrava i les cintes es reutilitzaven. Han passat més de seixanta anys. Per tant, cada vegada és més difícil trobar-les en bon estat. Tot i que no perdem l’esperança. La història sempre ens dona sorpreses.

AFF: En canvi, sí que hi ha alguns enregistraments discogràfics, avui fàcilment localitzables per internet i plataformes com Youtube.

XG: Com a discografia oficial té dues sarsueles: La canción del olvido i La del Soto del Parral, a més d’algunes peces d’El gaitero de Gijón. Després, conservem discos que gravava en actuacions a la ràdio, com la que va fer en la primera gira l’any 1953 a la Radio Sarandí de Montevideo, on interpreta peces de Los gavilanes o La rosa del azafrán, a més d’una peça pròpia titulada Fatal recuerdo. També se’n conserven enregistraments d’òpera, com Rigoletto i Cançó d’amor i de guerra. Pel que diuen els que van gaudir de la seva poderosa veu, era d’aquells barítons que valia molt més la pena escoltar en directe que no pas contingut en un estudi de gravació, on distorsionava els micros!

AFF: L’ambientació historicopolítica és significativa i permet abordar conflictes de l’època i altres fets esdevinguts tant a Espanya com als països llatinoamericans.

XG: Començo amb la Guerra Civil, que m’ajuda a explicar per què el meu avi, de jove, és capaç de superar les situacions més complicades amb mà esquerra i un somriure. Durant la gira per Amèrica, per exemple, actua a Cuba un any després de la revolució, però les coses estan tenses perquè ha desaparegut un guerriller important i es pensen que hi haurà un atac nord-americà imminent. Castro convida els estrangers a sortir de seguida de l’illa. A Colòmbia coincideix amb el moment en què apareixen les guerrilles organitzades, de tall comunista, a la selva, a més d’algun terratrèmol dels forts. A l’Argentina es troba amb un cop d’estat dels militars després d’unes eleccions; també se sabia que hi havia nazis importants amagats al país. A Buenos Aires hi ha toc de queda i tanquen el teatre on havia d’actuar durant uns mesos, cau la moneda i es fan cues interminables als bancs. I a Barcelona, a Sant Andreu, la meva àvia està molt preocupada perquè els faran fora d’on viuen perquè han de construir la Meridiana i diuen que els enviaran als pisos de la Mina.

AFF: En la lectura s’hi percep una voluntat de versemblança en una narració de ritme àgil, descripcions detallades però mai excessives, així com en l’hàbil ús d’elements recurrents com el simbolisme dels somnis del protagonista o les anagnòrisis que són la descoberta de la identitat oculta d’un personatge.

XG: Sabia que sortiria una novel·la llarga, però no volia perdre ni l’interès ni el ritme. Tampoc volia fer una mena de guia turística dels molts països per on passa l’acció. Més aviat volia deixar aquella sensació de món ple d’aventures de les pel·lícules de James Bond, evidentment adaptada a la realitat i al dia a dia d’un baríton que està de gira, lluny de la dona i els fills. En relació amb els somnis, em permetien entrar en el subconscient del meu avi, de la mala consciència per alguna de les decisions que pren, i aquesta recurrència contrasta, d’una banda, amb l’aparent voluntat de no posar-se en problemes i, d’una altra, la d’ajudar aquelles persones que li ho demanen.

AFF: En aquest sentit, hi ha una polaritat entre el que en Joan Gual de ficció necessita i el que viu.

XG: El dilema de la novel·la és que el meu avi només es volia concentrar en el seu món artístic cantant amb el seu “canó” de veu, però es troba un món exterior ple de problemes que l’obliga a participar de baralles i conflictes. Els somnis reflecteixen totes les angoixes que el fan patir, encara que de cara als altres les dissimulés. D’aquesta manera coneixem completament el protagonista, per dins i per fora.

AFF: Hi ha un aspecte significatiu que apareix de manera velada i té un caire ètic: si un artista s’ha de posicionar davant els fets històrics. És un fet que també enriqueix la dimensió psicològica i el compromís de Joan Gual com a personatge recordant-nos allò tan romàntic que “no hi ha estètica sense ètica”.

XG: El meu avi crec que va quedar marcat per la Guerra Civil i tenia por de les situacions de caos i inestabilitat política. Ell només volia cantar i fer vibrar els espectadors que omplien els teatres. Però els conflictes que troba en diversos països al final l’obliguen a prendre consciència. La clau per a aquest canvi és la trobada amb Pau Casals a Puerto Rico. Casals ho té molt clar: la música i la lírica ajuden a fer del món un lloc millor. No és una qüestió de partits, sinó de voluntats de fer el bé o el mal. I al mal se l’ha de deixar en silenci, com si fos un càstig.

AFF: Efectivament, i això queda molt ben enquadrat en el suposat concert en aquella Argentina on es van refugiar diversos dirigents nazis…

XG: Els nazis que apareixen a la novel·la van amagar-se realment durant molts anys a l’Argentina, a Bariloche, i fins i tot a Inalco corre la llegenda que hi va residir el mateix Hitler. Tot plegat ho vaig trobar molt potent i ho vaig aprofitar per plantejar el gran repte, el d’acceptar, sota amenaça de mort, actuar per a gent així. El dilema ètic està servit. Casals no ho va fer mai. El meu avi, en la ficció, és conscient que les línies vermelles existeixen i la indefinició no sempre és una opció. Per desgràcia tot això encara és molt actual.

AFF: També resulta curiós que la seva nèmesi no sigui el personatge dolent, sinó la coprotagonista, el personatge femení de Julieta Vargas…

XG: Això ho trobarem amb el personatge mafiós de Mr. Mambo, que encarna l’ambició sense escrúpols i el mal en la novel·la. En canvi, Julieta Vargas em va servir, com a corista i soprano, per poder barrejar arguments de sarsueles amb les seves accions a la novel·la. La Julieta representa la temptació americana. És perillosa, sensual i intel·ligent, i és una dona d’acció més que de paraules. Li diuen “la Revoltosa” i “la Somni Tropical” perquè representa la sang de la lluita per la llibertat i el somni americà com a continent ple d’oportunitats en contrast amb l’Espanya fosca i trista de la dictadura. És, però, un amor impossible per a algú que sap que necessita l’estabilitat familiar.

AFF: La vida artística de Joan Gual va estar plena d’anècdotes i curiositats, com l’amputació del dit petit d’un peu…

XG: Sí, se li va gangrenar el dit petit del peu per culpa d’un clau d’una bota amb què actuava. El metge li volia amputar el peu sencer, amb la qual cosa hauria acabat la seva carrera com a actor, però va convèncer-lo perquè es limités al dit i prou. La jugada arriscada li va sortir bé, una vegada més.

AFF: I el lloro Panchito i el caiman a la banyera, a quin terreny pertanyen?

XG: El lloro verd, que de petit vaig veure dissecat, li van regalar i el va dur amb ell mentre va durar la gira, amunt i avall, pels hotels, fins que en tornar a Barcelona va haver de pagar mig bitllet perquè el deixessin entrar amb la gàbia. Xerrava pels descosits i a Barcelona es veu que foragitava de casa les visites inoportunes. Pel que fa al caiman que troba a la banyera, també va ser un obsequi d’un admirador… Com que era un home de recursos, el va fer canviar per un de dissecat, amb un vestit típic de Puerto Rico, i un altre convertit en una bossa de pell de caiman amb el cap de l’animal fent de tanca. Eren altres temps, però aquestes anècdotes les recupero a la novel·la disfressant-ne el context.

AFF: ¿A la novel·la també coneix Ladislau Kubala i Pau Casals?

XG: Amb en Kubala, que es coneixien d’aquí, coincideixen de gira tots dos al Perú i a l’Argentina, en mundials de futbol i gires amb el Barça. S’admiraven mútuament i s’intercanviaven entrades. Al meu avi li agradava molt el futbol, a la novel·la surt un partit que organitza la seva companyia lírica amb treballadors d’Aerolíneas Argentinas, fins i tot un diari local recull les ocasions de gol que va fallar el meu avi! Pel que fa a Pau Casals, el meu avi va residir durant uns mesos a San Juan de Puerto Rico, a pocs metres d’on vivia el famós violoncel·lista. El va a visitar a casa i conversen com dos catalans que són lluny de la seva terra. Es conserven unes fotografies magnífiques on surten asseguts al sofà de casa del músic. Per les dates, feia poc que havia interpretat El cant dels ocells a la Casa Blanca, davant de la família Kennedy i havia parlat amb el president nord-americà sobre la situació política a Espanya. Això era un material que no podia faltar a la novel·la, i que fa que el meu avi s’adoni que la música té el poder de canviar el món!

AFF: Un altre personatge significatiu, però que exerceix una presència des de la llunyania, és la teva àvia, l’Amparo.

XG: Per desgràcia la meva àvia també va morir jove, pocs anys després del meu avi, en part de pena i nostàlgia. Recordo perfectament que ens estimàvem moltíssim. Era una persona bona, amb una paciència infinita. Llegint i interpretant les cartes és evident que va patir una barbaritat. A ella li va tocar el difícil paper d’esperar durant anys el marit, que va triomfant per Amèrica en quatre gires interminables. Però ella se sent sola esperant a Barcelona les cartes amb els xecs, mentre ha de tirar endavant la família, dos nois i la sogra. La seva figura a la novel·la representa la tenacitat, la confiança i l’amor a la família. Una part de l’homenatge també és per a ella.

AFF: I, per últim, encara que Joan Gual va morir quan tu encara no havies complert dos anys, ¿és cert que els dos vau actuar al teatre de La Faràndula?

XG: Sí! El meu avi i jo vam compartir escenari a La Faràndula de Sabadell. En una Cançó d’amor i de guerra de Martínez Valls. Era la primera vegada que Joan Gual interpretava el paper de l’avi Castellet com a “avi”. Ho va fer saber al públic, que el va aplaudir amb una gran ovació. Jo tenia pocs mesos i anava als braços de ma mare, vestit de catalanet. Va ser un moment de fama efímera, perquè deuria pensar que allò anava de cridar ben fort i em vaig posar a plorar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

"Batega, canta, viu!" és el lema de la nova etapa de @orfeogracienc, que es va presentar aquest cap de setmana. Més informació, al nostre web! (Foto: Antoni Garcia) http://www.revistamusical.cat/lorfeo-gracienc-enceta-una-nova-etapa-artistica-i-de-gestio-amb-el-lema-batega-canta-viu/

Mor als 74 anys la soprano eslovaca Edita Gruberova. Va ser una de les veus més estimades al @Liceu_cat i va anunciar l’any passat la retirada definitiva dels escenaris.

Fundació @operacatalunya enceta temporada aquest dimecres 20 amb un dels títols més populars de Rossini. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/comenca-la-temporada-2021-22-dopera-a-catalunya-amb-il-barbiere-di-siviglia/

Una nova cita portarà centenars de joves cantants a Barcelona la setmana que ve. Més informació, al nostre web! @Liceu_cat http://www.revistamusical.cat/el-concurs-de-cant-montserrat-caballe-aterra-per-primera-vegada-al-liceu/

Segueix-nos a Twitter